Malgrat l'acord de pau de fa un any, el conflicte de Gaza està lluny de solucionar-se, sobrepassat per altres esdeveniments, cap d'ells bo, i enquistat fins no se sap quan. Amb prou feines se'n parla, però hi és, existeix. Com conclou Etgar Keret en un article a El País: Mentrestant, mantinguem els ulls ben oberts i estiguem alerta: el 7 d'octubre segueix aquí. No és una data ni un esdeveniment concret sinó un estat d'ànim. I, amb Netanyahu o sense, em temo que potser no acabarà mai.
"La violència dels colons és essencial per al projecte d'eliminació de Palestina per part d'Israel. Presentar els atacs dels colons israelians armats com l'acció d'extremistes aïllats que actuen al marge de l'Estat amaga una realitat molt més inquietant: a Cisjordània, colons, exèrcit i altres institucions funcionen cada cop més com a parts d'un mateix mecanisme.
Durant anys, la comunitat internacional, els mitjans de comunicació i, fins i tot, part de la societat israeliana han denunciat la “violència dels colons” com si fos un fenomen de grups extremistes aliens a l'Estat. Aquesta descripció no explica què passa a Cisjordània. Pitjor encara, contribueix a amagar-ho.
L'informe recent que hem publicat des de B'Tselem mostra que la violència exercida per milícies de colons armats forma part d'un sistema molt més ampli. No és una anomalia de l'ocupació, sinó una de les eines del projecte d'eliminació: la reorganització del territori i de les condicions de vida per fer permanent i contínua la presència israeliana-jueva, mentre l'existència palestina es torna fragmentada, insegura i, finalment, inviable.
Des del 7 d'octubre del 2023, la simbiosi entre colons i Estat va adquirir una nova dimensió: milers de colons van ser reclutats i armats per integrar unitats de defensa territorial a les seves zones de residència. Els esquadrons d'emergència es van ampliar i van rebre entrenament i equipament militar. Els coordinadors de seguretat dels assentaments tenen poders oficials per aturar i registrar la població palestina i distribuir armes militars. Alhora, el Govern va flexibilitzar els requisits per portar armes. Durant els sis mesos posteriors al 7 d'octubre es van documentar més de 700 atacs de colons i gairebé la meitat van participar atacants uniformats.
No hi ha una frontera clara entre “l'Estat” i “els colons”. A Cisjordània aquesta frontera s'ha erosionat en les dècades passades i, des d'octubre del 2023, s'ha tornat pràcticament inexistent. Soldats, policies, unitats de colons amb armes proveïdes per l'Estat, coordinadors de seguretat dels assentaments, esquadrons d'emergència i milícies de colons actuen moltes vegades com a parts complementàries d'un mateix sistema. Els colons ataquen amb armes proporcionades per l'Estat; els soldats presencien els atacs sense intervenir o hi participen directament; l'exèrcit bloqueja carreteres o dispara contra els palestins que intenten defensar les terres i les famílies.
Avui, a més dels grans assentaments, Israel compta amb un dispositiu molt més rendible i eficaç per apoderar-se d'extenses àrees: les anomenades granges de colons. Mitjançant l'establiment d'una petita granja finançada amb fons públics, amb suport policial i militar, s'exerceix el domini sobre el territori i la població. Primer, s'impedeix als pastors palestins accedir a les terres; després, es fan malbé els seus cultius i ramats i, finalment, s'intensifiquen les amenaces i la violència contra ells.
L'Estat no necessita signar ni executar una ordre formal d'expulsió. El que fa és crear unes condicions en què és inviable romandre. Reduir tot això a “violència de colons” és falsejar la realitat. Les granges de colons reben infraestructura, pressupost, armes i protecció estatals. Les autoritats assignen terres de pasturatge; els consells regionals i l'exèrcit cooperen amb les granges i, un cop la comunitat palestina abandona el seu lloc de residència, s'estableixen carreteres, caravanes, tanques i explotacions noves.
Com conclou el nostre informe, les milícies que operen des d'aquestes granges no s'han d'entendre com un element extern a l'Estat, sinó com un braç operatiu del mecanisme de control territorial en què la distinció entre civil i militar perd el sentit. La violència fa inviable la permanència dels palestins i les institucions israelianes consoliden després el domini territorial. Aquest és el sistema mitjançant el qual van ser expulsades 66 comunitats palestines des del mes d'octubre de 2023.
En els darrers anys s'ha desplegat amb més claredat aquest espectre de violència. Una vegada i una altra, desenes o centenars de colons irrompen en pobles palestins —com Huwara, Beita o Qusra, entre altres— acompanyats per soldats, incendien cases i ataquen els seus habitants. Quan els palestins intenten defensar-se, els soldats els llancen gasos lacrimògens i, en alguns casos, els disparen amb munició real.
En molts casos, els colons que duen a terme els atacs utilitzen armes que van rebre de l'Estat per disparar contra la població palestina, provocant moltes vegades víctimes mortals. Aquests atacs posen de manifest la creixent difuminació de la frontera entre els representants oficials i no oficials del règim israelià. La impunitat gairebé total de què gaudeixen els qui ataquen palestins, siguin colons o soldats, posa en evidència el suport sistèmic que reben els que exerceixen aquesta violència.
La impunitat no és una mera conseqüència dels atacs. És una condició perquè el mecanisme funcioni: segons dades de l'ONG israeliana Yesh Din, citats a l'informe, de 1.750 casos policials oberts contra colons per atacs a palestins entre el 2005 i el 2025, només el 6,7% va donar lloc a una acusació formal ia penes un 3% va acabar. La violència té un cost mínim per a qui l'exerceix i existencial per a qui la pateix.
Aquesta configuració desafia fins i tot el llenguatge habitual. Qui és colon i qui és soldat quan un resident d'un assentament vesteix uniforme, porta una arma estatal i actua a la zona on viu? Que vol dir que un colon és un “civil” israelià, quan pot aturar un palestí, tancar una carretera o assenyalar qui han de detenir els soldats?
També a Espanya, al final del franquisme i durant la Transició, moltes organitzacions van operar en un espai igualment ambigu entre la violència ultradretana i sectors dels aparells de seguretat. El que és rellevant no és que els casos siguin històricament equiparables, sinó el mecanisme: l'Estat delega part de la violència en actors que es presenten com a privats, però en armar-los, integrar-los a les xarxes d'informació i garantir-los impunitat els converteix en part del seu propi aparell.
Europa ha d'extreure una conclusió incòmoda. Si es continua tractant l'Estat israelià com si fos la instància encarregada de contenir la violència dels colons, es reprodueix una ficció que alimenta aquesta violència. El problema no és la incapacitat de l'Estat per frenar els extremistes, sinó un sistema en què les institucions estatals armen, informen, financen i protegeixen els que transformen el territori per la força.
Per entendre allò que a B'Tselem hem anomenat 'projecte d'eliminació' a Cisjordània, hem d'abandonar la imatge del colon enfrontat a l'Estat. La realitat és que el colon armat i l'Estat no estan en bans oposats. Són peces d'un mateix mecanisme".
'Projecte eliminació': el pla d'Israel per fer la vida impossible als palestins de Cisjordània. Ori Givati és director de Relacions Internacionals de l'organització israeliana B'Tselem
