DIGNITAT COM A POBLE 5.1.18

La decisió del Tribunal Suprem de mantenir a Oriol Junqueras a la presó, coneguda aquest divendres, era l'esperada en l'entorn del líder independentista i al seu partit. Malgrat això, l'independentisme ha clamat contra l'acord de la sala d'apel·lacions al conèixer-se l'acte.

Els líders independentistes han mostrat el seu malestar i desacord, començant pel president de la Generalitat cessat, Carles Puigdemont, que no ha dubtat a qualificar Junqueras i la resta de presos de "ostatges". El candidat a la reelecció ha escrit: "Hi ha un conflicte a resoldre entre Catalunya i Espanya. Nosaltres hem apostat sempre per la via pacífica i el diàleg. Les urnes han parlat tres vegades inequívocament. Malgrat això, Junqueras és retingut a Estremera. I els Jordis. I Quim (Forn). Ja no són presos polítics, són ostatges".

Vist doncs que per la via pacífica i del diàleg no s'aconsegueix res, nomès queda, o la rendició incondicional, o la revolta, amb totes les seves conseqüenc¡es. Cal decidir quina opció es tria i valorar aquestes consequencies. Diuen que nomès fa la revolta qui ho té tot perdut, políticament ja estem en aquest estat, ara falta saber la decisió dels nostres polítics, però s'ha acabat el temps de les cireres, la angoixa planeja sobre el país i es l'angoixa dels justos, dels oprimits, dels segrestats. Fa ja temps, anys, que Llach ens deia que eren temps de revolta. Doncs, fotem-la d'una punyetera vegada, abans no ens esclafin del tot, a tots, tots els catalans, fins i tot als no independentistes, car ara ja no va d'aixó, sinó de dignitat com a poble. I hem arribat a un punt que en la mesura que ens perjudica, ens afecta també a tots els residents a Catalunya, pensin el que pensin políticament.

Hi ha moltes maneres de fer una revolta a la manera del segle XXI, sense vessar sang, nomès cal astucia i intel·ligencia, encara que la pregunta és: la tenen els nostres representants pol·litics?. Pel que s'ha vist fins ara no!, i aquest és el problema, el problema del tots, independentistes, unionistes o catalanistes. Quin desastre!, que malament tot.

DIA DE REIS 5.1.18

Quan som petits el món és molt gran, en parlàvem l'altre dia amb un company, de quina manera et sorprenia tornar a veure cases, places, edificis o en el cas del meu company, el pati de la seva escola, que recordaves de la infantesa i com de petits els veies ara. Potser per aixó aconseguim de vegades recordar més o menys distorsionats aspectes que ens han marcat en aquesta època del començament de la nostra vida, a les beceroles de l’aprenentatge a caminar-hi i sense manual de instruccions. Ho dic perquè recordo un fet que em va passar als quatre anys, un any abans doncs de cagar-me en un Ministre d’en Franco, i en aquest cas la imatge final la puc reviure mentalment amb una enorme nitidesa encara a dia d’avui.

Un dia de reis de l‘any de 1949 era a Sant Feliu de Codines tot passant les festes de Nadal amb els avis, de fet hi vaig néixer en aquella casa, al costat de can Garriga. La meva iaia feia cotilles i per això era la Maria de Can Cotillaire i el meu avi Lluís, era una espècie de distribuïdor d’Olis Gambus de Sabadell on treballava el meu pare (ho va fer tota la seva vida laboral i un xic més) i es clar era en Lluís de l’Oli. EL pare era el fill del lluís de l'oli, i jo el noi del Santiago.

