BREVIARI DEL CAOS 2.3.21

 

💭Los hombres que hacían la guerra por la posesión del suelo, mañana se matarán mutuamente por la posesión del agua; cuando el aire nos falte, nos degollaremos con el fin de respirar en medio de las ruinas (Albert Caraco - Breviario del caos).

LA PESTA I EL RENAIXEMENT - Diuen que una de les primeres coses que aprens a Medicina és que controles el vaixell i la vela, però mai el vent i l’ onada. Fa més d’un any que els sanitaris i investigadors d’arreu de l món lluiten contra els estralls que està causant la covid. “Arriben els primers fàrmacs per frenar el coronavirus. Un compost contra la malària evita pneumònies greus i accelera la curació”, explicava La Vanguardia avui fa un any. Era el que llavors se sabia. I era, com avui queda demostrat, del tot insuficient. El virus ha causat uns dos milions i mig de morts arreu del món i almenys 70.000 a Espanya. Una tragèdia humana, econòmica i social. Una crisi global que ha despertat consciències que ens permeten somiar que un altre món és possible; un món més col·laboratiu i solidari.

Vegem. En menys d’un any s’ha aconseguit disposar no d’una, sinó de diverses vacunes per domesticar el virus i controlar la pandèmia. També s’ha llançat la iniciativa publicoprivada Covax, impulsada per l’ Organització Mundial de la Salut i liderada per la Unió Europea, que permetrà distribuir gratuïtament 6.000 milions de dosis entre un 20% de la població de risc dels països més pobres. Són dos exemples, però n’hi ha més. Europa, forjada a còpia de crisis, ha tingut una transformació positiva. En un fet tan històric com el naixement de l’euro fa gairebé trenta anys, ha mancomunat deute amb un pla de reconstrucció que imposa als seus beneficiaris un model econòmic més verd i digital. I ha establert tímidament les bases per a una Europa de la salut en centralitzar la Comissió la competència per garantir un repartiment equitatiu de vacunes entre els 27 països membres i anunciar la creació del passaport sanitari.

Aristòtil va deixar escrit que no es pot narrar el que encara no ha succeït, però sí els fets passats, els records dels quals ens serveixen per fer millors plans per al futur. Si de la gran epidèmia de la primavera de l’any 532 va sorgir-ne l’imperi carolingi, esbós d’Europa, i de la pesta negra del 1347-1350 en van sorgir els elements que van donar pas al Renaixement, potser d’aquesta pandèmia n’emergirà un món millor. Somiem. 

La reflexió d'Àlex Rodríguez a la vanguardia és molt interesant i optimista, però també hauriem de contemplar que a la pandèmia de 1918 la varen seguir els bojos anys 20 fins arribat al crack del 1929, que és cap on sembla anem, car quan acabi aquesta pandèmia crec que sortirem com a bojos a viatjar, ballar, abraçar-nos, al cinema, teatre... però la crisi galopant ens empaitarà i aquesta crisi la tenim a tocar, no se si serà com la del 29, però si que es fàcil que sigui pitjor que la del 2012. Hi ha una serie de paradigmes que canviaràn o han canviat ja. El Corte Inglés acomiadarà a 3000 empleats, el BBVA fa una Ere de 3000 i altres bancs que el seguiran, quants petits comerços ja no obriràn, la Roca Village fa sis mesos que està tancada, estem davant d'un breviari del caos del que no se pas com ens en sortirem.

UNA DECISIÓ QUE PORTA CUA... 1.3.21

💭L'exèrcit dels Estats Units compta cada vegada amb més dones i, sobretot, més dones negres. El seu pèl afro, per a aquestes, és un senyal d'identitat que havien de reprimir al vestir l'uniforme. Existien unes normes estrictes de perruqueria, encara que algunes suposessin un veritable perill. En el cas de pèl llarg, només es permetia el monyo. Els rínxols naturals de les afroamericanes feien que es convertissin en promontoris que, a l'ajupir-se en posició de combat, el casc no encaixava, se'ls anava cap endavant i els impedia disposar de visió.

