L'EXPEDICIÓ BALMIS 16.11.20

 

La Reial Expedició Filantròpica del Vaccí, coneguda com a Expedició Balmis en referència al metge alacantí Francisco Javier Balmis, (encara que seria mes just anomenar-la Expedició Balmis-Salvany), va ser una expedició de caràcter filantròpic que va fer la volta al món i va durar des de 1803 fins a 1814. El seu objectiu era en principi que el vaccí de la verola arribés a tots els racons del llavors Imperi espanyol, ja que l'alta mortalitat del virus estava ocasionant la mort de milers de nens. El rei Carles IV va recolzar i va sufragar amb fons públics al metge de la cort, el doctor Balmis, en la seva idea d'una vaccinació massiva de nens al llarg de l'Imperi, ja que la seva pròpia filla, la infanta María Luisa havia, patit la malaltia. L'expedició va sortir del port de La Corunya un 30 de novembre de 1803. És considerada la primera expedició sanitària internacional de la història.

En 1796 durant el moment de major extensió del virus de la verola a Europa, un metge rural d'Anglaterra, Edward Jenner, va observar que les lleteres adquirien ocasionalment una espècie de «verola de vaca» o «verola bovina» (cowpox) pel contacte continuat amb aquests animals en munyir-los, i que era una variant lleu de la mortífera verola «humana» contra la qual quedaven així immunitzades. Va prendre sèrum d'aquest vaccí i va aconseguir inocular a James Philips, un nen de vuit anys. El petit va mostrar símptomes de la infecció de verola bovina, però molt més lleu i no va morir. La resta dels nens inoculats van respondre sorprenentment bé.

Jenner va publicar finalment els seus treballs el 1798 i ja al desembre de 1800 el vaccí havia arribat a Espanya, concretament a Puigcerdà, de la mà del doctor Francesc Piguillem i Verdacer. Tanta celeritat, en un temps en què les notícies viatjaven a cavall o amb vaixell de vela, dóna una imatge de la gravetat dels fets. Cinc anys després de la publicació d'aquest descobriment, el 1803, el Rei d'Espanya, aconsellat pel seu metge de la cort Balmis, va manar organitzar una expedició per estendre el vaccí a tots els dominis d'Ultramar. A més, el 1805 es promulga una Reial cèdula manant que en tots els hospitals es destinés una sala per conservar el fluid boví.

Un dels principals problemes que es van presentar a l'hora d'idear l'expedició va ser com aconseguir que el vaccí resistís tot el trajecte en perfecte estat. La solució se li va ocórrer al mateix Balmis: portar en el viatge a un nombre de nens, i anar passant cada cert temps el vaccí d'un a un altre, mitjançant el contacte de les ferides.

L'operació es va començar amb el Corbeta María Pita que portava: 22 nens orfes (d'entre 3 i 10 anys) que havien estat inoculats amb el vaccí encara viva en el seu cos; Balmis, un prestigiós cirurgià; 2 metges assistents, 2 pràctics, 3 infermeres i la rectora de l'orfenat Casa de Expósitos de La Corunya, Isabel López de Gandalia. Es pot entendre globalment com «una caravana infantil amb rumb al Nou Món per transportar el vaccí i prevenir les epidèmies de veroles. Donant com a resultat un dels viatges més estranys que té com a protagonista la medicina i la ciència en el segle XIX»

La missió va aconseguir portar el vaccí fins a les Illes Canàries, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú, Mèxic, les Filipines i Xina. El vaixell portava instrumental quirúrgic i instruments científics, així com la traducció del Tractat pràctic i històric del vaccí, de Louis-Jacques Moreau de la Sarthe, per ser distribuït per les comissions de vaccinació que es fundessin.

L'expedició no va necessitar vaccinar la població de Puerto Rico, atès que el vaccí va ser portat a l'illa des de la colònia danesa de Saint Thomas pel metge català Francesc Oller i Ferrer. Balmis es va traslladar a Caracas on va instal·lar la Junta Central del Vaccí amb el suport de José Domingo Díaz i Vicente Salias abans de marxar a Port Cabell i l'Havana. El poeta veneçolà Andrés Bell fins i tot va escriure en 1804 una Oda a la Vacuna.,

Josep Salvany i Lleopart, el segon cirurgià, es va endinsar en la Nueva Granada (actual Colòmbia) i el Virregnat del Perú (actualment Equador, Perú, Xile i Bolívia).  Van necessitar set anys per recórrer el territori i els esforços del viatge es van portar la vida del propi Salvany, que va morir a Cochabamba en 1810.

