Recuperant l'ambició pràctica de la tradició grecollatina, 'Una filosofia del riure' explora les possibilitats de la comicitat a l'hora de portar una bona vida de forma individual, però també a. Pilar Gómez Rodriguez al Confidencial. Foto: El filòsof Bernat Castany. (EFE/Juan Diego López)
Això són dos homes que no aconsegueixen posar-se d'acord i veuran el rabí. Després d'escoltar el primer, el rabí li diu que té raó. Escolta la versió del segon i conclou: “Tu també tens raó”. Aleshores, la filla del rabí, que anava per allà, intervé i protesta perquè no és possible que tots dos tinguin raó, a la qual cosa el pare respon: “Doncs fixa't que tu també tens raó”. L'últim assaig de Bernat Castany Prado té un gran avantatge i és que està ple d'acudits com aquest i de jocs de paraules; dolent serà que algun no aconsegueixi fer-nos riure o somriure.
Una filosofia del riure (Anagrama) predica amb l'exemple perquè no es tracta d'una revisió històrica ni de saber què han dit els diferents pensadors sobre el tema, sinó que és més aviat un manual, una pràctica per a l'exercici de la comicitat i el bon riure: “Riem tal com som, de la mateixa manera que estimem o parlem tal com som. riem, perquè la rialla no és només un efecte, sinó també una causa. exercitació filosòfica”, explica l'autor per a El Confidencial.
Inevitablement, hi ha alguns títols i autors de referència pels quals cal passar. Un d'ells és Henri Bergson, que a principis del XX, va escriure un assaig titulat El riure . Castany recomana tornar-hi perquè és “un llibre que s'ha llegit malament (o que directament no s'ha llegit, cosa que sol passar més del que solem pensar).La prova és que molts autors el despatxen en dues o tres línies, sostenint que, en ell, Bergson concep el riure com un mecanisme de control social, que ridiculitza el que se'n surt de la que se'n surt. excel·lència. I és que, encara que hi ha una comicitat, que podem anomenar trist, perquè la seva funció, o disfunció, és espantar i bloquejar, hi ha un altre tipus de comicitat, que podem anomenar alegre, la funció del qual és potenciar i alliberar aquells comportaments que és impactant. vista, la rialla seria un indicador, no ja d'incendi, sinó de congelació. com si fóssim titelles”. No hi ha gaires comèdies, les clàssiques sobretot, que porten als seus títols aquest vici que fa prendre la part pel tot? L'avar i El misantrop de Molière en serien els exemples més clars.
"Riem -prossegueix Castany- del fet que la nostra vida (corporal, psicològica, existencial) sembli haver estat reduïda a un mer mecanisme, per això Bergson digui que riem del "mecànic incrustat en el que és viu". I per què la naturalesa vol que ens en riguem tot això? La nostra potència, i, amb ella, les nostres possibilitats no sols de sobreviure, sinó també de viure amb certa plenitud”.
Allò mecànic incrustat en allò viu sembla una descripció molt actual, si s'aplica a certes adherències que l'ésser humà sembla estar desenvolupant en les últimes dècades, si es té per referència al telèfon mòbil; o en els darrers anys, si parlem de la intel·ligència artificial. Un fenomen amb què potser caldria dir això de… poca broma? "D'una banda, com la IA ens produeix por, i també una mica de complex, ens agrada burlar-nos-en. Freud va dir que les tres falles narcisistes de l'ésser humà eren: la revolució copernicana, que ens va humiliar en apartar-nos del centre de l'univers; el darwinisme, que ens va humiliar en negar que existís una diferència entre els humans i els animals; ens va humiliar en evidenciar que no som tan racionals com creiem. Podríem afegir ara la IA, que sembla voler fer-nos superflus. IA, dels seus errors, de les seves al·lucinacions, de les seves limitacions, i, per reprendre la teoria de Bergson, dels seus automatismes.
L'idealisme és un nihilisme, i el riure pot amb tots dos. A 'Una filosofia del riure' s'aborda, més que el quan, el com i el perquè va aparèixer el riure. Castany ressenya la proposta d'Arthur Koestler a l'Enciclopèdia Britànica: “El riure podria ser un reflex inútil o 'de luxe', que ens serveix, precisament, per descansar de les 'activitats útils'”, es llegeix al llibre. El riure va sorgir com un efecte col·lateral de l'oci, de la negació del negoci.
I, tanmateix, de forma paradoxal el riure és un mecanisme de gran utilitat: ens recorda que això-és-el-que-hi ha. "Com deia Paul Éluard, hi ha altres mons, però es troben dins d'aquest. No tenim, per exemple, el dret de pensar, ni de desitjar, una realitat, ja sigui una societat, ja sigui una vida, immòbil, pura, perfecta, homogènia i immortal, perquè la realitat és, i serà sempre, canviant, barrejada, imperfecta, de certa, diversa i mortal. I perquè aquestes característiques no són defectes de tal o qual realitat, en particular, sinó que són trets consubstancials de tot allò que existeix, en general. Com més aviat ho acceptem, abans podrem gaudir de forma integral, és a dir, amb tota la closca, del pa negre de set cereals del que és real. En resum, la vida taca, desordena, gasta i mata. I si no ho acceptem, odiarem la vida. Per això Nietzsche va identificar l'idealisme amb el nihilisme. L'idealisme —explica Castany— seria el menyspreu del que és real per culpa de la nostra tendència a comparar-ho amb una versió sobrenaturalment idealitzada. I aquest “sobrenaturalment” tan lleig és important. Perquè, sens dubte, tenim el dret, sinó l'obligació, d'imaginar com serien millor les coses, per després intentar millorar-les en aquesta direcció”.