Aquest divendres passat va entrar en vigor una actualització de les regulacions, que afecta unes 127.000 uniformades. Per primera vegada es permetrà el cabell solt, més o menys. Es parteix del principi que es pot ser soldat i a més ser una mateixa. La moda s'estén d'un costat a l'altre de l'estil. A les dones se'ls deixa rapar-se el cap o lluir cabells llargs en una cua de cavall, combinacions que estaven excloses. Fins i tot s'accepta que aquestes cues siguin llargues a l'entrar en acció si el tradicional monyo interfereix amb l'equipament. També podran portar metxes, fer servir pinta llavis de tons neutres o poc cridaners i recórrer a l'esmalt d'ungles "sempre que no siguin excèntrics, exagerats o capriciosos". Les arracades sí, excepte en entrenament i combat. I, per primera vegada, s'incorpora una guia sobre alletament, facilitant que les soldats vesteixin una samarreta especial sota del seu vestit de feina. Una serie de normes que per algú distant semblaria que ja estàven en vigor feia temps,però no, per lluir una cua de cavall les dones soldat han hagut d'esperar a l'any 2021.

És el signe del canvi dels temps. Al·ludeix, entre altres raons més enllà de la igualtat, a qüestions de defensa nacional. No hi ha prou homes per fer aquesta feina. Així que, si hi va haver reticències per incorporar-les a elles per restriccions d'aquest tipus, avui se les convida a reclutar-se. El Pentàgon ha desenvolupat una especial confiança en les dones negres. Elles són un terç de l'total de uniformades quan a nivell civil el seu percentatge no supera el 15%. Les afroamericanes, per la tradicional poc atretes per aquesta professió, han descobert de sobte un lloc d'oportunitats. La propera batalla, però, serà la dels homes per poder deixar-se la barba sense la justificació religiosa. Volen transcendir a l'era del mostatxo.

MUSHTAG AHMED 1.3.21

💭L'escriptor bangladeshià de 53 anys Mushtaq Ahmed va morir divendres a la presó per causes que es desconeixen. Ahmed va ser detingut el 2020 sota acusacions de difondre rumors i / o notícies falses sobre la covid-19 en les xarxes socials. El 6 de maig de 2020 el RAB, Batalló d'Acció Ràpida de Bangla Desh, va arrestar l'escriptor al costat de l'viñetista Ahmed Kabir Kishore, a Didarul Islam Bhuiyan, activista d'una plataforma anomenada "Rashtrachinta" i a l'empresari Minhaz Mannan Emon, sota la controvertida i retorçada Llei de Seguretat Digital (DSA). Molts asseguren que aquesta llei sent usada com a excusa per dinamitar la llibertat d'expressió. En el cas de Kishore va ser detingut per les seves vinyetes de la sèrie "Life in the Time of Corona" satiritzant la resposta de país a l'COVID-19 que fossin publicades a Facebook al març i abril de 2020.

Se'ls acusa de publicar missatges contra el govern al Facebook i, segons algunes interpretacions, de difondre rumors sobre la pandèmia de l'coronavirus. Segons EFE, un oficial de de la presó central d'alta seguretat de Kashimpur, Gias Uddin, va afirmar que l'escriptor va morir cap a les 20.20 (14.20 GTM) hores, després que el traslladessin a un hospital situat a la ciutat de Gazipur, al centre de país. Ahmed "va perdre el coneixement" a primera hora del matí a la presó ia l'hospital "va ser declarat mort. No sabíem que tenia cap tipus de malaltia ", va aclarir Uddin.

El CPJ (Comitè per a la Protecció dels Periodistes) considera que les autoritats de Bangla Desh han de realitzar una investigació ràpida, transparent i independent sobre la mort de l'escriptor, i han d'alliberar incondicionalment a l'viñetista polític Kabir Kishore a més d'investigar les denúncies que va ser sotmès a abusos a la presó. Kishore li va fer arribar una nota al seu germà en la qual assegura haver estat sotmès a greus abusos físics a la presó. També diu patir una greu lesió en una cama i lesions a les orelles que li han provocat infeccions a causa de la falta d'atenció mèdica adequada.