En el seu camí de tornada a Espanya, Balmis va aconseguir convèncer a les autoritats britàniques de l'illa Santa Elena (1806) perquè prenguessin el vaccí. - font:viquipèdia.

EL TREN DEL SILENCI 15.11.20

En alguns dels vagons dels Ferrocarrils de la Generalitat, es pot llegir: "tren del silenci", amb minúscules. Forma part de la campanya de l'ATM per reduir la càrrega viral a l'interior dels vagons, ja que és difícil ventilar-los. En boca tancada, no surten virus, ni es transmeten a través d'aerosols.

En el transport públic es fa callar als que de totes maneres tampoc anaven a dir res, així que la megafonía demanant silenci a persones que total no la senten perquè porten els auriculars posats, abduïts pel seu telèfon mòbil i fins n'hi ha algun abstret llegint una novel·la, de que serveix.

Aquesta prevenció amb què actua el Govern fa que paguem la seva incompetència amb els nostres drets i llibertats. En lloc de reforçar serveis sanitaris, educatius i de transport, compliquen el seu ús i el seu desenvolupament. En comptes d'ocupar-se del funcionament correcte i segur dels espais públics, restringeixen la llibertat de cada individu per moure's en ells. És més: ens renyen i transmeten el missatge que aquesta llibertat posa en perill als altres, quan l'autèntic perill està en no preservar-la. En aparença, no costa tant callar, deixar de riure i cantar si hi ha gent a prop.  bé, com els direm als nostres fills o nets que no poden parlar, cantar ni riure fins arribar a casa. Un tren en silenci, és el tren de la mort de la llibertat.

UNA BONA SOLUCIÓ 15.11.20

Com diu la dita: a grans mals grans remeis. Això és el que ha portat a la pràctica un restaurant holandès que ha posat en marxa una curiosa iniciativa per mantenir el seu negoci lluny del tancament i fora de perill del coronavirus: instal·lar a la terrassa petits hivernacles a manera de menjadors privats.

Mediamatic, un centre cultural ubicat a Amsterdam, ha presentat a les autoritats de país un nou projecte per poder reobrir el seu negoci, tancat des del passat 16 de març, i complir alhora amb les mesures imposada als Països Baixos per combatre la pandèmia de lA covid-19.

"El coronavirus ens obliga a replantejar-nos la manera com rebem als clients", explica el director de Mediamatic, Willem Velthoven, en declaracions recollides pels mitjans locals. "Ens vam dir, 'anem a veure el que passa si ens asseiem en aquests petits llocs, si està bé i si podem servir de manera segura', i de fet funciona prou bé", explica.

De moment, els habitacles estan ideats per a dos comensals. "Passarà algun temps per tornar a menjar reunits en grups", comenta Velthoven.

Han estat els propis treballadors del restaurant dels que durant el tancament han anat adoptant el rol dels comensals per provar el nou experiment.

"Els hivernacles són tan petits que els cambrers que serveixen ni tan sols caben dins. Així que serveixen des de fora, no entren", precisa Velthoven, que espera que la seva iniciativa inspiri a altres locals. Són espais fets amb la intenció de recrear la intimitat i la seguretat de les cases, però menjant al restaurant respectant plenament les normes contra el coronavirus😷

TRUMP, VENEÇUELA I BCN 14.11.20

Rudy Giuliani, advocat de Donald Trump, insisteix que es va produir un suposat frau en les eleccions nord-americanes de el passat 3 de novembre. I no content amb això, ha buscat connexions entre aquest presumpte frau i la Veneçuela d'Hugo Chávez que l'han portat fins a Barcelona.

En una entrevista televisiva a la cadena Fox, Giuliani ha assegurat que la canadenca Dominion Voting System va usar un programari en el recompte electoral que és propietat de la companyia veneçolana Smartmatic a la qual s'ha relacionat amb l'empresa espanyola Indra, pel que no ha dubtat en deduir que els vots presumptament perduts en aquests comicis han anat a parar a la capital catalana.

