Després del bombardeig sobre la ciutat de Teheran i la consegüent resposta de l’exèrcit iranià sobre Doha, Xipre i bases americanes a l’Orient Mitjà, l’Estat espanyol va procedir a activar la missió Pàdel Furiós. L’objectiu era repatriar aquells pijos espanyols que es trobessin en zona de conflicte.

Des de Madrid es va enviar la nau aèria d’abastament Pocholohawk, proveïda de barnussos de cotó fluix egipci, pista de pàdel i música de Manu Tenorio. Des de Rota la Bertín, a vessar de tafaneries, camises verdes o roses amb coll blanc i pul·lòvers amb els punys lligats a l’altura del paracaigudes i cintes de casset d’Arévalo. Des de la platja de Sa Tuna, una flotilla de camuflatge, d’aquelles que semblen que no han costat diners sota el nom d’Aquest any pugem a Begur, va sortir en direcció a la zona de conflicte plena d’autoodi català, neveres atapeïdes de formatges blaus estranys, i vals regal perquè et compris qualsevol cosa que no excedeixi de 25 euros.

Tot just arribar a la zona de conflicte, es va contactar amb tot pijo que estigués espantat, somiquejant o esperant ser salvat per Batman, i portar-los de nou cap a casa on podrien continuar sense tributar en cap règim impositiu. Es va optar per ordenar-los en Grups de No Tributació amb Salaris Extraordinaris. Futbolistes i jugadors de golf. Influencers, criptobros i imbècils. Gent al gimnàs sota les bombes i hotels amb habitacions altes. Turistes en furgonetes cares, en resort, en espera que Albares els truqués i els donés la contrasenya del wifi del Bertín.

Tot va anar bé fins que el Pocholohawk va ser abatut per una reclamació social i van perdre la major part de les pilotes de pàdel i les jaquetes d’El Ganso de la temporada d’estiu. El comandant, Borja Mari, va ser ferit de gravetat i podia haver estat molt pitjor si un dels projectils no s’hagués trobat en la seva direcció cap al cor amb la tapa dura d’una novel·la sobre la Guerra Civil des del punt de vista de la minyona d’una família on el primogènit s’enrola a la División Azul pel color dels llençols de la casa familiar. Malgrat aquest contratemps la majoria dels pijos ja es troben, sans i estalvis, a casa del papà, i només esperen que passi tot per tornar a la mol·lície habitual.  Carlos Zanón a la vanguardia.