La historiadora de l'art María Pandiello, analitza l'imaginari col·lectiu de la fi dels temps i enllaça episodis històrics concrets, com la Peste Negra, o el sorgiment de moviments mil·lenaristes a l'Europa baixmedieval, per traçar paral·lelismes amb la present era d'incertesa: Tenim mil imatges al cap, que recorden i evoquen l'apocalips, algunas d'elles, fins i tot continúen de manera crónica en el nostre present. En un moment de caos geopolític, guerres, canvi climàtic i crisis econòmiques, les imatges apocalíptiques no falten, sinó que s'assemblen a una realitat present o per venir: En aquest terreny adobat apareix Apocalipsi: revelacions, pors i futurs possibles de la historiadora de l'art María Pandiello, un volum publicat el passat mes de novembre d'apocalipsi, la creació i les imatges. El llibre analitza l'imaginari col·lectiu de la fi dels temps, i enllaça episodis històrics concrets, com ara la Pesta Negra o el sorgiment de moviments mil·lenaristes a l'Europa baix medieval, per traçar paral·lelismes amb l'era d'incertesa que estem travessant.
L'apocalipsi, com esmenta Pandiello al seu llibre, significa revelació en grec antic. L'autora parteix d'aquesta etimologia per desmuntar la interpretació més catastrofista, rebutjant la idea que l'apocalipsi és un esdeveniment sense més possibilitats polítiques que la del patiment, una visió que arriba a reproduir-se fins i tot des de les noves tecnologies i l'imaginari bèl·lic. Ja al primer capítol, Pandiello parla de com no hauríem de deixar l'imaginari de l'apocalipsi en mans dels individus que es construeixen uns búnquers luxosos en aquesta època. Com Pandiello destaca citant la tesi de De Martino, l'apocalipsi és “una metàfora recurrent quan la cultura ja no es pot sostenir a si mateixa ni pot garantir la dignitat de les vides”.
Més enllà, Pandiello planteja la idea de viure en un món on l'apocalipsi ja ha passat, i on hem de retrobar-nos amb les ruïnes. La idea de la ruïna és molt present al llibre, una noció que l'autora reconeix ha estat inspirada per la novel·la de Mary Shelley L'últim home i la visió històrica de Walter Benjamin.
Per a Pandiello, l'apocalipsi no és una explosió sobtada "com ens volen fer creure els que es lucren construint búnquers de luxe; succeeix de forma lenta, moltes vegades dolorosa i de vegades és fins i tot imperceptible. Són moviments històrics que deixen enrere un món obsolet i s'obren cap a un de nou". Per això el llibre acaba amb les ruïnes. I en un present marcat per l'escalfament global, els genocidis i l'amenaça constant de la guerra nuclear aquesta pregunta adquireix una urgència total.
Davant d'això, Pandiello llança una darrera reflexió, tan lúcida com necessària: “En aquest context sembla comprensible –i desitjable– la invocació de la fi d'un món, que no s'ha de confondre amb la fi del món”. Perquè potser allò que s'acaba no és la vida, sinó una manera d'entendre-la. I en aquesta distinció, en aquest matís, hi ha justament la possibilitat d'imaginar alguna cosa nova.
L'article és més llarg, però prefereixo destacar aquesta darrera part, que és per a mi la més interessant i disruptora de la concepció que es té de l'apocalipsi. Blog del proyecto Lemu. del Proyecto Lemu
¡Y SI EL APOCALIPSIS NO FUERA EL FINAL, SINÓ EL COMIENZO?
Todos tenemos nuestro personal apocalipsis, nuestra preconfiguración mental de un fin del mundo y el del fin de un mundo. Todos sabemos imaginar escenarios distópicos y la ciencia nos recuerda la temporalidad de las especies, incluida la nuestra. Y es entonces cuando uno se pregunta: ¿Y qué? Y es entonces cuando uno entiende ciertas filosofías orientales que ponen el énfasis en la idea del "aquí y ahora"
ResponEliminaMe he acordado de un conocido, testigo de Jehová él, que cuando le tomaba el pelo con lo de su "fin de los tiempos" me decía: Sí, ya lo sé, nos hemos equivocado varias veces, pero llegará una vez en que acertaremos y eso es lo que importa.
Ya ves, cada cual vive y piensa como quiere. Yo opto, por el aquí y ahora.
L'aqui i ara, és una postura oriental, cert, pero no dona cap solució en no afrontar el problema. No em val, i si aquyest parraf de l'article: “En aquest context sembla comprensible –i desitjable– la invocació de la fi d'un món, que no s'ha de confondre amb la fi del món”. Perquè potser allò que s'acaba no és la vida, sinó una manera d'entendre-la. I en aquesta distinció, en aquest matís, hi ha justament la possibilitat d'imaginar alguna cosa nova.
ResponEliminaAqui i ara, no preten donar solució. Es més, no hi ha cap solució posible. Tot allò que té un principi també té un final. Que sigui l'inici d'algun cicle nou, està per veure.
ResponEliminaOi tant que hi ha solució, al segle XV la varen trobar, perque no ara? A més, ja la sabem: frugalitat, sobrietat, desglobalització i decreixement.
ResponElimina¿Perque no ara? Perque la complexitat actual es monstruosa comparada amb la del segle XV
ResponEliminaDepen de com es miri, jo crec que es similar o menor. A més, ara hi ha més mitjans per fer el canvi de comportament.
EliminaEsta semana el Apocalipsis le llegó a una persona con el que me tomé café cientos de veces. A él le llegó pronto, el mismo día que cumplía 56 años.
ResponEliminaSalut
Ço no és l'apocalipsi, es la vida, la llei de vida.
ResponEliminaSalut
jajajaja..si..la leche...diselo a él ¡ jajajaja
EliminaÉs que més que l'apocalipsi, és una putada, una gran putada.
EliminaEl Apocalipsi,lo tenemos claro,porque ya hemos tenido dos muestras,de lo que puede suceder,con las dos bombas atomicas sobre Japón. Si hay una última guerra y es nuclear,no hay que darle más vueltas será el final y no hay segundas partes,ni perdón, ni una nueva pareja como Adán y Eva.Asi,que seamos buenos y que dure lo máximo.
ResponEliminaLas torrijas,eran un dulce sencillo,barato,que las hacían las madres y las abuelas,para Semana Santa.Hoy día lo son de diseño,cada confitería tiene las suyas.Todas riquísimas
Siempre sobrevivirá gente, eso seguro. Se tratará de volver a empezar. La torrija unida jamás será vencida. A Nuri le encantan, a mi ni fu ni fa.
EliminaOjo, que ha habido apocalipsis parciales en muchos territorios y tiempos-. La hambruna, por ejemplo, ¿no lo es para tantas zonas de África? Mientras especulamos sobre apocalipsis extenso olvidamos las miserias cotidianas.
ResponEliminaDe eso va el artículo, la hambruna, la peste negra. en Àfrica central està en plena hambruna.
ResponEliminaClaro, viviremos en forma dispersa de átomos. En una imaginación infinita, divididos en positivos y negativos, que se volverán unir, dando moléculas y estas la nueva materia. Lla pregunta será la misma, con intervención o sin intervención divina.
ResponEliminaBueno, para eso nos crearon, para ser energia en estado puro. Volando voy, volando vengo, ý por el universo me entretengo.
ResponElimina