EL GOVERN DELS TRILERS 6.1.13

"Aquesta gent de Iniciativa per Catalunya Verds de debò i cagabanduarriades varies són al món ben ve perquè hi hagi una mica de tot encara que vagin de sobrats tot i ser sobrers. El diputat d'Iniciativa per Catalunya-Verds i exconseller de Medi Ambient, Salvador Milà, considera que el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, hauria de dimitir per la privatització d'Aigües Ter-Llobregat. En declaracions a La Xarxa, Milà ha dit que Mas-Colell "és qui està darrere aquesta operació. El govern dels millors s'ha convertir en el govern dels disbarats". 

No ha entès res el Sr. Milà (li ve de vell) i mira que és fàcil, és el modus operandi dels trilers de les Rambles "donde está la bolita" 

Mas-Culell li diu al Presi (en funcions o disfuncions) necessitem 300 milions d'euros per pagar les nomines de desembre dels funcionaris i no tenim un euro a la caixa o faixa. Que fem? 

El President en funcions o disfuncions parla amb el rei de la Tele de Sant Cugat (lo Racuder) que tot i no ser-ne partidari, ell o l'entorn (no el del Barça) adjudiquen Aigües Ter Llobregat a ACCIONA per la face, i acciona que els hi fa una bestreta de 300 milions d'euros amb la que en Mas i en Culell paguen la nomina dels funcionaris. 

Després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que malgrat el rimbombant títol empara a quatre cagamandúrries designats a dit, dictamina "perquè així li han dit i/o ordenat que dictaminés" que aquesta decisió no s'até a dret, i que la cosa ja es discutirà després d'aclarir el cas Millet Montull, pels voltants del 2020/2030 més o menys, i mentrestant, els funcionaris ja han cobrat, Acciona ha anat de passerell i Aigües de Barcelona, avocada al balcó... espera. 

Fantàstic! el millor govern dels trilers és el nostre, amb estelada o sense, o potser haurien d'enlairar la bandera amb la calavera dels pirates, molt més escaient. Necessitat obliga, que tot s'ha de dir.

UN EQUIP DE SEGONA, DE SEGONA B 6.1.13

En el fons, com passa a la vida, en el fútbol tot és molt senzill. O se sap de que va i es juga seguint les regles del joc (Barça) o ets un ens patètic que s'arrossega per la gespa (Espanyol i els altres 20 equips de la lliga espanyola d'Espanya). La resta, entelequies i ganes de vendre premsa esportiva que és la mes bagassa de totes les premses que es fan i es desfàn. De fet, pura brossa, com el joc de l'Espanyol. És de mala educació cridar com crida la grada "a segunda, a segunda", no s'hauria de dir encara que es pensi, i menys encara cridar-ho al camp, però és que l'Èspanyol és un equip de segona, de fet, de segona B, sent molt i molt generós.

Les fémines de la foto, dins el folcklorisme del fútbol femení, ho fan molt més be que els mascles, lo qual, tampoc té excessiu mèrit, el nivell del fútbol femení és molt baix, gairebé tant com el de l'equip masculí del RCE Espanyol..., de Barcelona, lo qual no se si és un contrasentit o un oximorón.

CARAMEL MORTAL 5.1.13

Un nen ha mort aquesta tarda a Màlaga en ser atropellat per una carrossa de la cavalcada de Reis. El menor, de sis anys, s'hauria ajupit per recollir caramels de la calçada quan va ser atropellat per la carrossa, que transitava per la plaça General Torrijos de la capital malaguenya.

Habia de passar tard o d'hora, semblava més probable que la víctima fos un jubilat, més inconscients encara que la mainada i que es matarien per un cony de caramel de merda que a més a més no val res, i el paper sol estar enganxat del temps que fa que volta pels magatzems. 

Però no! ha estat un nen, un nen de sis anys. Els reis de l'Orient o de l'Occident que ni se sap d'on collons venien si és que mai varen arribar a venir, poden sentirse orgullosos, arrosseguen un mort a la seva esquena, un nen de sis anys, i ells, en són culpables, ells i tots els qui s'han inventat aquesta mentida, la més cruel de totes, la més injusta i la mentida que costa més de païr. 

Ha mort un nen de sis anys, i ja sé que avui n'han mort a milers arreu, de fam, miseria, guerres o qualsevol malaltia mal tractada al tercer món. Però aquest nen de Málaga és dels nostres, un mort de primera, però mort, una mort que es podia haver evitat, fa ja temps que s'hauria d'haver prohibit llençar caramels des de les carrosses, tant per la cavalcada de Reis, com per Sant Antoni, de la mateixa manera que s'hauria de prohibir que nens de set o vuit anys s'enfilin inconscientment fent d'anxanetes en la cosa rara i obsoleta dels castells i castellers. 

Hi ha tradicions que maten, i hi ha responsables.

