ODIAR NO ÉS DELICTE, LLEVAT D'ESPANYA

Odiar no és delicte. No és ni tan sols un acte il·lícit. Pot ser desagradable, dolent per a l'estómac i tòxic, però no és un crim. Tampoc ho és expressar-ho. El cert, però, és que ens afecta. Ho deia Fuster.: M'odien, i això no té cap mena d'importància, però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

El delicte d’odi va quedar incorporat al Codi Penal l’any 1995 després d’una  lluita de diversos col·lectius amb la intenció de protegir diverses minories d’atacs per motius racistes o altres referents a la ideologia, religiosos, d’orientació o identitat sexual, per raó de gènere o discapacitat. Si algú sent antipatia i aversió cap a algú i li desitja el mal, és a dir, si sent odi, tal com ho defineix la RAE, no està cometent cap delicte. Odiar no és delicte. És més, tots tenim fins i tot el dret a odiar, com el dret a estimar. Tenim dret a sentir "antipatia i aversió" cap al nostre cap, cap als homófobs, cap al col·lectiu LGTB, cap als masclistes i les feministes. L'odi és lliure i, sobretot, és humà, depén doncs, de com es manifesti i tot i així hi estem en el nostre dret, o hauriem de tenir-lo. Però, una vegada més, des del Partit Popular i la judicatura es porta més enllà dels límits la interpretació de la llei, si això els serveix per als seus foscos propòsits, encara que suposi vulnerar un dret tan fonamental com el de la llibertat d’expressió i s'usa i abusa impunement del "delicte d'odi". 

El concepte del discurs de l'odi és un cavall de Troia contra la llibertat. A Llibertat d'expressió (Ladera Norte), Jacob Mchangama assenyala una curiosa rima de la història. Quan els abolicionistes criticaven l'esclavatge, un dels arguments per justificar la censura del seu discurs “incendiari” era la difamació contra un grup o associació. El rebombori prefigurava la idea del discurs de l'odi: un senador es queixava que els textos abolicionistes “contenen reflexions que fereixen els sentiments” dels del sud; estaven sent “profunda, vil i maliciosament calumniats”. És més rellevant l'advertiment d'Eleanor Roosevelt, presidenta de la Comissió de Drets Humans de l'ONU. Defensava que només es proscriguessin les apologies de l'odi nacional o religiós que incitessin a la violència, i criticava la proposta soviètica de prohibir el discurs de l'odi: “Qualsevol crítica a les autoritats públiques i religioses podria ser considerada amb massa facilitat incitació a l'odi i, en conseqüència, prohibida”. Va encertar: el discurs de l'odi és una categoria confusa que serveix per gairebé qualsevol opinió que no ens agradi.

La denúncia del discurs de l'odi serveix per estigmatitzar i perquè el poder fiscalitzi els ciutadans: és el que proposen plataformes com Hodio. Josu de Miguel es preguntava si el Govern tractarà les dades sense el nostre consentiment i si ja no és vigent a Espanya la prohibició de tractar dades que puguin revelar opinions polítiques. Germán Teruel alerta del “potencial lliberticida” de la combinació d'Hodio i la llei europea de serveis digitals: d'una banda, l'incentiu de les plataformes és actuar “amb el zel censor més gran per evitar problemes”; de l'altra, les eines estan en mans d'“òrgans políticament influenciables”. Qui defensarà l'odi, que Spinoza definia com una tristesa acompanyada per una causa externa? Potser el mateix filòsof neerlandès, que va escriure que “en un Estat lliure està permès que cadascú pensi el que vulgui i digui el que pensa”.

Tot això que he escrit és referent als països democràtics, per tant, no té res a veure amb Espanya, on per qualsevol fotesa pots ser acusat (i condemnat) per delicte d'odi. Que li ho preguntin a Pablo Hasél, Jair Domínguez i altres artistes o periodistes condemnats per causes sovint endegades per Manos Limpias o Abogados (presumptament) cristians Això si, aquest fet és transversal, afecta només als membres d'esquerra o extrema esquerra, dreta i extrema dreta estan exempts de condemna per delicte d'odi. Pais. "Dempeus sota la brofega tempesta, país fatal, país aimat".