Bauman va encunyar el concepte 'modernitat líquida' a finals dels 90, per descriure la societat que ens queia al damunt, aquesta postmodernitat pseudo-democràtica de valors dubtosos i volubles i principis segons convingui en cada moment, on poca reflexió hi ha i si un estat d'improvisació permanent com podem veure i patir en la actual política líquida espanyola i els mitjans de comunicació oficialistes afins al règim.
LA MODERNITAT LÍQUIDA - "La "fluïdesa" és la qualitat dels líquids i dels gasos. Segons ens informa
l'autoritat de la enciclopedia Britannica, la qual els distingeix dels sòlids és que "en descans, no poden sostenir una força tangencial
o tallant "i, per tant," pateixen un continu canvi de forma
quan se'ls sotmet a aquesta tensió ".
Aquest continu i irrecuperable canvi de posició d'una part del
material respecte a una altra banda quan és sotmesa a una tensió
tallant constitueix un flux, una propietat característica de
els fluids. Oposadament, les forces tallants exercides sobre
un sòlid per doblegar-lo o flexionar-lo se sostenen, i el sòlid no
flueix i pot tornar a la seva forma original.
Els líquids, una varietat de fluids, posseeixen aquestes notables qualitats,
fins al punt que "les seves molècules són preservades en una disposició
ordenada només en uns pocs diàmetres rnoleculares", en tant," la
àmplia varietat de conductes manifestades pels sòlids és resultat
directe del tipus d'enllaç que reuneix els àtoms dels sòlids i de la disposició dels àtoms."
Fins aquí el que diu la Enciclopedia Britannica, en una entrada
que aposta a explicar la "fluïdesa" com una metàfora regent de l'etapa
actual de l'era moderna.
En llenguatge simple, totes aquestes característiques dels fluids impliquen
que els líquids, a diferència dels sòlids, no conserven fàcilment la seva
forma. Els fluids, per així dir-ho, no es fixen a l'espai ni es lliguen al
temps. En tant els sòlids tenen una clara dimensió espacial però
neutralitzen l'impacte -i disminueixen la significació- del temps (resisteixen
efectivament el seu flux o el tornen irrellevant), els fluids no conserven
una forma durant molt de temps i estan constantment disposats (i
proclius) a canviar-la; per tant, per a ells el que compta és el
flux del temps més que l'espai que puguin ocupar: aquest espai que,
després de tot, només omplen "per un moment". D'alguna manera, els no-
lids cancel·len el temps; per als líquids, per contra, el que importa
és el temps. En la descripció dels sòlids, és possible ignorar
completament el temps; en la descripció dels fluids, es cometria
un error greu si el temps es deixés de costat. Les descripcions d'un
fluid són com instantànies, que necessiten ser datades al dors.
Els fluids es desplacen amb facilitat. "Flueixen", "vessen", "es
desborden ","esquitxen","s'aboquen","es-filtren","degoten","inunden","Ruixen", "regalimen", "brollen", "traspuen"; a diferència dels sòlids,
no és possible detenir-los fàcilment -sortegen alguns obstacles, dissolen
altres o 'es filtren a través d'ells, empapántlos-. emergeixen incòlumes
de les seves trobades amb els sòlids, en tant que aquests últims -si és que segueixen
sent sòlids després del trobada- pateixen un canvi: es humitegen o
xopen. L'extraordinària mobilitat dels fluids és el que els associa
amb la idea de "lleugeresa".
Hi ha líquids que en polzades cúbiques són més
pesats que molts sòlids, però de 'totes maneres tendim a visualitzar
com més lleugers, menys "pesats" que qualsevol sòlid. associem
"Levedadn o" lleugeresa "amb mobilitat i inconstància: la pràctica ens de-
. mostra que com menys carregats ens desplacem, tant més ràpid
serà el nostre avanç.
Aquestes raons justifiquen que considerem que la "fluïdesa" o la "liquiditat"
són metàfores adequades per aprehendre la naturalesa de la fase
actual -en molts sentits nova- de la història de la modernitat.
Estic d'acord amb que aquesta proposició pugui fer vacil·lar a qualsevol que estigui
familiaritzat amb el "discurs de la modernitat" i amb el vocabulari
emprat habitualment per narrar la història moderna. És que la modernitat
no va ser des del principi un "procés de liqüefacció? Per ventura
"Fondre els sòlids" no va ser sempre el seu principal passatemps i el seu major
assoliment? En altres paraules, potser la modernitat no ha estat "fluida" des
el principi?