Indra no ha trigat a desmentir aquestes afirmacions. "Indra mai ha desenvolupat cap projecte de gestió de processos electorals amb Dominion ni amb Smartmatic. I mai ha tingut cap relació contractual o comercial amb aquestes dues empreses, que són competidors d'Indra ". han fitxo fonts de l'empresa a Vozpópuli i han afegit que es tracta d'una nova fake news de l'equip de Trump.

Si Veneçuela i amb ella el chavisme no existissin, caldria inventar-los, el Pp, i Vox i ara Trump, els necessiten de manera recurrent, és el seu argumentari favorit juntament amb exorcisar Bildu. Bildu, que tendria concomitàncies amb el Moviment Basc d'alliberament que deia Aznar per referir-se a ETA. Però aquests eren altres temps, de quan el gran líder parlava català en la intimitat.

DACIANA 13.11.20

 

No sé on pernocta, però la seva casa, la seva llar, són aquests quatre metres quadrats de vorera davant de la porta de supermercat. I els té netíssims. Si algú que passa tira un paper, un embolcall, ella el castiga amb un retret de les celles i s'aixeca del tamboret i va empenyent a puntades de peu el plàstic, la burilla, el que sigui, fins a la calçada. Altres vegades s'ajup i recull les escombraries amb dos ditets previnguts i les introdueix en una paperera.

Hi ha matins en què ja hi és, asseguda al tamboret gairebé infantil, molt abans que apugin la persiana del supermercat. Desplega uns fullets comercials del Dia sobre el seient per cuidar-se la faldilla -negra, folgada, llarga- que ella es posa a sobre d'uns pantalons masculins de tergal fosc. S'abriga el cap amb un mantó romànic i el cos amb un anorac de color de les olives tímides.

La cara és un pur embolic de xaragalls i ziga-zagues que imiten el pla de metro, i l'abús de la intempèrie li ha posat en els pòmuls el mateix matís del pa a punt de cremar-se en la torradora. La dona pot acumular cinquanta anys o mil cinc cents. Depèn. Té dies de gairebé joventut i altres en què dóna la impressió que ja jugava a l'amagatall amb l'anar a peu a l'hora del pati bíblic de l'escola.

Porta força temps al barri. Abans s'asseia sota la marquesina homeopàtica d'un herbolari. Posava el tamboret a peu de l'aparador que prometia l'eterna joventut en caramels, herbes per netejar, fixar i donar esplendor a el fetge, elixirs miraculosos a força de plantes de l'Tibet i altres genuïns bàlsams de Fierabràs baixos en calories. Però es coneix que la seva presència espantava als clients de la immortalitat i, a el cap d'uns mesos, transmigrá a la porta del supermercat.

No sé les hores que romandrà encorbada en aquest tamboret mínim, de potes tan curtes que fa que els genolls gairebé li freguin el nas. No molesta a ningú. S'està quieteta a la porta, com un bony o una cosa. I gairebé ni demana. Només refugia entre els dits un got de plàstic, en el fons brillen, sota la llum distant i teologal de novembre, unes poques monedes. De vegades, les mira amb avidesa; altres, amb indiferència. Jo l'he vist tirar-se al palmell d'una mà tota aquesta quincalla i, amb l'índex de l'altra, recomptar i recomptar meticulosament els cèntims, potser per si el resultat de l'última suma no coincidia amb el de la primera, o per si veure si amb el frec i l'observació se li multiplicava el capital.

Entretinguda en aquestes perplexitats financeres, pot estar una bona estona. Quan s'avorreix o recorda que per a ella no existiran els miracles, guarda tot aquest tresor en una butxaca de l'anorac i es queda mirant l'aire o una llamborda. Llavors sembla que se li agafa una gran pena al pit, que jo imagino crònica, com una bronquitis emocional. És en aquests moments quan un aparta la vista amb vergonya. No obstant això, al cap de dos o tres minuts, la dona surt a flotació netejant una llàgrima d'un cop amb la mà. I llavors, com purificada per un exorcisme, torna a treure les monedes i a empolvorar dins el got. "Hola!", Es posa de nou la mascareta per saludar als que entren al supermercat i oferir-los en la brillantor dels ulls un somriure dolcíssim i lumpen.

