BOLAÑO, L'ESCRIPTOR QUE ROBAVA NOVEL·LES

 Roberto Bolaño, l’escriptor que robava novel·les. El 19 de maig arriba a les llibreries la primera biografia a l’ús de l’autor de ‘Los detectives salvajes’ a càrrec de l’advocat Jose Serralvo. Lara Gómez Ruiz a la vanguardia, l'ha entrevistat, i ens ho explica en aquest article.

"Un home es manté immòbil, a peu dret, a l’entrada del càmping Estrella de Mar de Castelldefels, poc abans que caigui un ruixat. Vigila qui entra i qui surt del recinte, com en el seu dia també va fer Roberto Bolaño. Molts dels hostes no són conscients que un dels autors més influents i destacats de la literatura hispanoparlant va treballar allà. Tampoc no hi ha una placa o alguna insígnia que ho recordi, almenys de manera evident. Tot i això, els que llegeixen sovint l’autor xilè saben com va ser d’important per ell aquest lloc, ja que, “a més de brindar-li ingressos, li oferia parèntesis de lleure que omplia amb l’escriptura. Amberes , per exemple, es va escriure a cavall del carrer Tallers i el càmping”, explica Jose Serralvo per videotrucada des de casa seva, a Ginebra. Fa anys que l’advocat estudia la figura de l’intel·lectual i publica el 19 de maig La sombra de los perros románticos (Navona), considerada la primera biografia a l’ús de l’escriptor. Parla per primera vegada de la seva investigació amb aquest diari.

“ Bolaño en algun moment va dir: ‘Tot el que he escrit m’ha passat’. I això és parcialment cert, cosa que em porta a pensar que conèixer la seva vida ajuda molt a entendre la magnitud de la seva obra”. Serralvo no recorda el moment exacte en què es va començar a interessar per l’autor de Los detectives salvajes . Potser va ser el destí, o el subconscient, el que el va portar a voler acostar-se a algú que, com ell, devorava novel·les d’ Agatha Christie. “Que no es malinterpreti, però hi ha coses que va fer amb què em sento identificat, com ara robar llibres en l’adolescència o saltar-se classes per llegir”, admet.

La devoció de Bolaño per la literatura era tanta que ja a una edat primerenca li va permetre comprendre que les lletres serien tant la seva salvació com la seva perdició. La seva mare va arribar fins i tot a portar-lo al metge per això. “El seu fill pateix una addicció als llibres; seria bo que deixés de llegir durant una temporada”, li va advertir el doctor, tal com recull Serralvo a les seves pàgines. Segons el testimoni dels implicats, Roberto no va tornar a trepitjar un consultori mèdic els següents 20 anys. Dècades més tard, una malaltia hepàtica el portaria més sovint a la consulta, però, en tots els seus anys de vida, la bogeria bibliòfila va augmentar i va deixar entreveure la seva devoció a través de personatges com Angel Ros, que va dir que “passar la resta de la meva vida a presó no m’espanta. És una bona oportunitat per fer amics i escriure sense problemes econòmics”. De totes maneres, a la presó només hi va ser vuit dies de la seva vida, a Xile, després del cop de Pinochet, que inevitablement el van marcar, igual que les seves històries amoroses.

El seu primer any a Barcelona queda embadalit per quatre dones, malgrat que amb qui es casaria anys més tard i tindria dos fills seria Carolina López, que va conèixer als carrers de Girona. “La va abordar d’improvís i la va convidar a sopar, fent gala d’un aplom inesperat, en dissonància absoluta amb com se sentia en la intimitat”, ja que aquells anys a la ciutat, sense una xarxa d’amics a prop i tancat quasi sempre a casa per escriure, van ser foscos, a diferència dels següents a Blanes. Va deixar enrere el caràcter impulsiu de la seva època infrarealista, “malgrat que va conrear la paciència orfebrística que requereix la novel·la”. Això sí, “ell sempre va reivindicar que era un poeta”.

La biografia també recull detalls d’altres relacions. Entre d’altres, les de Lola Paniagua o Edna Lieberman, “dues dones vulnerables a qui s’aferra a ultrança”; o Carmen Pérez, “que va conèixer per casualitat a bord d’un tren” i “amb qui va compartir bona part dels últims sis anys de vida”, malgrat que d’aquesta última prefereix limitar-se a l’estrictament demostrable, perquè “els que es van endinsar en el passat sobre aquesta relació han estat objecte de disputes i plets”, cosa que el porta a pensar que aquesta sigui una de les raons per la qual fins ara no hi havia una biografia. Es convenç, però, que “el dia que el seu arxiu estigui obert als investigadors, sorgiran un munt de biografies acadèmiques”. Això sí, el que Serralvo voldria, més enllà de submergir-se en els seus papers, és preguntar al mateix Bolaño si creu que viure una vida dedicada per i per a la literatura va valer la pena".