Centenars de persones, segons EFE majoritàriament membres d'organitzacions estudiantils d'esquerra, es van manifestar divendres a Dhaka. Les protestes es van iniciar al matí al campus de la Universitat de Dhaka i van estendre a una de les principals artèries de la capital bloquejant el trànsit.

"Això és un assassinat a causa de l'comportament feixista de Govern. Exigim un judici per l'assassinat ", va afirmar Nasir Uddin Prince, líder d'el Front Socialista Estudiantil i participant en la manifestació. M'ho confirmava ahir al matí Rafi, un veí que va fugir de Bangla Desh precisament per evitar això, que l'assassinés el Govern. Escrivia molt bé Mushtaq Ahmed, em deia, i els incomodava, per això el van matar, per això i per què militava en l'oposició, i ja sabem que hi ha països on ser opositor al Govern és paga amb la vida, vegis sino a Rússia.

La mort de Mushtag Ahmed, és d'aquelles silenciades que no apareixen a cap diari, una sola mort no és res tan lluny d'aquí. M'en vaig assabentar a través del bloc de J.R.Mora, el ninotaire, que denuncia tots els casos de dibuixants o escriptors assassinats o empresonats, i mira que n'hi ha uns quants, i també d'en Rafi el del bar del costat de casa que és d'allí i que m'ho va comentar ahir al matí a primera hora. Morir en països llunyans és com morir-se aquí a l'agost.

TOT PER UNS ESCONS 28.2.21

💭Fa anys, quan l'Anna era petita, per la festa Major de Sabadell va venir a actuar Joan Manuel Serrat, varem anar-hi amb ella, i no li va agradar gens la seva actuació. Cada vegada que acababa una cançó la gent aplaudia, i l'Anna enravenada cridava: no aplaudiu, que en cantarà més. Doncs bé, jo demano, suplico que aquests salvatges que ho cremen tot, aquests saquejadors i als qui de bona fe que protesten reclamant la llibertat de Pablo Hasél, que deixin de fer-ho, a la presó no pot cantar ni gravar res de cara al públic, lo qual és d'agraïr, i ja posats, a Charango i els Manel els podrien enviar a fer-li companyia a la garjola a Hásel. Seria molt d'agraïr pel bé de la música i dels contenidos i aparadors. 

En un altre ordre de coses, potser que els Mossos es dediquin ja a fer de Mossos i casquin als bretols que ho cremen tot, fins i tot furgonetes de la Urbana. Ahir es varen superar els límits tolerables, diferenciant els manifestans sensats i els que surten ja a fer forrolla amb els aldarulls, o si posa fre aviat o acabarem prenent mal, la policia es pot posar nerviosa i en comptes de bales de foam, pot començar a disparar bales de veritat; de fet, si els hi treiuen les de goma primer, i les de foam després, nomès els quedaran les pistoles. Cal tenir en compte que en el rerefons de tots aquests aldarulls hi ha la Cup, que s'està aprofitant de la situació, que ningú es confongui en aquest sentit; toxicitat pura la dels cuparies i tot per assolir algun escó del pastís del poder. Política del més baix nivell.

EL FUTUR ÉS AIXÓ 28.2.21

💭Es diu ARI (Assistent Robòtic Intel·ligent) i és un robot que es mou, reconeix cares, fa preguntes i resol dubtes. Des de fa dos mesos conviu amb gent gran que viu sola en una prova pilot de l’Ajuntament de Barcelona per veure fins a quin punt un giny com aquest pot millorar l’atenció social a aquest col·lectiu. No substitueix cap servei, sinó que es tracta d’un robot de companyia que pregunta als usuaris com es troben, si s’han pres la medicació i els recorda dates assenyalades, o rutines com la visita al metge,

Margarita Fernàndez és una de les primeres usuàries que ha conviscut amb l’ARI. “Em sento acompanyada”, assegura, i destaca que ha estat “una experiència positiva”. Explica la Margarita que el robot li recorda coses que se li poden oblidar, com ara si s’ha pres tots els medicaments. “M’ha ajudat a millorar el ritme de vida”, ha afirmat a betevé. Aquesta primera usuària del robot viu en un bloc d’habitatges amb serveis per a la gent gran i destaca haver pogut provar aquest giny: “El futur és això”. 

