-Ara, vaig continuar, imagina't la nostra natura, pel que fa a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infantesa, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de manera que no poden ni canviar de lloc ni girar el cap, i no veuen més que el que està davant d'ells. La llum els ve d'un foc ences a una certa distància darrere d'ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d'imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.
--Ja ho veig, va dir.
--Pensa ara que al llarg d'aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d'homes i d'animals de fusta o de pedra, v de mil maneres diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i altres no diuen res.
-És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.
--S'assemblen a nosaltres, vaig respondre. I abans de res, creus que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels que estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d'ells.
--No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.
--¿I no passa el mateix amb els objectes que passen per darrere d'ells?
-Sens dubte.
--I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creus que creurien anomenar a les coses en si anomenant les ombres que veuen passar?
-Necesariament.
--I si hi hagués un ressò que tornès
-Segurament.
--I si ara l'arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspre i escarpat fins a la claredat del sol, ¿aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat per la seva resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem vertaders?
-No podrà, almenys els primers instants.
--Els seus ulls hauran d'acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D'aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i les estrelles, que durant el dia el sol i la seva resplendor.
-Així ho crec.
--I crec que a la fi podrà no sols veure el sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu veritable seient.
-Indubtablement.
--Després d'això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot en el món visible i és en certa manera la causa del que ells veien a la caverna.
-És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.
--I en recordar llavors la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres?
-Certament.
--I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, lloances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creus que l'home de què parlem sentiria nostàlgia d'aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captiveri? No creus més aviat que serà com l'heroi d'Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de cultiu al servei d'un pobre camperol» i patir tots els mals possibles abans que tornar a a la seva primera il·lusió i viure com vivia?
-No dubto que estaria disposat a patir-ho tot abans que viure com anteriorment.
--Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. ¿No se li quedarien els ulls com cegats per aquest pas sobtat a la foscor?
-Sí, no hi ha dubte.
--I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s'hagin instal·lat novament a la foscor, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria per riure? No diran que per haver pujat a l'exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l'ascensió?
--I si algú intentés deslligar-los i portar-los allà, ¿no el matarien, si poguessin agafar-lo i matar-lo?
-És molt probable.
--Aquesta és precisament, estimat Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l'ànima que s'eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat.
En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot allò bell i bo que existeix. Que en el món visible és ella la que produeix la llum i l'astre de la qual procedeix. Que en el món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I finalment que cal mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública. Jo també ho veig d'aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te.
--Per tant, si tot això és vertader, vaig dir jo, hem d'arribar a la conclusió que la ciència no s'aprèn de la manera que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l'ànima on no hi és, gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.
-Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.
--Ara bé, el que hem dit suposa al contrari que tota ànima posseeix la facultat d'aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin girar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l'òrgan de la intel·ligència ha de girar-se amb l'ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que cal més lluminós en l'ésser; i d'això hem anomenat el bé, ¿no és així?
-Sí.
--Tot l'art, vaig continuar, consisteix doncs en buscar la manera més fàcil i eficaç amb que l'ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hauria de fer: això és el que s'ha de corregir.
--Així ho sembla, va dir Glaucó.