La casa dels meus avis (ara enderrocada com gran part del meu passat) era gran, no tant com seria si la pogués veure ara, però gran. A l’entrada hi havia dues enormes portes de fusta sempre obertes i una mampara de fusta envidriada feia la separació amb el carrer. A l’entrada a ma dreta s’hi posava el pessebre i hi fèiem cagar el tió, hi havia una tauleta rodona amb quatre cadires i un braser a l'hivern, on s’atenien les visites i es feia petar la xerrada. Una altre separació de vidre separava l’entrada del menjador, al fons del qual a la dreta hi havia el rebost. Un passadís duia a la comuna (abans es deia així) que era a fora, abans però hi havia les escales que duien a dalt a les altres plantes i la cuina on trafiquejava la iaia Maria. Al costat de la casa hi havia passat algun estiu Maria Aurèlia Capmany, o almenys aixó m’havia explicat la mare, i davant hi havia “Can Rodo” de la família benestant dels Rodo, el Ministre franquista Laureano Lopez Rodo, que va dur l'aigua al poble, i de jovenet com l'enviaven a jugar car es passaba el dia llegint, se n'anava a casa la iaia on hi tenia guardats alguns llibres per poder seguir llegint. El tió, a vegades el feien cagar a la rerebotiga de Can Garriga que era al costat de casa dels avis.

Bé, en aquest petit gran món transcorrien els meus caps de setmana i aquell, el del dia de reis de l’any 1949 no l’oblidaré mai. No se si em varen dur res més, puig abans no era com ara que als nens els hi porten la botiga sencera de joguines, però si recordo em varen dur una pilota que em va fer molta il·lusió, la vaig desembolicar i vaig fer el que fa tot nen que es preui amb una pilota: xutar-la, nomes que aquesta, la pilota que els reis de l’Orient m’havien dut era de xocolata i en xocar contra la porta de fusta de l’entrada es va esmicolar com la veritat, en mil bocins. El disgust va ser terrible i deia la meva mare que em va costar molt de pair, devia ser que a bocins però em devia fotre tota la xocolata que m’agrada molt. Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa.

comentari recuperat

LA CACICADA DE MONTORO 4.1.18

«La situació és més greu encara perquè remarca l'arbitrarietat permanent en què es mou el govern espanyol, que fa servir totes les eines que té a l'abast per premiar els seus i castigar aquells qui representen una alternativa al seu model de govern»

El director de TV3, Vicent Sanchis, explica avui en una entrevista a VilaWeb de quina manera una nova maniobra del govern espanyol –la nova llei de contractes del sector públic, relacionada amb un canvi de criteri a l’hora de comptabilitzar la deducció de l’IVA de les subvencions públiques– pot ferir de mort la televisió pública, precisament en el moment més decisiu de la vida d’aquesta cadena, quan té més reconeixement.

L’operació és prou coneguda i no afecta només TV3. D’acord amb aquesta llei, aprovada el 10 de novembre pel govern de Rajoy, l’agència tributària espanyola cobra per l’IVA cultural el que abans no cobrava i fins i tot reclama el de subvencions corresponents als cinc darrers anys, de manera retroactiva. La cacicada de Montoro, perquè no és sinó això, implica, per exemple, que TV3 haja rebut una reclamació de 168 milions d’euros i n’haja de pagar immediatament trenta, cosa que en fa perillar la continuïtat i tot. I es troben igual tot de mitjans privats, editorials, festivals com el Temporada Alta –al qual reclamen gairebé 1,4 milions d’euros–, teatres com el Lliure i el Mercat de les Flors i fins i tot museus, com és el cas del Macba, el MNAC i el CCCB, als quals exigeixen més de tres milions d’euros en conjunt.

Quan el govern espanyol prova d’explicar per què ha activat ara aquesta maniobra no convenç gens. Sobretot, a l’hora de justificar la retroactivitat i la intransigència, i encara menys a l’hora d’explicar amb quin criteri reclama aquestes subvencions sobre els anys passats als uns i no als altres. La llei canvia el panorama des de l’any passat, però les inspeccions sobre els cinc anys anteriors no les reben tots i el mapa dels afectats coincideix de manera més que sospitosa amb el mapa de desafectes al règim. Per exemple, totes les institucions i moltes empreses catalanes són en el punt de mira de Montoro i els seus inspectors. Al mateix temps que les ofega, premia, per exemple, la tauromàquia, rebaixant l’IVA de les corregudes de bous del 21% al 10%. I sense explicar per quin motiu ho fa.