El riure és alliberador i generador, productiu, es llança al fang perquè reconeix les deficiències de la realitat, i sap viure amb les seves imperfeccions. O potser no ho sap, però sí que hi ha de viure. Per contra, explica Castany en quin sentit l'idealisme és violent, cercena i condueix al menyspreu de la realitat “com aquells que van de viatge, i diuen: 'm'ho imaginava més gran'; aquells als quals els han explicat meravelles d'una pel·lícula, i després va i no els agrada tant; idealisme no només ens porta a menysprear la realitat, sinó que ens porta a mutilar-la perquè s'assembli a l'ideal que ens figurem (com aquells que torturen el seu cos fent gimnàstica no per gaudir-ne, sinó per fer-lo entrar en uns paràmetres ideals, o aquells que expulsen o eliminen a determinats grups de ciutadans perquè molesten a la idea societat; això és, immòbil ('abans tot era camp'), pura ('cadascú a casa seva i Déu a la de tots'), homogènia ('les coses són com són') i comprensible ('està ben clar').
Aquest no és pas un llibre sobre els perills de la polarització o el declivi de la democràcia… Obvi. Però tampoc no és un llibre aliè a aquests temes. Per començar és un assaig que sap que no es lluita contra els dos fenòmens només des de les pàgines… Sap que cal fer alguna cosa i té un pla: la comicitat democràtica. "Igual que abans distingim, seguint (encara que no ho vam dir) Spinoza, entre una comicitat trista, que bloqueja i espanta, i una comicitat alegre, que allibera i potència, ara podem distingir entre una comicitat antidemocràtica i una altra democràtica. La primera nega la igualtat essencial entre tots els éssers humans. explícitament amb arguments teològics o polítics, o imposar implícitament mitjançant una espècie de repetició coercitiva i hipnòtica. La comicitat antidemocràtica també divideix la població, fent que uns es burlin dels altres (i el flux és bidireccional). convenç, com hem dit, de la nostra igualtat essencial, en evidenciar que tots som unes bestioles insignificants, incongruents i desorientades, que ens agitem sacsejats per les nostres ridícules passions sobre aquesta roca incandescent que gira vertiginosament en una cantonada d'un univers infinit que respira entre dues res... I prossegueix l'autor: "És clar que la tradició clàssico-humanístic-il·lustrada, que considero la filosofia de la democràcia, també pot utilitzar registres més crítics, com la sàtira o la paròdia, en la seva lluita contra això que avui anomenem 'Il·lustració fosca'. Però són usos estratègics ja igual com els democràtic. il·lustrats. Penso a Shaftesbury, Diderot o Voltaire”.
Aquests usos estratègics que esmenta Castany Prado recorden la proliferació de zascas, i-tu-més i altres bufetades verbals que proliferen al ring ideològic. Segur que es poden posar en relació amb les guerres culturals… “Com que la comicitat és una part —molt important— de la cultura, és normal que les guerres culturals incloguin també guerres còmiques, en què el sector 'antihumanista' o 'antiil·lustrat' i el sector 'humanista' o 'il·lustrat' lluiten per declinar. “Antiil·lustrat”, per exemple, sol utilitzar la comicitat per burlar-se del que és diferent i el que és nou, amb l'objectiu de frenar la seva proliferació. la comicitat per desacreditar aquells conceptes, religiosos, ideològics o culturals, en què es basen les jerarquies i els privilegis d'uns grups sobre els altres, així com per generar una atmosfera d'igualtat, ja que l'humor, que considero quinta essència de la comicitat, ens revela a tots com a partícips d'una mateixa condició humana, igualment i dir que l'humor és l'oxigen de la democràcia”.
Ampliant el radi d'acció de la comicitat, i salvant algunes diferències i particularismes, potser no sigui desgavellat afirmar que el que és còmic és també una mena de segell de l'època i que a través d'ell es pot reconstruir la història o un moment històric, “al cap ia la fi tota societat canvia al llarg del temps (no riu de la mateixa manera a l'Espanya franquista tardà)”, explica Bernat Castany. “Hi ha múltiples societats dins de cada societat (podem distingir, per exemple, particularitats còmiques segons la classe social o el grup cultural, laboral o fins i tot familiar a què es pertany); impedeix veure certes constants, a condició que no les transformem en trets nacionals, socials o individuals de tall essencial. Dit això, la història de les comicitats és, al seu torn, una història de les societats. Ros Hancock”.
A banda dels historiadors, aquest llibre reivindica una tradició filosòfica que també va existir, i que va tenir els seus cultivadors. Luciano és el preferit de Castany en una nòmina que inclou també Epicur, Juvenal, Demòcrit, Diògens, Pirró, Ciceró, De Pizan, Erasme, Montaigne, Cervantes, Diderot, Voltaire, Wollstonecraft… Per què la tradició va preferir als agelastas, als incapaços on el riure es tenia per sospitós i fins i tot perillós, continua sent un misteri, però un misteri que s'ha d'acabar i si no revertir-se, sí reorganitzar-se. Com? Aplicant el test de Rosario Castellanos, que presideix el llibre (juntament amb altres cites): “No acceptar cap dogma sinó fins veure si és capaç de resistir un bon acudit”.
