És un clàssic en psicologia el plantejament que els grups, les masses, tenen un funcionament molt més primitiu i irracional que el que tenen les persones una a una, individualment, que es considera que tendeixen a comportar-se de manera més lògica i analítica. Doncs bé, aquesta diferenciació està saltant pels aires en la societat actual en què la distància entre l’individu i el grup, és cada vegada menor, cada vegada hi ha menys intimitat. Mitjançant el whatsapp, de les xarxes socials, de la permanent recepció d'informació des dels nostres grups de referència, cada vegada estem més immersos en el grup. Això ho hem viscut a Catalunya de manera intensíssima aquestes últimes setmanes.
I si per fi tenim un moment per estar amb nosaltres mateixos i poder pensar pel nostre compte i risc, la característica d’invasivitat que tenen les xarxes socials ens impedeix realment saber què sentim o què pensem sobre la realitat, en aquest cas, el Procés. Vivim en un context en què hi ha una interrupció sistemàtica i contínua de la cadena del pensament, el curs del pensament, una cosa fonamental per a realitzar mínimament bé qualsevol anàlisi, qualsevol valoració de la realitat, i més si és una realitat complexa, com en aquest cas . No és estrany que en aquest context, la venda de llibres hagi caigut un 20%, com ens estan assenyalant les llibreries. Tot això, des de tots els punts de vista, recorda els funcionaments sectaris, estructurats per trencar la resistència a la crítica de l’individu, per controlar la seva ment, aconseguir que no surti de la bombolla. I pobre del dissident!
A més, en la societat del segle XXI se’ns ha adoctrinat insistentment en la idea que l’emoció i la intuïció són les millors guies de la nostra conducta i que la raó és una antigalla, una mica passada de moda, que ja avui no es porta, i que a més requereix esforç. I en relació al Procés no és estrany sentir a persones que et diuen que tot aquest tema els produeix una gran emoció, “els posa” i que si així es troben molt a gust no tenen per què plantejar-se res més. Estan vivint al màxim aquesta “experiència”. La seva guia és l’emoció, la resta és secundari.
No és fàcil per a ningú pensar enmig d’aquest allau de pressions emocionals, en un context amb freqüència, des de tots els costats, d’informacions esbiaixades, postveritats quan no directament mentides, vídeos trucats, intoxicacions, i informacions convertides en reality shows. Tot això en el marc d’un model social narcisista, en el qual el llenguatge es basa en parlar d’humiliacions, ofenses, ultratges, orgull …
En qualsevol cas, com era d’esperar, aquest tsunami d’emocions també ha comportat que moltes persones ho estiguin passant malament, es trobin enfadades, espantades, tristes, frustrades, davant tants conflictes personals, tantes tensions i tanta manipulació. I també hi ha hagut moltes persones que han hagut de demanar ajuda psiquiàtrica, fins i tot conec algun cas que ha acabat en el mateix manicomi.
Psicología de masses al segle XXi, per: Joseba Achotegui. Psiquiatra. Psicoterapeuta. Secretari General de la Secció de Psiquiatria Transcultural de l’Associació Mundial de Psiquiatria i professor titular de la Universitat de Barcelona. - publico.es
Afegiria a aquesta lúcida reflexió, que les revoltes no es fan amb somriures, si es volen guanyar s'han de fer amb el ganivet entre le dents i sol haver-hi víctimes civils, que és el que entenc ha volgut evitar el President Puigdemont fugint a Brussel·les.
.png "English"){kind=small}