La situació és greu i pot tenir conseqüències molt nefastes, com posa de manifest el cas de TV3. Però és més greu encara perquè remarca l’arbitrarietat permanent en què es mou el govern espanyol, que fa servir totes les eines que té a l’abast per premiar els seus i castigar aquells qui representen una alternativa al seu model de govern. No és banal ni anecdòtic, això que passa amb l’IVA cultural. I no ho és tampoc que s’intervinguen els comptes bancaris de les dues Generalitats i de l’Ajuntament de Madrid, per exemple. Que es diga a l’Ajuntament de València que dissolga l’empresa metropolitana de transports perquè és deficitària. O, per a posar un exemple contrari i ben feridor, que Florentino Pérez cobre els diners del Castor del 2018 abans de començar l’any, malgrat la sentència recent que diu que no els pot cobrar. Al capdavall, l’arbitrarietat en la persecució i les conseqüències demostra que això és una política de cacics, que simplement no hauria de tenir cabuda en l’Europa actual.

PD: I, per si de cas, recorde la definició de caciquisme: sistema social i polític en el qual existeixen formalment les institucions de la democràcia parlamentària (com les eleccions o els partits polítics), però on a la pràctica el poder real es troba en mans de les persones (cacics) que posseeixen més influència econòmica i social en cada localitat, comarca o regió o tenen la capacitat de distorsionar-la, gràcies a les decisions que pren el govern. VILAWEB.CAT

SORAYA AGAFA LES REGNES 3.1.18

Dema ho sabrem, pero el que expliquen a el confidencial, té tota la fila de ser versemblant, i en certa manera  sembla que Soraya Saenz de Santamaria, que semblava desapareguda, el que ha fet es actuar amb una astucia i intel·ligència dignes dels consells de Maquiavel. El que dic, demà sabrem si el que diuen a el confidencial és cert o no.

COM CONSERVAR UNA CIUTAT CONQUERIDA 3.1.18

Si es vol conservar una ciutat que està acostumada a viure lliure, més val governar amb el suport dels seus propis habitants, i no d'una altra manera. -

Com a model, tenim als espartans i als romans. Els espartans van crear tant a Atenes com a Tebas un govern oligàrquic, encara que en les dues ciutats van ser després enderrocats. Els romans per la seva banda, van destruir Càpua, Cartago i Numància, però no les van perdre. No obstant això van voler conservar Grècia d'una manera semblant a la dels espartans, és a dir, deixant-la lliure i permetent-lis les seves pròpies lleis, però no van poder aconseguir-ho, de manera que es van veure obligats a destruir moltes ciutats d'aquella província per a no perdre-la. Perquè, en veritat, no hi ha un altre mitjà més segur per mantenir una possessió que el de destruir-la. Així que qui s'apodera d'una ciutat acostumada a viure en llibertat i no la destrueix només pot esperar que aquesta el destrueixi, perquè, en cas de revolta, s'escudarà sempre en el nom de la llibertat perduda i en el de les seves antigues institucions que mai s'obliden per molt temps que hagi passat, i encara que hagin estat molts els beneficis obtinguts.

Malgrat tot el que faci o s'intenti prevenir, mentre no es disgregui i dispersi als seus habitants mai s'oblidaran d'aquest nom i d'aquestes institucions, i els tornaran a esgrimir en tant es presenti l'ocasió. Així ho va fer Pisa després de més de cent anys de domini Florentí. Tanmateix, quan les ciutats o províncies estan acostumades a ser governades per un príncep, encara que la seva estirp hagi desaparegut, com estan per una banda habituades a obeir, i de l'altra, ha desaparegut ja l'antic príncep, són incapaços d'escollir entre ells a un de nou i de viure lliures. A més, com solen trigar a empunyar les armes, amb gran facilitat un altre príncep els pot vèncer i sotmetre'ls. Però en les repúbliques hi ha més moviment, més odi, més desig de venjança, i mai obliden l'antiga llibertat, per això, el millor en aquest cas és destruir-les o viure allà.

la pregunta és: que en té de maquiavèlic Maquiavel?