EL PASSEIG SOBTAT 5.1.13

Quan a la nit un sembla haver-se decidit quedar-se a casa, s'ha posat una bata, després del sopar s'ha assegut a la taula il·luminada, disposat a fer aquell treball o jugar aquell joc després d'acabat el qual habitualment un se'n va a dormir, quan a fora el temps és tan dolent que el més natural és quedar-se a casa, quan un ja ha passat tan llarga estona assegut tranquil·lament a la taula que en cas de marxar provocaria la sorpresa de tots, quan ja l'escala està fosca i la porta del carrer Trancada, i quan llavors un, malgrat tot això, presa d'un sobtat neguit, es canvia la bata, apareix de seguida vestit de carrer, explica que ha de sortir, i a més ho fa després d'acomiadar-se ràpidament, quan un creu haver donat a entendre més o menys disgust d'acord amb la celeritat amb què ha tancat la casa donant un cop de porta, quan al carrer un es retroba, amo de membres que responen amb una especial mobilitat a aquesta llibertat ja inesperada que un els ha aconseguit; quan mitjançant aquesta sola decisió un sent concentrada en si tota la capacitat determinativa, quan un, atorgant al fet una major importància que l'habitual, s'adona que té més força per provocar i suportar el més ràpid canvi que necessitat de fer-ho, i quan un va així corrent pels llargs carrers, llavors un, per aquesta nit, s'ha separat completament de la seva família, que es va escorrent cap a la insubstancialitat, mentre un, completament dens, negre de tan precís, donant-se cops a les cuixes per darrere, s'alça en la seva veritable estatura.

Tot això s'intensifica encara més si a aquestes altes hores de la nit un es dirigeix ​​a casa d'un amic per saber com li va. FRANZ KAFKA

UN CAS COM UN CABÀS 4.1.13

Tafanejant per la xarxa m'he trobat amb el cas que explica en Manel de M. Dolors Terron sobre la paralització de la seva pensió de viudetat per estar escrit l'acte de defunció en català. LLegiu i sereu una mica més independentistes que abans de fer-ho, o  més separatistes, perquè del que es tracte és de separar-se d'aquest personal ranci i ignorant.

"Calafell, 20 d’octubre de 2012

Senyors, Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m’està succeint des de les “espanyes”. Miraré de resumir.

Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d’enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d’Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.

Deixant passar l’agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d’ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.

Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la “Delegación de Hacienda”, a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s’adjunten a la sol·licitud de pensió. Abans d’ahir vaig rebre una carta d’aquest estament que diu que el meu expedient està aturat per que els falta el “certificado de defuncion del registro español”. Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d’advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l’advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano. 

Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma. 

Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué: 

“BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL. PUES SI NO, PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO MÍO”.

Això es el resum d’una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven. Segurament m’ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre defunció o defunción, mort el dia o muerto el dia, tom o tomo, llibre o libro. La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge. 

Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia. He après a escriure la llengua del meu país de gran, perquè, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d’enguany, tot i fer dos mesos d’haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m’obliguen, fins i tot, a que l’últim certificat oficial del meu marit sigui en español.

Per mi és increïble això que està passant. No faig cap instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari). 

Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d’aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m’agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.

Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegír aquest escrit. 

Atentament, . M. Dolors Terrón Sacristán - 39.305.221S"

ACCIONA: PAÍS FATAL, PAÍS AIMAT 3.1.13

"- Haga el favor de poner atención en la primera cláusula porque es muy importante. Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte. ¿Qué tal, está muy bien, eh?

- No, eso no está bien.

- ¿Por qué no está bien?

- No lo sé, quisiera volver a oírlo.

- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte.

- Esta vez parece que suena mejor.

- A todo se acostumbra uno. Si usted quiere lo leo otra vez.

- Tan sólo la primera parte.

- ¿Sobre la parte contratante de la primera parte?

- No, sólo la parte de la parte contratante de la primera parte.

- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte, y la parte contratante de la primera parte será considerada en este contrato... Oiga, ¿por qué hemos de pelearnos por una tontería como ésta? La cortamos.

- Sí, es demasiado largo. ¿Qué es lo que nos queda ahora?

- Más de medio metro todavía. Dice ahora... la parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte.

- Eso si que no me gusta nada.

- ¿Qué le encuentra?

- Nunca segundas partes nunca fueron buenas."

D'una nit a l'Òpera dels Germans Marx

Aquest surrealista dialeg dels germans Marx m'ha vingut al cap en assabentar-me que Generalitat de Catalunya, davant la privatització més gran d'un servei públic de la Generalitat, la gestió de la societat Aigües Ter Llobregat (ATLL), per la qual les arques públiques haurien de rebre uns ingressos de 1.000 milions d'euros, ha quedat en entredit per una resolució de l'òrgan de control dels contractes de la mateixa Generalitat que considera que Acciona (la guanyadora del concurs) hauria d'haver quedat exclosa del procediment per incomplir una de les seves bases.

