HOOLIGANS ENGARJOLATS 23.3.19

Hi ha noticies que per sorprenents tenen cabuda a més d'un lloc; aquesta que vaig publicar a Collonades, pot encabir-se aquí, atès es tracta de quelcom més que una Collonada. Que a Polònia tanquin als seguidors contraris en una gàbia durant un partit de fútbol és, si més no preocupant, segurament perquè en la mirada d'aquests aficionats hi deu haver odi. De fet, al Parlament de Catalunya i a l'Espanyol tambè ho podrien fer amb els parlamentaris més hooligans, com Hernando, Carrizosa, Rufián o la Inés dels cartellets, de qui ja he oblidat el seu somriure cínic i pocasolta. Els hi escauria estar engarjolats i la resta de parlamentaris ho agraïrien.

Un partit de futbol entre dos equips de la tercera divisió de Polònia va rebre molta atenció internacional la setmana passada, no per la qualitat del futbol mostrada pels jugadors, sinó per les terribles condicions en què els fans de l'equip visitant van tenir a veure el joc . Les impactants fotos mostren al grup de simpatitzants en una gran gàbia de metall, que alguns mitjans van descriure com un zoològic humà.
La setmana passada, al voltant de 100 seguidors del Hutnik Krakow van acompanyar al seu equip en un partit visitant contra el Spartakus Daleszyce, a la tercera divisió de futbol de Polònia, i es van trobar tancats en una gran gàbia de metall durant els 90 minuts del joc. D'acord amb les regles poloneses, els partidaris de l'equip visitant han de mantenir separats dels fans de l'equip local, però generalment acaben en un sector aïllat de l'estadi, o en una àrea de seients dividida per una tanca alta, per evitar la violència. No obstant això, Spartakus Daleszyce, és un de diversos equips polonesos que han optat per mantenir els seguidors allunyats en gàbies de metall. La polèmica estructura ha existit durant anys, però només recentment va atreure l'atenció dels mitjans, després que les fotos publicades en un popular lloc web de futbol polonès es tornessin virals en línia.
Les fotos van ser recollides per nombrosos mitjans d'esports a Europa, i mostren als ardents seguidors de Hutnik lluitant per seguir l'acció en el camp des de darrere de les gruixudes barres de metall, amb alguns pujant a l'estructura per obtenir una millor vista. Una foto també mostra als jugadors de Hutnik apropant-se a la gàbia per estrènyer les mans dels seus seguidors a través de les barres de metall, i celebrar la seva victòria 1-0 sobre Spartakus.
Inspirat per la indignació expressada en línia, Artur Trębacz, president de Hutnik Krakow, va enviar una carta al Comitè de Seguretat de l'Associació Polonesa de Futbol, ​​denunciant la manera com Spartakus Daleszyce va tractar als partidaris del seu equip, i va comparar la gàbia amb un zoològic per a animals salvatges.
"Els fans es van mantenir en una petita gàbia feta de gruixudes barres que recorden a les gàbies per a animals salvatges en el zoològic", va escriure Trębacz. "Entenem que les consideracions de seguretat són molt importants, però no poden arribar a aquests extrems, perquè tals" construccions "certament no condueixen a la civilització de la comunitat de l'estadi".
Els representants de l'equip contrari van respondre ràpidament, dient que han estat jugant a la tercera divisió durant molt de temps, i que fins ara cap equip visitant s'havia queixat de la gàbia.
"No som l'únic club que té una solució d'aquest tipus per als visitants, val la pena esmentar-ho aquí, per exemple, sectors similars a ciutats com Turek, Opoczno o Łowicz", van dir els funcionaris de Spartacus Daleszyce. "El sector per als seguidors dels equips visitants es va construir d'acord amb les recomanacions i els requisits de la Policia i el Comitè de Seguretat de l'Associació Polonesa de Futbol. Ens ocupem de visitar els fans de l'equip el millor que podem, brindant-los accés al bany i un equip addicional de paramèdics. De vegades els donem unes quantes ampolles d'aigua i, si així ho sol·liciten, fins i tot oferim entrepans "..

EL CRIT NO CRIDAVA 23.3.19

Segons el museu britànic de Londres, el protagonista del famós quadre expressionista està escoltant i no cridant. No, no està cridant. Això és el que diu el Museu. La galeria d'art ha desmuntat la imatge que teníem fins ara d'El crit del expressionista Edvard Munch i ha revelat que el famós quadre representa una persona que escolta un crit i no a una persona que crida.

Aquesta nova teoria es basa en la inscripció d'una litografia en blanc i negre del quadre, peça central de l'exposició Edvard Munch: amor i angoixa (de l'11 d'abril al 21 de juliol). Aquesta inscripció diu: "Vaig sentir un gran crit en tota la naturalesa".

