EL MEU BARRI 5.11.17

Des del safareig del meu pis veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre é un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa.Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.

Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.

Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida. 

                                                     *  *  *  *  *

Aquesta és la petita historia d'un barri un dissabte al matí. Un barri la Creu Alta, dita República independent de la Creu Alta des de fa temps. Un barri on hi ha de tot, tenim dues Farmacies, un Mercat, 11 bars, 9 de xinesos, 1 de Bangla Desh i un que el porten catalans i on hi ha a l'entrada llibres damunt d'una taula per intercanviar-los. Tenim Condis, Dia i el Supermercat Juma del Marino que té uns pernils iberics de la península que han anat baixant de preu i ara són a 25€. Bogaderia,  tintoreria, agencies de viatges, un tot a 100 molt gran, barber del país i tres de marroquins, 3 perruqueries i fins i tot una botiga de venda de petards que el fill de l'Anita, traspassada abans d'hora està reformant. Tenim també la llibreria de la Rosario on hi ha de tot, i que és com una mena d'atrium on xerrar distés a primera hora del matí. Tenim també una autoescola sota de casa, una rostisseria, i quelcom que hem dec deixar. Ah si! dos forners, una pastisseria, i el sumsum corda que ven pa precuit benzinera inclosa, que tambè la tenim a prop.

Em deixo el Parc Catalunya, el Corte Inglés o el Viena, però això és més eix Macià i a banda de nou, no ho sento del tot dins del meu barri. Aquest barri on hi habita gent variada, sobretot gent gran i que té el seu propi animador de carrer, l'Agi que ara ha tornat del Senegal on el seu pare esta ingressat i fotut fa temps. Aquest barri meu, que el sento com a meu, és la meva Patria, el meu país, i aquí tot està encalmat, la gent fa la seva vida com sempre, aliena la  seva majoria als moviments tectònics que s'estan produint en l'altre barri. No han augmentat el consum d'ansiolítics, ni hi ha en general angoixa ni desencís, potser perquè la gent està almenys al meu barri per sobra o per sota de tots aquests aldarulls i va fent via sense presses, a la seva, més preocupada pels seus petits problemes que ningú ressolt que pels qui mentre es dediquen a fer volar coloms no s'en preocupen gens. M'estimo el meu barri, potser perquè és el meu, senzill, humil, sense pretensions, però viu, meravellosament viu.


sbd - 5.11.17

DESOBEDIÈNCIA CIVIL 4.11.17

Accepto de tot cor la màxima: "El millor govern és el que governa menys" i m'agradaria veure-ho posat en pràctica d'una manera més ràpida i sistemàtica. Però al complir-la resulta, i així també ho crec, que "el millor govern és el que no governa en absolut"; i, quan els homes estiguin preparats per a ell, aquest serà el tipus de govern que tindran. Un govern és, en el millor dels casos, un mal recurs, però la majoria dels governs són, sovint, i tots, en certa mesura, un inconvenient. Les objeccions que se li han posat a un exèrcit permanent (que són moltes, de pes, i mereixen tenir-se en compte) poden imputar també al govern com a institució. L'exèrcit permanent és tan sols un braç d'aquest govern. El govern per si mateix, que no és més que el mitjà elegit pel poble per executar la seva voluntat, és igualment susceptible d'originar abusos i perjudicis abans que el poble pugui intervenir.
L'exemple el tenim en l'actual guerra de Mèxic, obra de relativament poques persones que es valen del govern establert com d'un instrument, tot i que el poble no hauria autoritzat aquesta mesura. Aquest govern americà, ¿què és sinó una tradició, encara que molt recent, que lluita per transmetre a la posteritat sense deteriorament, malgrat anar perdent part de la seva integritat a cada instant? No té ni la vitalitat ni la força d'un sol home, ja que un sol home pot plegar-se a la seva voluntat. És una mena de fusell de fusta per al poble mateix. No obstant això, no és per això menys necessari; el poble ha de tenir alguna que una altra complicada maquinària i sentir el seu so per satisfer així la seva idea de govern. D'aquesta manera els governs evidencien com de fàcilment es pot instrumentalitzar els homes, no poden ells instrumentalitzar al govern en benefici propi. Excel·lent, hem de reconèixer-ho. Tan és així que aquest govern per si mateix mai va promoure cap empresa i en canvi sí que va mostrar certa tendència a extralimitar-se en les seves funcions.
Això no fa que el país sigui lliure. Això no consolida l'Oest. Això no educa. El mateix temperament del poble americà és el que ha conquistat tots els seus èxits fins avui, i hagués aconseguit molts més, si el govern no s'hagués interposat en el seu camí sovint. I és que el govern és un mer recurs pel qual els homes intenten viure en pau; i, com ja hem dit, és més avantatjós el que menys interfereix en la vida dels governats. Si no fos perquè el comerç i els negocis semblen botar com la goma, mai aconseguirien saltar els obstacles que els legisladors els interposen contínuament, i, si haguéssim de jutjar aquests homes únicament per les repercussions dels seus actes, i no per les seves intencions, mereixerien que els castiguessin i els tractessin com a aquests delinqüents que posen obstacles a les vies del ferrocarril.
Però, per parlar amb sentit pràctic i com a ciutadà, a diferència dels que s'autoanomenen contraris a l'existència d'un govern, sol·licito, no que desaparegui el govern immediatament, sinó un millor govern immediatament. Deixem que cada home manifesti quin tipus de govern tindria la seva confiança i aquest seria un primer pas en la seva consecució.
Després de tot, l'autèntica raó que, quan el poder està en mans del poble, la majoria accedeixi al govern i es mantingui en ell per un llarg període, no és perquè tinguin la veritat ni perquè la minoria ho consideri més just, sinó perquè físicament són els més forts. Però un govern en el qual la majoria decideixi en tots els temes no pot funcionar amb justícia, almenys tal com entenen els homes la justícia.
És que no pot existir un govern on la majoria no decideixi virtualment el que està bé o malament, sinó que sigui la consciència? ¿On la majoria decideixi només en aquells temes en què sigui aplicable la norma de conveniència? ¿El ciutadà ha de sotmetre la seva consciència al legislador per un sol instant, ni que sigui, a la mínima mesura? Llavors, ¿per què té cada home la seva consciència? Jo crec que hauríem de ser homes primer i ciutadans després. El desitjable no és conrear el respecte per la llei, sinó per la justícia. L'única obligació que tinc dret a assumir és la de fer en cada moment el que crea just. S'ha dit i amb raó que una societat mercantil no té consciència; però una societat formada per homes amb consciència és una societat amb consciència.
La llei mai va fer als homes més justos i, a causa del respecte que els infon, fins i tot els benintencionats es converteixen diàriament en agents de la injustícia. Una conseqüència natural i molt freqüent del respecte indegut a la llei és que un pot veure una fila de soldats: coronel, capità, terme, soldats rasos, artillers, tots marxant amb un ordre admirable per pujols i valls cap al front en contra de la seva voluntat, sí! contra la seva consciència i el seu sentit comú, el que fa que la marxa sigui més dura i se'ls corprengui el cor.

