Des del safareig del meu pis veig passar la vida. Sóc un observador amagat darrera els rectangles de formigó que em separen de l'exterior. És com una presó invertida, un segon pis que permet la visió global del meu entorn. Gaudeixo d'una situació privilegiada que em permet tenir-ho tot controlat, escoltar les converses de la gent, observar-los i agafar paraules soltes al vent, com si fos una espècie de voyeur de la vida que passa sota meu.Dues dones fa més de mitja hora que estan xerrant. Una li està explicant a l'altra les desgracies de la seva filla: "És que el meu gendre é un barrut i un poca-solta. I mira que la vaig avisar la nena, ves en compte que no m'agrada gens aquest noi, que jo tinc experiència i se el que em dic, però ja saps com és el jovent d'avui en dia, es pensen que ho saben tot i no saben res, ni et fan cap cas, i mira ara el que li passa.- I que ho diguis Maria - assevera l'altra amb to de complicitat.Finalment i després d'acomiadar-se set o vuit vegades, les dues dones se’n van cadascuna cap a casa seva. Mentre, passa l'Antonio que ve de comprar el diari i com sempre xerrant amb ell mateix. Em pregunto si li agradaria saber que l'he fet sortir en un conte que he escrit, o ans al contrari si és sentiria ofès, i em pregunto a mi mateix fins a quin punt un te dret a explicar la vida dels altres sense el seu consentiment. L’Antonio és el que ara en diuen un “border line”, però a mi m’agrada molt xerrar amb ell, parlem sobre tot de futbol, puig es un fanàtic del Sabadell. Ara, quan t’atures a xerrar amb ell, agafa-t’ho amb calma, puig comença i mai acaba, però és molt bon jan i no em costa res donar-li conversa.A tot aixó, els de la fruiteria de l'altra banda del carrer estan pintant l'interior, han tret les taules i prestatgeries al carrer i qui més qui menys quan passa per davant i dona una ullada. El drapaire de la pipa puja empenyent el seu carretó curull de deixalles, mentre la pipa treu fum com si d'una màquina de tren amb un sol vagó es tractés. Un somier, un escalfador i una munió de ferralla variada és el seu botí. Tot aprofitable, aixó si que és reciclar.En Miquel, el veí del primer, ha tret al gos a fer les seves necessitats. En mirar cap amunt em veu i saluda, li retorno la salutació, mentre m'obro una cervesa.Continuo contemplant el meu entorn, és la vida que va i bé en les seves petites cuites quotidianes.

Dono una glopada a la cervesa quan sona el telèfon, és l'Anna P. diu que no ve a dinar, que menjarà qualsevol cosa al costat de la perruqueria. Li ho dic a Nuri que em comenta que precisament avui hi havia un dinar dels que a ella li agraden. No et preocupis que no passarà gana - li contesto.Mentre va passant el temps i els petits esdeveniments, em sento con una espècie de petit Déu controlador de l'espai inferior, tot i que de fet, fer de déu és fàcil, es tracte tan sols de mirar i no fer res, no comprometre's en res. És un tipus de feina que no comporta cap responsabilitat.

Mentrestant, el dissabte avança lentament i la vida ho fa també parsimoniosa seguint la seva cadència. Aixeco els ulls per comprovar si surt el sol d'una punyetera vegada mentre demano a crits la dimissió d'en Mauri. Sol i calor, havia dit la nit abans i portem tot el sant dia ennuvolat i més aviat fresqueja. En abaixar la vista observo a la senyora del gos vell que està fent el mateix que jo, però des d'un cinquè pis i davant mateix de casa meva. Em molesta, encara te més controlada la situació que jo, que ja no sóc l’únic del barri que vigila. Sempre hi ha algú que està per sobre teu, que controla tot el que tu controles i a més a més a tu mateix.I és que tots plegats som actors permanents, secundaris o protagonistes - depèn del moment que ens pertoqui - d'aquest espectacle estrany, fascinant i tediós alhora que és la vida. 
                                                     *  *  *  *  *
Aquesta és la petita historia d'un barri un dissabte al matí. Un barri la Creu Alta, dita República independent de la Creu Alta des de fa temps. Un barri on hi ha de tot, tenim dues Farmacies, un Mercat, 11 bars, 9 de xinesos, 1 de Bangla Desh i un que el porten catalans i on hi ha a l'entrada llibres damunt d'una taula per intercanviar-los. Tenim Condis, Dia i el Supermercat Juma del Marino que té uns pernils iberics de la península que han anat baixant de preu i ara són a 25€. Bogaderia,  tintoreria, agencies de viatges, un tot a 100 molt gran, barber del país i tres de marroquins, 3 perruqueries i fins i tot una botiga de venda de petards que el fill de l'Anita, traspassada abans d'hora està reformant. Tenim també la llibreria de la Rosario on hi ha de tot, i que és com una mena d'atrium on xerrar distés a primera hora del matí. Tenim també una autoescola sota de casa, una rostisseria, i quelcom que hem dec deixar. Ah si! dos forners, una pastisseria, i el sumsum corda que ven pa precuit benzinera inclosa, que tambè la tenim a prop.
Em deixo el Parc Catalunya, el Corte Inglés o el Viena, però això és més eix Macià i a banda de nou, no ho sento del tot dins del meu barri. Aquest barri on hi habita gent variada, sobretot gent gran i que té el seu propi animador de carrer, l'Agi que ara ha tornat del Senegal on el seu pare esta ingressat i fotut fa temps. Aquest barri meu, que el sento com a meu, és la meva Patria, el meu país, i aquí tot està encalmat, la gent fa la seva vida com sempre, aliena la  seva majoria als moviments tectònics que s'estan produint en l'altre barri. No han augmentat el consum d'ansiolítics, ni hi ha en general angoixa ni desencís, potser perquè la gent està almenys al meu barri per sobra o per sota de tots aquests aldarulls i va fent via sense presses, a la seva, més preocupada pels seus petits problemes que ningú ressolt que pels qui mentre es dediquen a fer volar coloms no s'en preocupen gens. M'estimo el meu barri, potser perquè és el meu, senzill, humil, sense pretensions, però viu, meravellosament viu.
sbd - 5.11.17