L'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, (OARCC), que depèn del Departamet de Presidència, va emetre dimecres una sentència en què estima el recurs que va presentar Agbar contra la seva competidora i guanyadora del concurs per considerar que aquesta podria haver presentat una millor oferta perquè en comptes de comprometre's a fer una sèrie d'obres en 10 anys, ho feia en un termini més llarg i això li donava un avantatge competitiu respecte als altres concursants.

Per aquest motiu, Acciona va obtenir 0 punts en aquesta condició del concurs, però en el total del procediment va guanyar els altres contrincants. Agbar, en la seva impugnació, defensa que ajornar unes obres és una variant que influeix en la tarifa que aplicarà l'empresa concessionària del servei d'aigües (l'aspecte que donava més punts en el concurs). I ahir, l'organisme de control de contractació li va donar tota la raó en aquest punt: «Acceptar la proposició d'Acciona suposa vulnerar els principis d'igualtat i transparència». Després d'una llarga justificació jurídica, l'OARCC conclou que s'ha d'«excloure» Acciona del procediment.

O sigui que, el Govern dels millors, o el dels técnics actual, no saben ni adjudicar un contracte com déu mana, donant peu a que els d'Agbar més llestos els hi esmenin la plana. El que em plantejo és: Si són incapaços de gestionar un concurs per privatitzar Aigües Ter Llobregat sense deixar forats com el que han deixat perquè Agbar pugui recòrrrer (compte que de seguir endavant el recurs a més a més hauràn d'indemnitzar a Acciona que ja havia avançat 300 milions d'euros amb els que varen pagar la nómina de desembre que tambè hauran de tornar), ¿com pretenen gestionar la independència del nostre país, amb la de contractes i contractes que hauràn de signar amb Espanya i altres països entre altres qüestons les del proveïment energètic?.

Tot aquest vodevil digne de Barriosésamo em recorda una altra frase brillant de Groucho Marx referida a aquest Govern 

 "El puede parecer un idiota y actuar como un idiota. Pero no se deje engañar. Es realmente un idiota"

o... com diria Alksndr Blök

Dempeus sota la bròfega tempesta

país fatal, país aimat

en quines mans has parat

que ens has entaforat

un Govern gens il·lustrat.

.

El poca-solta d'en Tarradellas, deia alló de que en política es pot fer tot menys el ridícul, però aquests el fan i amb escreix, i a més a mes ni se n'adonen, el que encara és pitjor.

A PROPÒSIT DE L'EURO 3.1.13

L'euro, la moneda que fem servir de forma regular gairebé 500 milions d'europeus, físicament va començár a circular l'1 de gener del 1999, en sustitució de l'ECU, tot i que va ser l'ù de Gener de 2002 que va començar a circular a la majoria de països Europeus (entre ells Espanya). Onze països van bloquejar irrevocablement els tipus de canvi bilateral de les seves monedes i van dotar-se d'una política de canvi única. Per a aquells que no ho recordin, un euro va quedar valorat en 166,386 pessetes, una moneda que once anys després d'haver-se retirat encara conserva sense bescanviar metall i bitllets per un valor de 1.700 milions d'euros. 

I ha estat un autèntic desastre, en 11 anys el cost de la vida s'ha apujat un 70%, sobretot allí on aparentment no es nota tant, però fa mal i com una gota malaia va empobrint als ciutadans. Tot el que fa 11 anys valia cent pessetes ha passat a costar un euro o un euro amb 30 com els diaris per cert, cada vegada amb menys paper, menys informació, més dolenta i el doble de cars que fa once anys. 

Es veia venir i més en un país de trofaldiners com el nostre que aixó de l'arrodoniment seria el gran negoci per uns quants i l'empobriment per a la majoria, i així ha estat. Si reviséssiu preus de coses quotidianes com un cafè, una canya de cervesa, una barra de pa, fruita, verdura, us escandalitzaríeu. Ah! però aquí no ha passat res, segons l'INE la inflació acumulada en els últims anys de l'ú de gener de 2002 al 30 de novembre de 2012 és d'un 35,7% (em pregunto l'altre gairebé quaranta per cent on ha anat a parar) i a sobre en un país poc competitiu com el nostre (estem al mateix nivell de competitivat del 1975) en no poder devaluar la moneda que era el recurs recurrent abans, se’ns encareixen les exportacions i no hi ha manera de sortir-se’n de l'atzucac. 

Aquesta moneda Europea que és l’única unió real i imposada que hi ha, perquè la resta són nacionalismes radicals i intransigents que no tenen ni el més mínim interès real de pertànyer al que haurien de ser els Estats Units d'Europa, no ens que ens convingui massa ni ens hagi servit per a gran cosa a banda d'acceptar diners alemanys per el nostre desenvolupament (pocs ens n'han tocat a Catalunya per cert), però ja hi som dins, i atrapats en la ratera no ens en podem sortir i l'hem de patir. I així ens ha anat i pitjor que ens anirà i no té ja res a veure amb la crisi, va començar el primer dia del més de Gener de 2002 i ha continuat fins ara..