ESTAT RIC, CIUTADÀ EMPOBRIT

 Que guapo que soc i quin tipus que tinc! Alegria governamental per les xifres rècord de recaptació el 2025. Superàvit primari! Més ingressos que despeses! Hisenda és el nou rei Mides, l’artífex del miracle de l’abundància i que a Espanya es puguin lligar els gossos amb les llonganisses de la despesa pública. Josep Martí Blanch.

Entre tant sarau no hi caben els aixafaguitarres, sempre mal vistos per em­metzinar el vi i les viandes. Tot i això, ja que tot marxa tan formidablement bé, no seria sobrer que a la barra lliure també servissin alguna beguda a les classes mitjanes, concepte en revisió que en molts casos no és més que la disfressa aspira­cional­ de l’assalariat o autònom que viu aferrat a la calculadora de la despesa.

Hisenda són tots, però uns més que d’altres. A Espanya no s’ha tocat el mínim personal exempt d’IRPF des de l’1 de gener del 2015, data en què va quedar fixat en 5.550 euros anuals. Aquesta és la quantitat que, segons els prebosts governamentals, vostè necessita per viure i que, per tant, no tributa a la declaració. Només que des d’aleshores el cost de la vida, especialment a causa de l’últim quinquenni, és a prop d’haver-se incrementat un 30%. Tot i això, malgrat aquesta escalada inflacionària, una dècada després Hisenda continua considerant que el que vostè ha de menester per sobreviure és el mateix import que fa una dècada, un dels mínims més baixos dels països de l’entorn. A Portugal i Itàlia, per exemple, és més del doble.

Així i tot, quan fa servir la mà de la despesa, el mateix Govern considera que és impossible espavilar-se amb aquesta quantitat. Per això l’ingrés mínim vital, que rep com a regalia de l’ Estat una persona que no tingui ingressos, se situa en 8.800 euros anuals. En què quedem? Tot i això, les contradiccions no s’acaben aquí. El salari mínim està fixat a Espanya en 17.094 euros/any. L’ Executiu ha considerat que aquests guanys tributin al 0% d’IRPF, per entendre, suposem, que també aquests ingressos serveixen com a barem per fixar l’import de les necessitats bàsiques anuals d’una persona. Tres quantitats diferents per jutjar el mínim que exigeix una butxaca per sobreviure. Pel que es veu, a ulls dels nostres governants, a Espanya hi ha qui només esmorza, qui esmorza i dina i d’altres que fins i tot sopen.

Sumem-li a l’argument del mínim exempt la no-deflactació dels trams d’ingressos que articulen l’IRPF. Tampoc no s’han actualitzat des de la mateixa data. Els increments de salari, que amb sort hauran igualat la inflació oficial –de l’altra ja ni en parlem–, el fan a vostè a ulls del fisc més ric que el 2015. Si és així, enhorabona. Ens n’ alegrem de veritat. Així i tot, no és la situació de la immensa majoria d’espanyols que viuen de la renda de la seva feina.

No és literatura. Aquí tenim els estudis i projeccions de l’ Institut d’ Estudis Econòmics, Funcas, Registre d’ Economistes Assessors Fiscals, entre d’altres. El rècord de recaptació, el superàvit primari de l’ Estat (ingressos respecte a despeses abans del pagament d’interessos) descansa en una pujada d’impostos silenciosa a les classes mitjanes, sense cap debat públic i executada amb nocturnitat i traïdoria. Els especialistes, poc donats a escalfar-se, parlen amb termes més desapassionats: progressivitat freda, rèmora fiscal, bracket creep, mores d’actualització. Tant se val barretina vermella com vermella barretina: apujar els impostos per la porta del darrere.

A un li agradaria pensar que el tresor que li ha caigut del cel al Govern amb la inflació serveix per sanejar estructuralment els comptes públics. En primer lloc, perquè estiguem preparats davant un refredament del cicle econòmic, però també per emprendre com més aviat millor un acte de justícia i procedir a la necessària actualització del mínim exempt i dels trams de l’IRPF. Així i tot, la despesa pública continua creixent a un ritme de més del 5% i la part estructural, difícilment reversible en cas de necessitat, és la que s’emporta la part del lleó amb diferència.

Així doncs, potser convé abandonar tota esperança. Ens queda la resignació, l’exigència que almenys no es presumeixi d’un acte d’injustícia i el dret a demanar més transparència als governants respecte a la fiscalitat. Facin de la deflactació de trams i l’actualització del mínim exempt vital conforme a la inflació una obligació legal. I, després, si és el cas, expliquin-nos cada any que han decidit apujar-nos els impostos. Ui, no! Això es correspondria a una societat en què governants i ciutadans es tracten amb claredat i respecte. Massa demanar per a aquest Govern. I, vista l’experiència prèvia, també per als que puguin venir. Estat ric, ciutadans pobres.