El cap de setmana passat es va publicar una entrevista amb la falangista Isabel Peralta el titular de la qual era el següent: “Franco va ser eficient i útil per a la societat”. Tal com. Per si el titular no fos suficient, a la fotografia, després del seu primer pla, apareixia una prestatgeria amb una foto de Hitler. Tal com. Encara que la deferència periodística aconsellaria linkar aquesta entrevista, no ho faré. Perquè aquest exercici de blanquejament no mereix més audiència de la que ja hagi tingut.
En topar-me amb les declaracions d'aquesta jove que defineix Franco com “un polític bo, molt bo” vaig recordar un fragment del llibre 'Feixisme i populisme' (Debat), d'Antonio Scurati, autor de la celebrada tetralogia sobre Mussolini. El paràgraf en qüestió és aquest: “Els signes d'aquesta decadència no van trigar a ser nombrosos i visibles: els diaris generalistes van donar veu a polèmiques historiogràfiques revisionistes, grups declaradament neofeixistes van sortir a la llum fent proselitisme a les escoles, líders polítics d'una autodenominada dreta liberal a la recerca de molts anys suports”. Com bé descriu l'escriptor italià, lenta, gairebé inadvertidament, es creua un llindar, en moviments, partits, líders i mitjans de comunicació. Afegim a la llista les noves fórmules, des d'aplicacions de xarxes socials a streamers convertits en gurus d'aquesta onada populista. Perquè encara que no, no tot és feixisme i no, no tots els pseudomitjans als quals s'ha batejat com a tal mereixen aquest desqualificatiu, també és cert que sí, sí que hi ha pseudoperiodistes en mitjans pretesament seriosos. En aquesta amalgama, indefinida però identificable, avança l'extrema dreta. Aquí i en les institucions on la dreta, més o menys liberal, no només els ha donat entrada sinó que assumeix cada cop més acríticament els seus postulats en àmbits com la immigració.
Cito de nou Scurati respecte al que Mussolini defensava: "L'amenaça és gravíssima, ens aguaita, i és mortal; el perill són els socialistes; són estrangers, però estan acampats al nostre territori. Hem de tenir por. Però no hem de limitar-nos a tenir-los por, hem d'odiar-los; no hem de témer. És el que l'autor italià ha encunyat com la quarta regla del populisme feixista, la que passa per una estratègia que conreï una por integral i total que acaba transmutant en odi. Suposo que els sonarà perquè no cal recuperar episodis com el de l'estiu passat a Torre Pacheco. Només cal repassar les declaracions de dirigents de Vox o Aliança Catalana. Aquests mateixos arguments que quina taca d'oli estan condicionant la resta de formacions i no només a la seva dreta i convertint en enemic l'estranger “invasor”, un dels conceptes heretats del feixisme i que utilitzen les extremes dretes a tot Europa.
Un altre exemple d'aquesta setmana. El periodista Federico Jiménez Losantos dedicava la seva columna de dilluns a elogiar “les beques del franquisme”. És l'únic que se li va acudir destacar de la dictadura en una setmana en què es multipliquen els articles per analitzar aquesta fosca etapa. “Les beques del franquisme van ser excel·lents perquè no eren ajuts socials, sinó una inversió nacional en futurs especialistes”. Aquest és el resum.
El catedràtic de la Universitat de València José Ignacio Cruz Orozco va publicar una exhaustiva investigació titulada 'La política de beques educatives del franquisme (1939-1970)'. En aquest paràgraf resumeix bé com en realitat el que pretenia la dictadura era mantenir l'educació superior com un privilegi per als millors o per als que li poguessin pagar però no per a la resta d'estudiants: “Després el sistema dual imposava la seva llei, i l'impuls al programa de beques, com va assenyalar el seu responsable, s'havia de circumscriure exclusivament a aquells nois i noies vocació'. Només ells podien assolir 'el privilegi d'una educació superior'”. No és gaire diferent del procés de captació d'alumnes que encara avui manté l'Opus. Davant d'aquest panorama, què es pot fer? Els que ja hem crescut en democràcia tenim o, per ser més exactes, teníem la percepció que aquest sistema és l'únic, el lògic, el natural. Ara percebem que no, que igual que els nostres pares i avis antifeixistes, hem de lluitar per no retrocedir. I això també passa per no blanquejar els discursos d'odi.
Las becas, las universidades laborales, los centros de maestría, beneficiaron a muchas personas. En las becas para universidad, se exigía una media de 7 en la
ResponEliminaLas becas y universidades laborales del franquismo sí beneficiaron a miles de jóvenes de origen obrero, pero estaban profundamente condicionadas por la ideología del régimen. No fueron un sistema plenamente justo ni universal: se usaron como instrumentos de control social y político.
ResponEliminaSi, pero como cada uno era de su madre y su padre, una vez terminados sus estudios e hicieron su vida, tuvieron sus propias ideas..Como todo españolito, vamos por los que yo conozco
ResponEliminaLos colegios del Opus fueron los más beneficiados por el régimen
ResponEliminaLos del Opus como cualquier centro religioso, recibieron ayudas, estuve dando clases en uno de monjas y así era. Las chicas pagaban muy poco, esto en barrios de renta baja, representó una gran ayuda.
ResponEliminaSaludos
Lo desconozco, mi contacto con el Opus es cero. La idea que me inculcaron, correcta o no, era que eran colegios para ricos.
ResponEliminaEl Opus tiene centros de enseñanza, en el sector subvencionado y en el privado total, si a estos les llamas para ricos, prefiero para profesionales con sueldos altos donde normalmente trabajan padre y madre
ResponEliminaHice el Bachillerato Normal y el Superior (dos años) Nocturno en la Escuela Industrial de Barcelona, de 6 a 10 de la noche. Allí se podía hacer hasta el Preu.
ResponEliminaNunca pagué un céntimo, y doy fe que mi madre era de "los otros".