"Aquesta rara versió d'El crit que estem exhibint al Museu Britànic deixa clar que l'obra d'art més famosa de Munch representa una persona que escolta un crit i no, com moltes persones continuen assumint i debatent, a una persona que crida" , ha dit Giulia Bartrum, comissària de l'exposició, a The Telegraph.

Segons aquesta experta, les paraules que acompanyen aquesta fins ara desconeguda versió del quadre fan referència al que va inspirar a l'artista per fer aquesta obra. El que encara es pot debatre és si, per Munch, aquestes forces eren reals o psicològiques.

"Munch va incloure deliberadament el títol d'aquesta versió per descriure com es va inspirar en l'ansietat que sobtadament va sentir. Estava tractant de captar una emoció o moment en el temps. A través de la inscripció sabem com es va sentir. La gent pensa que aquesta és una persona que crida però això no és el que està passant !, afegeix Bartrum sobre el quadre, que neix de passeig de Munch per un fiord a Oslo en 1892 quan de sobte el cel es va tenyir de vermell.

"És un home que escolta, ja sigui en el seu cap o no. Sent la sensació que la natura està cridant al seu voltant. No tinc cap dubte que aquesta figura icònica està reaccionant a les forces externes de la natura en aquesta vessant. El que encara es pot debatre és si, per Munch, aquestes forces eren reals o psicològiques ", continua.

El debat sobre el significat d'aquest quadre porta anys sobre la taula: ¿està cridant o escoltant un crit? La qüestió la va deixar en l'aire l'exdirector del Museu de Munch en Oslo, Gunnar Soerensen, quan va respondre: "Podria ser un crit a la natura o una persona que crida. És una qüestió d'interpretació". Ara que sembla que hi ha resposta a aquesta debat sorgeix un nou dubte: d'on surt el crit?

EL MIRALL DEL PERDÓ 22.3.19

A vegades des de fora es veuen molt millor els problemes reals d'una societat que desde dins d'ella mateixa, en aquest cas l'escriptor portugués Gabriel Magalhães, sota la lectura del llibre del teòleg txec Tomáš Halik analitza la situació de l'Espanya potsfranquista que té molts punts en comú amb la postdictadura txeca.

Tomáš Halík,

"En Paciencia con Dios, un libro admirable de Tomáš Halík, este teólogo checo nos presenta una interpretación de la sociedad de su país después de la famosa revolución de terciopelo, que ocurrió en 1989. Una lectura que sería provechoso aplicar a España. Halík comenta que siempre había creído que lo más difícil era conservar la integridad ética personal ante la opresión de una dictadura. Después, descubrió que al final resultaba mucho más duro hacerlo en una sociedad democrática que no ha digerido debidamente su pasado: que no ha hecho una justa catarsis de sus errores pretéritos. Se instala un “todo vale” colectivo, una ausencia de distinción entre lo correcto y lo incorrecto, que, aunque seamos políticamente libres, nos arrastra con una inmensa fuerza.

Seguramente mucha gente en la España democrática se ha sentido empujada por esta energía corruptora que Halík describe, por este veneno de las naciones que no han sabido pedirse perdón a sí mismas: que se han pacificado, cierto, pero sin llegar a reconciliarse plenamente. Puede que la corrupción campante de estas últimas décadas españolas tenga su origen ahí: en una sociedad en la que no se ha hecho justicia respecto a un pasado doloroso, el presente se transforma en un territorio en el que uno se siente autorizado a cometer ilegalidades porque nada hay verdaderamente correcto.

También la transición española quiso ser un terciopelo y, de hecho, después de la tela basta de la guerra y la posguerra, algo tuvo de eso. Un terciopelo teñido por la prosperidad económica del último franquismo: ese genial soborno del régimen a la gente. Sin embargo, para quien conoce España, es evidente que no se ha realizado después de la Constitución de 1978 una lectura que permita una visión compartida de lo que pasó en las décadas de los años 30 y 40 del siglo pasado. Todo se basaba durante la transición en, prudentemente, no hablar: como si las palabras pudieran pisar viejas minas y llevarse por los aires la naciente sociedad. Parecía una actitud sabia, pero hoy sabemos que no fue suficiente.

En realidad, la sociedad española no se vio a sí misma en el espejo del perdón. Y ello ocurrió porque casi nadie tuvo que reconocer sus culpas. Con el paso de los años, surgieron novelas, películas sobre la guerra, porque el arte no se puede permitir escurrir el bulto ante los grandes dramas sociales. Sin embargo, mucho está por realizar. Y el resultado es que todo lo que no fue debidamente digerido reaparece, como un vómito que vuelve a la boca, empujado por el estómago ácido de la historia. No es un espectáculo agradable. Ese veneno para el cual muchos políticos posteriores a la transición no han sabido o no han querido encontrar el antídoto se ha esparcido por la vida española.

