HI HAVIA PRESSA AMB LA SENTENCIA

El Tribunal Suprem s'hauria de dir TSPD, (Tribunal Suprem Pre Democràtic), i als fets em remeto señoria Aquest article D'Antón Losada explica el perquè de la decisió de la ràpida decisió del Tribunal suprem, pero val la pena llegir l'article més tècnic de Javier Pérez Royo que el podeu trobar aquí, per entendre els motius de la decisió del Tribunal de in  justicia. Una rapidíssima decisió que casualment, o causalment es va produir un 20 de novembre, el dia en que el presumpte perjudicat es va comprar un àtic d'un milió d'euros.

 El Tribunal Suprem tenia problemes. No fos cas que es tanqués la finestra d'oportunitat oberta pel demolidor informe Cerdán i les aparatoses peticions de presó per a José Luis Ábalos i Koldo. De vegades per fer molt de mal no cal tenir una bona raó. Només cal estar al lloc just en el moment just amb la decisió oportuna. 

A falta de conèixer el text de la sentència condemnatòria, sabem que els magistrats de la majoria han preferit la urgència que ningú no els reclamava a un debat jurídic més pausat i raonat que pogués donar una oportunitat a la unanimitat. Pot ser que aquesta primera sentència penal que condemna un fiscal general, amb les greus conseqüències institucionals, mereixés una mica més assossec i prudència, com es va buscar i es va aconseguir en el cas del procés. Però hi havia pressa per arribar a temps costés el que costés. Ha quedat meridianament clar.

Sabem que la ponent original, Susana Polo, proposava l'absolució. Igual que la magistrada Ana Maria Ferrer. Ambdues formularan sengles vots particulars. Segur que l'orientació ideològica conservadora dels magistrats que conformen la majoria condemnant no hi ha tingut res a veure. Igual que el tarannà progressista en la designació de la magistrada ponent. Ja era hora de deixar de banda tanta cura de les aparences. Que les senyories anaven exigits. Podem també anticipar que serà una sentència que sent jurisprudència pel que fa a la valoració d'això que anomenen ara “prova indirecta” o “prova perifèrica”. El precedent que senti el Suprem segur que vindrà sòlidament fonamentat i ben armat per prevenir que anar contra l'acusació fiscal, es converteixi en una estratègia viable de defensa. No perdeu la fe.

No menys intrigant s'anuncia conèixer el raonament jurídic que ha permès obviar el testimoni de testimonis de descàrrec directes. Segur que aporten algun raonament més poderós que la sospita d'una hipotètica i arriscada protecció de la font per part de professionals de reconegut prestigi. Tampoc no serà intriga menor comprovar com es valoren els dos esborraments que van marcar la vista oral: el telefònic que es va fer el dia de l'obertura i el del correu efectuat dos mesos després sense que la UCO tingués res a dir. A veure quina prova què. Feu les vostres apostes.

Caldrà llegir el text de la sentència amb calma per veure quines opcions jurídiques queden a Álvaro García Ortiz, per poc temps encara fiscal general de l'Estat. Però ja sabem una mica més. La majoria conservadora de la sala II del Tribunal Suprem ja té una resposta clara al dramàtic dilema plantejat pel nuvi d'Isabel Díaz Ayuso. No cal que se'n vagi d'Espanya ni que se suïcidi. Ja l'indemnitzen ells.

Que la notícia d'aquesta indemnització de deu mil euros per danys morals coincideixi en el temps amb la bona nova que la feliç parella ha pogut per fi comprar-se l'àtic dels seus somnis, que els havia precomprat de favor l'amic fiscalista, reforça fins a l'infinit i més enllà aquest caràcter exemplar de les fallades que tant agrada a ses senyories. El crim, de vegades, compensa.