Josep Maris Espinàs va publicar 'Temps afegit' als 73 anys, l'any 2000, 73 era en aquell temps l'esperança de vida dels homes; el llibre li vaig regalar al pare que tenia deu anys més que l'Espinàs. Actualment l'esperança de vida pels homes, malgrat la Covid, és de 81.64 anys. Hi he pensat avui que en compleixo 81, vol dir que estic a punt d'entrar en el temps afegit.

A la vanguardia d'avui entrevisten a Josep Maria Pou que en té quasi 82, i encara está en actiu, pero en temps afegit també.

Molts lectors se sorprendran en saber que vostè, un dels grans actors del nostre estat i totalment actiu a dia d'avui a sobre de l'escenari, té 81 anys!

81, que per a mi ja són 82. Però sempre he estat molt content d'anar fent anys. Potser perquè no tinc greus problemes de salut ni n'he tingut. De fet, no he estat mai malalt, no he guardat llit per una grip tres dies mai més i no recordo haver tingut febre alta.

Ens comparteix quin és el secret?

Suposo que és genètica. Fins fa cinc anys no havia estat mai, ni un sol dia ni una sola tarda, a un hospital ni havia entrat mai en un quiròfan. Als 75 anys vaig entrar per una cosa molt petita. Quan vaig decidir anar a un gimnàs perquè volia perdre uns quilos i em van convèncer, me'l vaig prendre amb tantes ganes que els exercicis em van provocar una hèrnia inguinal. Ja no hi vaig tornar. És l'única vegada que he estat a un hospital; 24 hores, no més.

Com se sent, doncs, en aquest moment de la vida?

Sempre m'he sentit un actor privilegiat perquè no he parat de treballar i no he hagut de fer mai una funció que no m'agradi. Això és un premi enorme! Però sóc molt conscient que als 81 anys un està al final de la seva carrera i des de fa uns cinc anys vaig deixar de planificar com havia fet tota la vida. No ho vaig compartir gaire amb ningú, però estava convençut que El pare era la meva última funció. De cop, però, va arribar la notícia de l'estrena de Gegant a Londres, que semblava pensada per a mi, i lògicament van sortir unes ganes enormes de fer-la… encara que íntimament alguna cosa m'està dient: “Josep Maria, prou”.

Per què, si està tan bé?

Quan vaig fer 75 anys, vaig començar a adonar-me que era un senyor gran. De sobte vaig veure que 75 són tres quarts i... Això vol dir que queda un quart! Però també aleshores vaig començar a tenir la sensació, que encara la tinc i que em produeix molta pau, de dir: “Si em van posar en aquest món per fer alguna cosa, jo ja he complert i no tinc perquè fer més”. Em dono per molt content, no tinc ambició de més èxit ni de més diners, només de no estar malalt i de no crear problemes al meu voltant. Sempre he anat pel món amb l'energia dels 18 anys i amb una cosa que crec fonamental: la curiositat per les coses, les ganes d'aprendre

Físicament, com se sent?

Estic cansat, és clar. No tinc l?agilitat que tenia abans, començo a tenir problemes de mobilitat i les cames em pesen més cada dia. Això és l'única cosa que m'incordia, no tenir l'energia que tenia. Jo he anat sempre pel carrer molt de pressa i la gent tota la vida m'ha dit: “Josep Maria, collons, no corris tant que no et podem seguir!”. Ara sóc jo qui els ho dic als altres. Però tot això ho accepto amb molta felicitat. No tinc cap problema amb el fet de fer-me gran i gaudir-ne. De fet, sempre he anat pel món amb l'energia dels 18 anys i sobretot amb una cosa que crec fonamental: la curiositat per les coses, les ganes d'aprendre. Sóc una persona que llegeix quatre diaris cada dia, que necessita estar al corrent de tot el que passa al món, que vol veure tots els espectacles que es fan i llegir tots els llibres. No arribo, però intento fer-ho i m'omple.

Quan llegeix els diaris i escolta les notícies, què li sembla avui dia el món? Com ho veu?

M'espanta com és el món perquè estem en un procés total de degeneració. Moltes de les coses que estan passant eren impensables anys enrere, així com molts d'aquests imbècils que ens estan dirigint o tots aquests moviments totalitaris que creixen. Em preocupa molt i em sap greu per la gent jove. Penso que no n'és tant culpa com de les generacions anteriors. Si els joves ara estan buscant ara que els marquin el camí és perquè estan desorientats, perquè no se'ls ha ensenyat a fabricar el seu propi camí, i crec que aquí s'han de buscar responsabilitats. Però al mateix temps hi ha una frase que darrerament tinc molt present, que és “ja us arreglareu”.