No seamos tremendistas: no es probable que haya una nueva guerra. Y ello por una razón muy sencilla: el soborno del tardofranquismo, al cual se han añadido más décadas de gran desarrollo económico, sigue funcionando. La vida de la gente común ya no es tan dura, áspera y miserable como para que valga la pena cambiarla por la ruleta rusa mortal de una trinchera. Pero sí que está en juego la paz social del país. Es necesario que los descendientes de ambos bandos se miren en el agua de la verdad y recuerden y reconozcan sus tremendos errores. Y eso se hace pidiendo perdón. Y sólo esta actitud trae un olvido limpio, pacífico y con futuro, y no el olvido envenenado que fue lo que logró la buena fe miedosa de la transición.

En todos los líderes políticos actuales de España se sienten latir las sombras del pa­sado. Espero que sean conscientes de ello. Porque el gran reto del gobierno que salga de las próximas elecciones será Catalunya y otros asuntos, pero, bajo todos esos temas, habrá una gran cuestión hamletiana: cicatrizar o no cicatrizar de una vez la herida monstruosa de la guerra, que, siento decirlo, está sangrando de nuevo. Y aquí ocurre algo muy curioso: la España de derechas sabe sus culpas, aunque por supuesto no las confiesa. Cuando a uno al final le toca ser el verdugo, no se le olvida fácilmente tan atroz trabajo. Pero, en el reino de los derrotados, cunde hoy la idea de que en todo fueron inocentes, víctimas angelicales, lo que no es cierto.

Está bien destronar a Franco del Valle de los Caídos. Se intenta poner orden en los huesos de la guerra, desde los restos evaporados de Lorca hasta el cadáver embalsamado del Caudillo. Pero lo fundamental son las osamentas mentales, que todavía se revisten de la carne y el músculo de personas vivas. Hemos empezado con un libro, terminemos con otro. A la gente de izquierda y soberanista yo les recomendaría la lectura de 'Los cipreses creen en Dios, de Gironella': esa obra discutible pero honrada les explicará cómo pueden ganar España y cómo pueden perderla. De hecho, creo que el país será de la izquierda, de los progresistas, si saben ofrecer concordia, y no revancha. Sólo con la paz, el perdón, la generosidad podrán ganar por fin y de verdad la guerra que un día perdieron."

El espejo del perdón
Gabriel Magalhães
Escritor portugués
lavanguardia.com

EL SAINET DELS LLAÇOS GROCS 21.3.19

Deia el president Tarradellas que en política es podia fer tot menys el ridícul. No és que Tarradellas pogués servir d'exemple de res, pero en aquesta afirmació tenia molta raó. El President Torra ha fet el ridícul varies vegades, de fet, el seu cas és d'un ridícul permanent.

Torra es va reunir ahir a la tarda amb el seu nucli dur per analitzar l'informe del Síndic, el contingut del qual ja coneixia des de divendres. La pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics encara penja de la façana de Palau. Una de les opcions de la Junta Electoral és ordenar als Mossos que retirin la simbologia, però el Govern vol evitar-ho.

"Els llaços grocs, a Catalunya i al món, són un símbol de record i reconeixement amb aquelles persones injustament allunyades de la seva societat", assenyala el president en el comunicat. Torra, a banda, reitera el seu "convenciment" que la simbologia d'aquest color "no és partidista", i "referma" el seu "compromís" amb la llibertat d'expressió en l'espai públic. "No ha de ser neutral, sinó lliure", recalca.

Molt bé, President, però si la Junta electoral diu que s'han de retirar els llaços grocs, encara que les eleccions siguin Espanyoles, i de fet, que sigui justa o injusta la seva decisió, o s'aguanta el tipus i es deixen els llaços o es treuen de seguida sense muntar numerets de sainet, com ahir que encara sostenia que no els trauria a la sessió del Parlament, i Arrimadas (mal m'està el dir-ho) ja li va dir que si ho faria, fent una vegada més el ridícul. I, ja posats, Señor Torra, ara no faci invents amb pancartes i símbols alternatius que no portaran enlloc més enllà del seu infantilisme. O deixa els llaços penjants assumint-ne les conseqüències o tregui'ls i put. Pensi que si l'inhabilitessin, la multa imposada ja sabem que l'acabarem pagant nosaltres i el fet que vostè estés inhabilitat, tampoc es notaria gaire per a no dir gens, pel que fa...

11:51 am - Don erre que erre ha penjat una nova pancarta canviant el color del llaç, fins que la Junta electoral central li torni a prohibir i la substitueixi per una altra..., El que deia, actuacions infantils; si es que som con nens grans, llástima que no els hi puguis fotre un calbot. Els hi aniria bé.