La Margarida és una senyora de 83 anys i la Misti, una roboteta encantadora. En principi, la Misti s’havia de limitar a coses com ara trucar a urgències si la Margarida, per exemple, té símptomes d’infart. Però el tracte fa el parentiu i la Margarida li tira floretes a la Misti: “Que maca que ets!”, i la Misti contesta: “Ai, que em faràs posar vermella!”. Ës una interacció natural, o es que no hi ha gent que parla amb el seu gos com sin aquest l'entengués.

Recordo una pel·lícula d'aquestes de diumenge a la tarda en que a un senyor jubilat, ex atracador de guant blanc, el seu fill li porta un robot d'aquests, i el robot acaba sent el cómplice d'un robatori, o la inquietant ex-machina. Pel que fa a la Misti, la Margarida hauria de preveure que qualsevol dia la Misti telefonarà a urgències de psiquiatria i reclamarà que envíin algú, que hi ha una senyora que li tira ­floretes a un tros de plàstic amb rodes. I és que de fet, la Misti no deixa de ser aixó, una Siri amb rodes, xivata i tafanera, però ùtil, i com diu la Margarita: el futur és aixó.

ELS THREE PERCENTERS 27.2.21

 

💭El fil que va dedicar el sociòleg Biel Cases a les banderes enarborades en l'assalt al Capitoli va descobrir l'existència dels Three Percenters (¿els de el 3%? ¿Els trespercentistes?), Que fins ara havien passat desapercebuts. Una de les moltes faccions d'extrema dreta que es van concentrar aquell dia. Aquests sense banyes però amb tirada, encara més si és possible, per les armes de foc. L'acudit fàcil està servit. Els de el 3%, us sona?

Explica Ernest Alòs que aquests Three Percenters poden dir que mai han sentit parlar d'Andorra sense haver de xiular i mirar al sostre prenen el seu nom de la idea, sembla que no necessàriament ajustada a la realitat, que les Tretze Colònies varen aconseguir la seva independència tot i que només el 3% de la població va prendre activament les armes. Que n'hi ha prou amb una minoria organitzada i mobilitzada per arrossegar els tebis. Una idea que no és exclusiva de l'extrema dreta precisament però que, per més que es conjugui en termes leninistes o nacionalistes, de democràtica, poc.

Tot i l'apel·lació al respecte a la voluntat expressada a les urnes, en l'independentisme hi conviu un trespercientisme capaç, és cert, de mobilitzar a un treintaporcientisme en termes de cens electoral, tot i que en mobilització en xarxes socials potser aquest 3% calgui; encara que els que aritmèticament es van acostar més als Three Percenters varen ser per sota els del PDECat i per amunt el PP) que 'va' tan poc de democràcia com el 'ni-amb-un-cent-per-cent' que té davant. I que s'ha expressat cada vegada que la capacitat de reunir masses al carrer es considerava element de legitimitat, quan es considerava que un referèndum de part atorga un mandat democràtic, quan unes eleccions convocades amb ànim plebiscitari deixen de ser-ho si no s'arriba al 50% i altres guanyades amb la DUI embeinada passen a ser plebiscitàries al superar el 50%. Si és que l'independentisme ha tingut fins i tot els seus moments soviètics. Quan s'ha considerat que un Consell integrat només per l'avantguarda del 'Procés' podia substituir a estones a un Parlament, o que uns Comitès de base podien encapçalar la lluita de carrer. Cada episodi soviètic s'ha desfet com la nata muntada d'un tortell a la calor d'una foguera. Però tornem-hi. ¿Quin tant per cent va votar el 14-F per tornar, amb data fixa i signat al peu, al mambo?. El Mambo té el seu origen a Cuba, 'Mambo, que rico el mambo, mambo que rico és, vengo a despedirme, mañana me voy, cantaven els del procés. però no s'en van, segueixen entre nosaltres com el dinosaure, mentre, el negro zumbón cantaba alló de... tengo ganas de bailar el nuevo compas.., negre si que ho està el procés. però em temo que ja se li ha passat l'arrós i les ganes de ballar, de fet ja no els hi balla ni l'ou.