Va arribar un moment en què la lluita entre els trens i els automòbils va prendre rivets desesperats. Tots es van creure, una mica ingènuament, que aquell tímid Citroen, aixafat sense pietat per l'exprés del Nord a les acaballes de març, havia estat tan sols un accident. Un lamentable accident com ho havia catalogat la premsa. Però ja al juny, la víctima va ser un ampul·lós Dodge Polara que, destrossat, trossejat i inútil va caure a costat de la via del Tro de Plata. Hi va haver qui, fins i tot, ignorants de la realitat o simplement poc advertits, van celebrar el sacrifici del Dodge, contents davant la fosca sort de cotxe tan orgullós i pedant.
Però el que ho va desencadenar tot, el que va despertar violentament el rebuig popular i els atacs virulents de la premsa va ser el succés de Recalada. Un petit i indefens "ratolí alemany" va ser evangèlicament atropellat i reduït a ferralla pel fatídic Exprés del Nord.
El fet va ser repudiat, fins i tot, pel Gremi de guardabarreres i Obrers del Raïl en una extensa nota sol·licitada. La clara posició d'aquest gremi, tradicionalment ferri defensor de tot el que signifiqués ferrocarrils, va desconcertar la premsa especialitzada, en aquell temps abocada a la investigació dels motius ocults que impulsaven a aquesta sanguinària campanya destructiva.
Els automòbils, en tant, optant per un paper de víctimes van procurar emparar-se en la legalitat. Van reclamar a viva veu severs controls de seguretat en tots els passos a nivell. Alarmes electròniques i proveïdors oficials nomenats pel govern.
Els ferrocarrils van acceptar això, contraatacant públicament amb avisos i sol·licitades on desestimaven tot tipus d'acusacions, adduïen els lamentables successos a una funesta ratxa d'accidents i reivindicaven l'exprés del Nord, ratificant la confiança de l'empresa en ell. No obstant això, davant les apel·lacions dels automobilistes, van accedir a que l'exprés del Nord fos revisat exhaustivament per un equip d'experts per sondejar algun possible desequilibri. Agost va passar en una tensa calma, tan sols alterada per una petita manifestació de automobilistes d'utilitaris que van col·locar a Recalada una placa recordatòria del traïdorenc crim del "ratolí alemany".
Tot va esclatar finalment, al setembre. Un camió que transportava cotxes acabats de sortir de la fàbrica Peugeot va ser sorprès en la nit, triturat i vexat per El Serrano, tren de velocitat i potència sorprenents. Allò va desencadenar l'escàndol. Vint cotxes de poca edat, impecables, van ser destruïts, rebentats i acomiadats en totes direccions. En l'horrible nit es van sentir clarament els espantosos cruixits dels xassís, les explosions agòniques de les bombes d'oli, les rebentades convulsives dels pneumàtics, el crit dolorós de les botzines. En centenars de quilòmetres a la rodona es van trobar segments de canelles d'escapament, volants fracturats, motors amb la tapa de cilindres aixecada. Testimonis presencials van assegurar que El Serrano venia amb tots els llums apagats, sense xiular, abaixades les finestretes dels vagons. Hi va haver qui va afirmar haver-ho vist en les proximitats de Torrecillas, quiet i silenciós, en la foscor, com esperant.
Un minuciós informe de la Cambra de l'automòbil presentat amb urgència davant les autoritats consignava que El Serrano ja havia purgat 10 anys abans una severa sanció per atropellar una motocicleta amb sidecar, sent destinat a rodar per les fredes planes del sud. Tota la premsa sense excepció va exigir un exemplar càstig i una profunda investigació per determinar les causes d'aquesta guerra ara ja desembussada. Tan sols el periòdic dels ferrocarrils "La Via Morta" va defensar tenaçment al Serrano, atribuint-se condicions vindicadores. Els ferrocarrils van desautoritzar a "La Via Morta", deixant clara constància que l'esmentat periòdic no era un òrgan oficial de l'empresa.
Però indubtablement les cartes estaven tirades i el joc era ben clar. A l'octubre, un camió nafter solidaritzant-se amb els automòbils va atropellar i va fer saltar dels rails al "Fletxa d'Or". Vint vagons van rodar pel terraplè en un pandemònium de grinyols, cruixits i esclats de vidres, la guerra era un fet. "La Via Morta", amb el títol "Desperteu, locomotores!" va llançar una oberta proclama de lluita i venjança.
Fa dues setmanes, un petit i àgil Fiat 600, caient per una presa d'aire, va produir la més espantosa catàstrofe en la història dels trens subterranis. L'actitud de totes totes suïcida del 600 va donar una pauta clara sobre la sinistra
determinació dels bàndols en pugna. Ahir una notícia va commoure els mitjans periodístics mundials. A l'atlàntic, prop de les Illes Canàries, un immens Boeing 704 es va abatre com un tornado sobre un vaixell de càrrega holandès que transportava locomotores cap a Trinitat Tobago. Avui, el cel s'ha llevat negre d'avions i en les carreteres milions de cotxes corrien cap a la ciutat. A aquesta hora, colpegen despietats contra les bases dels edificis més elevats.
Roberto Fontanarrosa