Aquestes i altres objeccions són justificades, i semblaran més justificades
tot i que recordem que la famosa expressió "fondre els sòlids",
encunyada fa un segle i mig pels autors del Manifest comunista,
es referia al tractament amb que el confiat i exuberant esperit modern
al·ludia a una societat que trobava massa estancada per
seu gust i massa resistent als cambios ambicionats, ja que totes les seves pautes estaven congelades. Si l'esperit era "modern", ho era en tant estava decidit a que la realitat s'emancipés de la "mà morta" de la seva pròpia història ... i això només podia aconseguir-se fonent els sòlids (és a dir, segons la definició, dissolent tot allò que persisteix en el temps i que és indiferent al seu pas i immune al seu fluir). Aquesta intenció requeria, al seu torn, la "profanació del sagrat": la desautorització i la negació del passat, i primordialment de la "tradició" -és a dir, el sediment i el residu del passat en el present-. Per tant, requeria així mateix! La destrucció de l'armadura protectora forjada per les conviccions i lleialtats que permetia als sòlids resistir-se a la "liqüefacció". Recordem, però, que tot això no s'havia de dur a terme per acabar amb els sòlids definitivament ni per alliberar al nou món d'ells per sempre, sinó per fer espai a nous i millors sòlids; per reemplaçar el conjunt heretat de sòlids defectuosos i deficients de l'altra, millor o fins i tot perfecte, i per això mateix inalterable.
En llegir l'Ancien Régime [L'Antic Règim i la Revolució] de De Tocqueville, podríem preguntar-nos a més fins a quin punt aquests "sòlids" no estaven per endavant ressentits, condemnats i destinats a la liqüefacció, ja que s'havien oxidat i rovellat, tornant-se fràgils i poc fiables. Els temps moderns van trobar als sòlids premoderns en, 'un estat bastant avançat de desintegració; i un dels motius més poderosos que estimulava la seva dissolució era el desig de descobrir o inventar sòlids la solidesa fora -per una vegada- duradora, una solidesa en la qual es pogués confiar i de la qual es pogués dependre, tornant al món predictible i controlable. Els primers sòlids que havien de dissoldre i les primeres pautes sagrades que havien de profanarse eren les lleialtats tradicionals, els drets i obligacions a.costumbrados que lligaven de mans i peus, obstaculitzaven els moviments i constrenyien la iniciativa. Per encarar seriosament la tasca de construir un nou ordre (veritablement sòlid!), Calia desfer-se del llast que el vell ordre imposava als constructors. "Fondre els sòlids" significava, primordialment, desprendre de les obligacions "irrellevants" que s'interposaven en el camí d'un càlcul racional dels efectes; tal com ho expresava Max Weber, alliberar la iniciativa comercial dels grillons de les obligacions domèstiques i de la densa trama dels deures ètics; o, segons Thomas Carlyle, de tots els vincles que condicionen la reciprocitat humana i la mútua responsabilitat, conservar tan sols el "nexe dels diners". Alhora, aquesta mena de "dissolució dels sòlids" destrababa tota la complexa trama de les relacions socials, deixant-la nua, desprotegida, desarmada i exposada, incapaç de resistir-se a les regles del joc i als criteris de racionalitat inspirats i modelats pel comerç, i menys capaç fins i tot de competir amb ells de manera efectiva. Aquesta fatal desaparició va deixar el camp lliure a la invasió i al domini de (com va dir Weber) la racionalitat instrumental, o (com ho va articular, Marx) del rol determinant de l'economia: les "bases" de la vida social van infondre a tots els altres àmbits de la vida l'estatus de "superestructura" -és a dir, un artefacte d'aquestes "bases" l'única funció era contribuir al seu funcionament oliat i constant-. La dissolució dels sòlids va conduir a una progressiva emancipació de l'economia dels seus tradicionals lligams polítics, ètics i culturals. Sedimentar un nou ordre, definit primàriament en termes econòmics. Aquest nou ordre havia de ser més "sòlid" que els ordres que reemplaçava, perquè a diferència d'ells era immune als embats de qualsevol acció que no fos econòmica. Gairebé tots els poders polítics o morals capaços de trastocar o reformar aquest nou ordre havien estat destruïts o incapacitats, per debilitat, per a aquesta tasca. I no perquè l'ordre econòmic, un cop establert, hagués colonitzat, reeducat i convertit al seu gust la resta de la vida social, sinó perquè aquest ordre va arribar a dominar la totalitat de la vida humana, tornant irrellevant i ineficaç iode aspecte de la vida que no contribuís a la seva incessant i contínua reproducció. Aquesta etapa de la cursa de la modernitat ha estat ben descrita per Claus Offe (a "The utopia of the zero oprion", publicat per primera vegada el 1987 a Praxis International): les societats complexes "s'han tornat tan rígides que el simple intent de renovar o pensar normativament el seu 'ordre' -és a dir, la naturalesa de la coordinació dels processos que es produeixen en elles- està virtualment obturat en funció del seu futilitat pràctica i, per tant, de la seva inutilitat essencial ". Per lliures i volàtils que siguin, individual o grupalment, els '' subsistemes "d'aquest ordre es troben interrelacionats de manera" rígida, fatal i sense cap possibilitat de lliure elecció ". L'ordre general de les coses no admet opcions; ni tan sols està clar quins podrien ser aquestes opcions, i encara menys clar com podria fer-se real alguna opció viable, al improbable cas que la vida social fos capaç de concebre-la i gestar-la."
.png "English"){kind=small}
