LA SUÏCIDA 4.228

Sembla legítim preguntar-se si Noelia Castillo va rebre del sistema públic, que la tutelava, l'atenció que necessitava en l'adolescència. Noelia Castillo, fotografiada en el santuari de Lorda al setembre del 2023, en una imatge facilitada per Ana Iris Simón. EL PAÍS

Si Noelia Castillo hagués mort a l'octubre de 2022, quan es va llançar des d'un cinquè, ningú hauria conegut el seu nom, hauria estat la suïcida número 4.228. Però, fins i tot sense rostre, com a part d'una estadística, hauríem lamentat la seva mort, ens hauríem preguntat què va fallar, ens hauria provocat calfreds recordar que la primera causa de mort juvenil sigui el suïcidi, hauríem debatut sobre la ineficàcia del sistema públic a l'hora de tractar els problemes de salut mental, hauríem reflexionat sobre aquesta societat trencada que empeny als més vulnerables a la desesperació.

Però Noelia no va morir aquell dia, com tampoc el va fer en els seus anteriors intents autolítics, sinó que va quedar paraplègica. I el dolor físic es va sumar al psicològic —havia estat diagnosticada amb trastorn límit de la personalitat (TLP), trastorn obsessivocompulsiu i depressió—. Dos anys després de llançar-se al buit va demanar l'eutanàsia, que va acabar executant-se aquest dijous. I una part de l'opinió pública que hauria plorat el seu suïcidi si l'hagués aconseguit dur a terme en 2022, després de ser abusada sexualment, ho va celebrar aquesta setmana com una conquesta. Com si el que mediés entre una tragèdia evitable i una mort digna fos poder remetre's al BOE o al veredicte funcionarial.

Els familiars i amics de Noelia estaven d'acord en alguna cosa: el dolor físic que patia no impossibilitava la seva vida i el que més li feia sofrir era la seva condició psiquiàtrica. Cap d'ells estava conforme amb la seva decisió i tots tenien l'esperança de veure-la millorar amb la teràpia correcta. Però els experts no van opinar el mateix, els últims des d'Estrasburg, a centenars de quilòmetres de l'hospital en el qual Noelia va passar els seus últims anys. Era, per cert, un sociosanitari la planta baixa del qual, en la qual vivia la jove, està dedicada a cura d'ancians.

Però no és moment de denunciar-ho. Sembla que no és legítim preguntar-se si Noelia va rebre l'atenció que necessitava i mereixia per part del sistema públic, que la va tutelar des de la seva adolescència. Que aquesta no és la setmana per a parlar del deficitària que és la cobertura de la salut mental a Espanya, que és un escàndol assenyalar l'extracció social de Noelia (creuen que aquest cas s'hauria produït si es cognomenés Fitz-James?), que no és oportú esmentar que els qui pateixen TLP tenen un 70% de probabilitats d'intentar suïcidar-se. Sembla que és una bogeria esmentar que el debat sobre l'eutanàsia no s'esgota ni molt menys en la qüestió legal, que és un deliri contemplar que l'Administració pugui equivocar-se o tenir biaixos, que no és pertinent preguntar-se per les portes que obre aquest cas en relació amb la concepció social del suïcidi.

Sembla que és improcedent recordar que la voluntat de morir de Noelia sí que va tenir fissures —en 2024 va escriure una carta en la qual demanava sis mesos més per a decidir sobre la seva mort—, o que les primeres professionals que la van secundar, una mèdic i una psicòloga, van renunciar al cas després d'això. Sembla que és una vergonya empatitzar amb un pare que ha fet el que faríem molts si és el cas, independentment dels nostres errors: intentar esgotar totes les opcions abans de veure com una filla es lleva la vida.

Si el vostre progrés passa per callar tot això, per constrènyer la realitat en una Llei orgànica, per reduir-ho tot a una pugna ideològica —avui contra Advocats Cristians, demà contra qui toqui—, per concebre la llibertat com un fi en si mateix, per permetre'ns parlar de mort digna mentre no som capaces de garantir vides dignes, podeu quedar-vos-ho. Perquè és un progrés cap al precipici.