Una caixera que la coneix una mica m'ha dit que li donen aliments a punt de caducar. "No menja molt i només agafa l'imprescindible. Unes nous, uns sobres de sucre, un paquet de pernil dolç". La dona té un gran bossa als peus, amb les nanses quarterades. A vegades treu d'ell una ampolla d'aigua, li dóna uns glopets i es calma després les filagarses dels cabells sota el mantó. Altres vegades es queda mirant amb estranyesa uns papers, uns cartrons, unes fotos. Tindrà parents? ¿Fills, potser? Què li va passar perquè els 510 milions quadrats del planeta acabessin cabent en aquest trosset de vorera?

Alguna vegada he conversat amb la dona. Tot just parla espanyol o castellà, que raons lingüístiques hi ha per nomenar d'una manera o altra, i amb igual exactitud, la llengua que cada dia destrossem millor. La dona es diu Daciana i, vista de prop, sembla venir de molt lluny. I no em refereixo a algun borrós país de l'est d'Europa. Ve de més enllà. Potser el mar l'hagi retornat a la platja després de tenir-la mil anys a les profunditats. Qui sap. Un dia, em vaig animar a preguntar que d'on era. "D'aquí", va assenyalar el terra. "No, no, li pregunto que on ha nascut vostè". Com trigava a contestar, vaig repetir la pregunta, la vaig pronunciar més a poc a poc. "De quin país ve? D'on és vostè? " Em va mirar fixament als ulls i després es va posar a riure a riallades. "Del món. I tu? ".

Des de fa tres dies, Daciana engrosseix els més de 40.000 morts per coronavirus a Espanya.

Fernando Sánchez Alonso - elplural.com

APRETEU!, APRETEU! 13.11.20

 

Un veí de Vilafranca del Penedès, que dimarts s’enfronta a un judici a l’ Audiència Provincial de Barcelona per haver participat en els disturbis arran del primer aniversari de l’1- O, ha dit en una compareixença davant la premsa al Parlament que no entenia res: “La mateixa Generalitat que ens animava a sortir al carrer al crit 'd'apreteu!' és la que ara ens vol empresonar”.

En efecte, aquest ciutadà està acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions, i el Govern li demana cinc anys i mig de presó (set la Fiscalia). Són una quarantena de persones les que es troben en una situació semblant i les acusacions són el resultat que l’Administració està obligada a defensar els seus funcionaris, en aquest cas els Mossos d’Esquadra. Aquest activista dels CDR va seguir les consignes del president Quim Torra que va poder escoltar tothom en un míting i el resultat és que ara pot anar a la presó denunciat per la Generalitat que presidia l’animador de l’acció.

No hi ha una faula millor per entendre on ens trobem avui, resultat d’uns governants que han promogut la desobediència i els desordres públics, i així és impossible construir res, ni de bon tros aixecar un país de qualitat. Catalunya deu se l’únic lloc del món que pot prescindir d’un president, cosa que no va passar ni quan Franco va suprimir la Generalitat, ja que Josep Irla –en aplicació de l’ va substituir en l’exili Lluís Companys quan va ser afusellat . Però JxCat es va negar en rodó a què el vicepresident Pere Aragonès ocupés la presidència perquè no pogués treure rèdit electoral del càrrec. D’aquesta manera, al Palau de la Generalitat hi ha fins a tres despatxos presidencials buits: el que ocupava Puigdemont, el que va habilitar provisionalment Torra i el que finalment va ser el seu lloc de treball.

Però pitjor que això és la ineficiència que està demostrant el Govern, amb consellers que han evidenciat repetidament la seva imperícia. L’últim desgavell és la pèssima gestió dels ajuts als autònoms: només havien previst subvencions per a 10.000 dels 406.000 autònoms que les van demanar, la qual cosa demostra el seu desconeixement de la realitat econòmica catalana.

Hem passat d’aspirar al govern dels millors a un altre dels cops de colze. Les coses no es poden fer més malament, fins al punt que ni els seus activistes més entregats no saben on els porten. - Màrius Carol - lavanguardia.cat