No dubten que estan involucrats en una empresa condemnable; tots ells són partidaris de la pau. Llavors, què són: homes, o per contra, petits forts i polvorins mòbils al servei de qualsevol comandament militar sense escrúpols? Visiteu un arsenal i mireu a un infant de marina; això és el que pot fer d'un home el govern americà, o el que humanitat; en aparença és un home viu i dret, però, però, millor diríem que està enterrat sota les armes amb honors funeraris, encara que bé podria ser:

No se oían tambores ni himnos funerarios
cuando llevamos su cadáver rápidamente al baluarte;

ningún soldado disparó salvas de despedida

sobre la tumba en que enterramos a nuestro héroe.

HENRY DAVID THOREAU  - DESOBEDIENCIA CIVIL (pdf)


sbd - 4.11.17

.

SI AVUI ÉS DISSABTE, AIXÓ ÉS BÉLGICA 4.11.17

Tot en aquesta operació de l'aplicació de l'article 155 és estrany. La posa en marxa un fiscal general reprovat pel Congrés dels Diputats, una persona que no té legitimitat per exercir el càrrec. Enbtre els juristasn gairebé ningú considera que les conductes dels querellats encaixin en els tipus delictius dels que estan sent acusats: rebel·lió i sedició. L'òrgan judicial al qual ha acudit, l'Audiència Nacional, no és competent per entendre d'aquests delictes, segons va dictaminar ell mateix. Les decisions de la jutgessa de l'Audiència Nacional mitjançant la qual va adoptar la mesura de presó provisional per als Jordis i ha admès a tràmit les querelles contra els membres del Govern tenen una fonamentació jurídica delirant.

No hi ha ni la més mínima aparença d'objectivitat en l'administració de justícia. Tots sembla indicar que que estem davant d'una operació política del president del Govern a través del fiscal general de l'Estat, que, justament per això contínua sent-ho, tot i la seva reprovació.

De fet, aquesta ha vingut sent l'estratègia de Mariano Rajoy des del primer moment. El nacionalisme català no planteja un problema de naturalesa política, sinó un problema de naturalesa penal, al qual cal respondre amb l'actuació de la Fiscalia en tot cas i amb els tribunals després. Potser si hagi estat intel·ligent la presumpta fugida de Puigdemont i quatre consellers a Bélgica, amb ella, i al internacionalitzar el conflicte, el moment judicial ja no el controla el president del Govern, i això deu haver desconcertat tant a ell com al fiscal afinador Maza que no comptaven amb això. Ara, tot depén del que decideixi la justicia Belga.

sbd - 4.11.17

.

