Mai preguntis a una dona per la seva edat, a un home pel seu salari ni a Putin pel pacte Ribbentrop-Mólotov. Va ser un acord tan sobtat i pornogràfic entre dos règims que es repel·lien que el ministre d'Exteriors soviètic –Mólotov–, al no tenir cap esvàstica per a rebre en l'aeroport de Moscou al seu homòleg nazi –Ribbentrop–, va trobar d'urgència una bandera nazi en els estudis de cinema moscovites on es rodaven pel·lícules... antinazis.
Nazis i soviets acabaven de matar-se a Espanya i ara, dies abans que Alemanya envaís Polònia, segellaven un inesperat acord per a envair i repartir-se cinc països d'Europa. “El feixisme és una qüestió de gustos”, va dir Mólotov per a justificar el pacte. I es va quedar tan ample. Feixistes i comunistes de totes les nacions es van quedar en blanc, és a dir, a l'espera d'instruccions. I els jueus, estupefactes. Nou dies després, el Tercer Reich envaïa Polònia per l'oest i un parell de setmanes més tard, segons els pactes, la Unió Soviètica envaïa diversos països per l'est. Va haver-hi desfilades conjuntes de soldades en Brest-*Litovsk i delegacions militars nazis en la plaça Vermella. Una qüestió de “gustos”, com el sexe.
Seguint ordres de Moscou, el Partit Comunista dels Estats Units va arribar a organitzar –al costat dels trumpistes de llavors– piquets contra les fàbriques que enviaven armament a Anglaterra. Durant el primer any de guerra, Moscou va ajudar a Berlín amb blat i petroli, i va arribar a oferir als nazis una base de submarins prop de Múrmansk. Fins que el Tercer Reich es va girar de cop i va envair la Unió Soviètica: els pactes antinaturals tenen aquestes petites sorpreses.
“Era com tots en aquesta època feien la política exterior”, va afirmar Putin fa uns anys per a justificar el pacte. “Hauríem de saber-ho”, va afegir. I quin més hauríem de saber, camarada? Doncs que ha ocorregut sempre, però que avui, amb els autòcrates i oligarques reproduint-se com gremlins, aquests pactes contra la llei de la gravetat mental han tornat. Amb intensitat i transversalitat: ho practiquen totes les races, religions i ideologies.
La República Islàmica de l'Iran, per exemple, com altres règims musulmans, té la pell extrafina i a la mínima llancen fàtues mortals contra caricaturistes o prosistes blasfems i, al mateix temps, sense immutar-se, tracten amb summa exquisidesa a la Xina: el seu silenci és absolut davant la implacable repressió de Pequín contra la minoria musulmana uigur, amb les seves tortures i camps de reeducació.
En l'àrea del Pacífic, les floretes que Trump, líder del món capitalista, llança als grans líders comunistes asiàtics són gairebé de massatge amb final feliç. Per Kim Jong Un, el tirà de Corea del Nord, sent pura adoració després d'haver-se insultat en el seu primer pas per la Casa Blanca: Trump es va burlar de Kim com un “petit home coet” i l'asiàtic la hi va retornar qualificant-lo de “vell chocho”. Però ja sabem que l'odi i l'amor estan fets de la mateixa pasta. “És el meu amic. Soc l'única persona en el món que a ell li agrada. I a mi m'agrada ell”, va dir fa pocs dies Trump de Kim. El president dels Estats Units ha arribat a parlar de l'“amor” mutu que es professen. I, sentin, si es volen de veritat no serà aquest cabaret el que els talli el affaire .
Per a Xi Jinping –president de la República Popular de la Xina i doctor en Teoria Marxista i en Educació Ideològica–, Trump ha reservat elogis que mai ha dedicat a cap polític del Partit Demòcrata ni líder europeu, supòsits aliats: fa pocs dies va qualificar a Xi de “gran líder” i va dir que estan units per una “amistat veritablement gran”. Un altre prometedor rotllet de primavera.
Confessa aquest amor pels cabdills de la falç i el martell mentre acusa el Partit Demòcrata de “comunista” i apuntala al chavisme a canvi d'or negre: com vaig llegir en un tuit, Trump ha capturat a Ali Babá (Maduro) i ha pactat amb els quaranta lladres (el clan Delcy), perquè la democràcia, com el feixisme, és qüestió de “gustos”. Mólotov, sempre Mólotov.
Entre el trumpisme i el putinisme gairebé no ha fet falta ni pacte, tot ha fluït amb només mirar-se. Aquí està la foto que la CBS va publicar fa dos dies de Katie Wiles –filla de la cap de Gabinet de Trump– amb un subfusell al costat del líder de la Republika Srpska en el que sembla ser el camp on els russos entrenen a les seves milícies moldaves.
Però res fa olor més intensament a pacte Ribbentrop-Mólotov que el pacte recentment signat a Alemanya entre els ultradretans del AfD amb els esquerrans del BSW per a aconseguir la presidència del Parlament de Saxònia-Anhalt. Els dos extrems morrejant-se en el mateix paisatge de 1939.
Els signants es compenetren bé perquè, entre altres coses, són prorussos , que en la pràctica significa ser pro Putin: l'opositor rus i jugador d'escacs Kaspàrov sí que és prorús, perquè vol una Rússia no totalitària, i qualsevol dia el Kremlin li untarà el sushi de poloni.
El més còmic d'aquest cabaret de rímel corregut és que Putin va iniciar la invasió d'Ucraïna per a “desnazificar-la” mentre el seu principal aliat a Alemanya, l'AfD, té com a objectiu –a més de retirar totes les ajudes a Kyiv– que els alemanys deixin de sentir-se responsables pel que va fer el Tercer Reich. Al cap i a la fi, per a la líder del partit, “Hitler era comunista”. Només els falta dir que els nazis van ser una mera cagadeta d'ocell en els més de mil anys de la brillant història d'Alemanya... Ai, calla, que això és el que va arribar a dir, literalment, el número dos del partit.
Tot és qüestió de “gustos”. Fins que Mólotov es converteix en còctel.
Plàcid Garcia-Planas Marcet Cabaret Votaire a la Vanguardia.
Todo esto, como sabemos se odian íntimamente, está condenado al postureo instagrámico.
Al igual que sucedió antaño, cada uno hará lo que le rote.
Al tiempo.
Salut