PSICOLOGÍA DE MASSES 2.11.17

És un clàssic en psicologia el plantejament que els grups, les masses, tenen un funcionament molt més primitiu i irracional que el que tenen les persones una a una, individualment, que es considera que tendeixen a comportar-se de manera més lògica i analítica. Doncs bé, aquesta diferenciació està saltant pels aires en la societat actual en què la distància entre l’individu i el grup, és cada vegada menor, cada vegada hi ha menys intimitat. Mitjançant el whatsapp, de les xarxes socials, de la permanent recepció d'informació des dels nostres grups de referència, cada vegada estem més immersos en el grup. Això ho hem viscut a Catalunya de manera intensíssima aquestes últimes setmanes.

I si per fi tenim un moment per estar amb nosaltres mateixos i poder pensar pel nostre compte i risc, la característica d’invasivitat que tenen les xarxes socials ens impedeix realment saber què sentim o què pensem sobre la realitat, en aquest cas, el Procés. Vivim en un context en què hi ha una interrupció sistemàtica i contínua de la cadena del pensament, el curs del pensament, una cosa fonamental per a realitzar mínimament bé qualsevol anàlisi, qualsevol valoració de la realitat, i més si és una realitat complexa, com en aquest cas . No és estrany que en aquest context, la venda de llibres hagi caigut un 20%, com ens estan assenyalant les llibreries. Tot això, des de tots els punts de vista, recorda els funcionaments sectaris, estructurats per trencar la resistència a la crítica de l’individu, per controlar la seva ment, aconseguir que no surti de la bombolla. I pobre del dissident!

A més, en la societat del segle XXI se’ns ha adoctrinat insistentment en la idea que l’emoció i la intuïció són les millors guies de la nostra conducta i que la raó és una antigalla, una mica passada de moda, que ja avui no es porta, i que a més requereix esforç. I en relació al Procés no és estrany sentir a persones que et diuen que tot aquest tema els produeix una gran emoció, “els posa” i que si així es troben molt a gust no tenen per què plantejar-se res més. Estan vivint al màxim aquesta “experiència”. La seva guia és l’emoció, la resta és secundari.

No és fàcil per a ningú pensar enmig d’aquest allau de pressions emocionals, en un context amb freqüència, des de tots els costats, d’informacions esbiaixades, postveritats quan no directament mentides, vídeos trucats, intoxicacions, i informacions convertides en reality shows. Tot això en el marc d’un model social narcisista, en el qual el llenguatge es basa en parlar d’humiliacions, ofenses, ultratges, orgull …

En qualsevol cas, com era d’esperar, aquest tsunami d’emocions també ha comportat que moltes persones ho estiguin passant malament, es trobin enfadades, espantades, tristes, frustrades, davant tants conflictes personals, tantes tensions i tanta manipulació. I també hi ha hagut moltes persones que han hagut de demanar ajuda psiquiàtrica, fins i tot conec algun cas que ha acabat en el mateix manicomi.

Psicología de masses al segle XXi, per: Joseba Achotegui. Psiquiatra. Psicoterapeuta. Secretari General de la Secció de Psiquiatria Transcultural de l’Associació Mundial de Psiquiatria i professor titular de la Universitat de Barcelona. - publico.es

Afegiria a aquesta lúcida reflexió, que les revoltes no es fan amb somriures, si es volen guanyar s'han de fer amb el ganivet entre le dents i sol haver-hi víctimes civils, que és el que entenc ha volgut evitar el President Puigdemont fugint a Brussel·les.

DEIXEU DE PIULAR, PRESIDENT 1.11.17

Aquest tuit que teniu a continuació si no és d'un compte fals, (no ho sembla) és el del President o expresident Carles Puigdemont, i francament, diria que s'en fot del personal. En la situació actual valdria més que s'oblides de twitter, que de fet hauria d'estar prohibit als pòlítics, almenys al President Puigdemont que ha fet i em temo continuarà fent el ridícul aquell que deia Tarradellas que en política mai no es podia fer.

Assegurava Leo Strauss que la seva àvia li solia dir: "Et sorprendries, fill meu, si sabessis amb quina poca saviesa està regit el món". Com diu Gregorio Luri, estic d'acord amb l'àvia de Strauss. Estic convençut que la realitat de les coses humanes és massa complexa i desabrida com perquè vulgui sotmetre amb docilitat als nostres esquemes explicatius. O sigui, que la nostra intel·ligència política no pot ser sinó escassa i que per això és benaurat el país els dirigents saben triar el mal menor. Si us plau, President, deixeu de piular.

Un mes del #CatalanReferendum de l'#1Oct. Malgrat la violència i les amenaces passades i presents, seguim treballant. Orgull de poble!

11:58 AM - 1 Nov 2017
5,988 Retweets 12,034 Likes SkyClashGMEva MuZaNen de l'EixamplenuMarta BusquetsgemmaCarlos VAlfredLaura Martín Esteve
1,464 replies 5,988 retweets 12,034 likes
Reply 1.5K   Retweet 6.0K   Like 12K   Direct message