Després d’anys de creixement exponencial, la globalització ha deixat grans esquerdes en forma de desigualtat i una societat menys segura. El xoc per aquests canvis es percep en la crispació i la desconfiança amb què es mira al futur. - Ramón Aymerich - La vanguardia. A Blade Runner el policia de Los Angeles Rick Deckard va a la cacera de “replicants” en una ciutat plujosa i fosca per la contaminació. Els replicants són androides difícils de diferenciar dels humans, als que superen en capacitats. Són perillosos perquè tenen sentiments i es rebel·len. Treballen en llocs llunyans de la galàxia i els fabrica una gran corporació que governa el món. Ridley Scott va estrenar la pel·lícula el 1982 i situava aquell futur tenebrós el 2019. Va ser la distopia que més empremta va deixar entre els de la meva generació.
Una distopia és un lloc imaginari del futur, en el que la gent viu infeliç i espantada, sotmesa a governs tirànics. És un tipus de ficció que forma part de la cultura popular des de finals del segle XIX. A Blade Runner apareixen tecnologies que ens omplen d’inquietud, com la intel·ligència artificial o la bioenginyeria. Però quan es va estrenar, aquelles disciplines semblaven fantasies llunyanes. Els anys 80, malgrat el temor al conflicte nuclear, eren anys optimistes. Avui no ho són tant.
Una recent enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors (ECFR) classifica els europeus en cinc tribus segons les seves pors. Estan els que van viure la crisi financera del 2008, angoixats perquè pensen que els seus fills viuran pitjor. Hi ha tota la gent inquieta per les migracions. Són els més pessimistes i els que se senten més ofesos. Estan els més joves, que encara no s’han recuperat del trauma de la crisi climàtica. El seu mal és el que té pitjor remei. Hi ha també els que van quedar marcats per la covid, que els va fer sentir-se vulnerables. I encara queda lloc per als traumatitzats per la guerra d’Ucraïna i tot el que significa.
Darrere d’aquestes pors hi ha la desigualtat, una espècie d’aluminosi que corroeix el sistema i fa aflorar tota mena de malalties en l’edifici social. L’historiador amb una visió més fosca de la desigualtat és Walter Scheidel. Per a ell, la desigualtat tendeix a créixer de forma incontrolada i només els cataclismes la saben posar a ratlla.
Al llibre “El Gran Nivelador” (2017), Scheidel cita la guerra, la revolució, el col·lapse dels estats i els desastres naturals com els quatre genets de l’Apocalipsi pels quals periòdicament està obligada a passar la humanitat per restablir l’equilibri. Dos exemples: la Pesta Negra, que va posar fi de manera brutal a una arruïnada Edat Mitjana. O la Gran Guerra del 1914, que va trencar de forma estrepitosa la insostenible desigualtat de la societat prèvia al conflicte.
Malgrat la fama d’haver estat anys vibrants, la dècada dels 20 del segle XX va ser pessimista. La humanitat emergia d’una pandèmia de grip i havia viscut una Primera Guerra Mundial que havia estat una carnisseria. Però, malgrat els mals auguris, el col·lapse no va arribar. Tampoc no ho va fer en els anys 60 i 70, quan es parlava de bomba demogràfica ni en els 80, amb la proliferació nuclear del final de la Guerra Freda.
La combinació d’esdeveniments excepcionals en els primers anys d’aquesta dècada (pandèmia, guerra a Ucraïna, crisi climàtica) ha revifat la sensació de viure temps foscos, en els que és difícil saber cap a on ens dirigim. L’any 2022 el terme de moda a la cimera de Davos va ser la policrisi, lloc en el qual conflueixen la crisi política, la climàtica i la geopolítica. Aquest 2024 l’informe de riscos publicat pel Fòrum estava ple d’amenaces. A les ja esmentades hi afegia el temor d’una crisi financera per l’excés de deute, el perill de recessió democràtica per la creixent hostilitat envers la democràcia liberal i el vertigen geopolític per la consolidació d’un bloc de països autoritaris.
Els economistes rares vegades parlen de distopies. Però l’economia serveix per explicar com hem arribat aquí. És el que fa Josep Oliver, col·laborador setmanal de La Vanguardia, al llibre “Un món distòpic”. Especialitzat en mercat laboral i migracions, Oliver és també un bon coneixedor de l’economia global, sobre la qual hi té sempre posat el radar. L’economista constata l’actual crispació social i troba el seu origen en la globalització neoliberal, que ha estat capaç de crear molta riquesa, però també una forta desigualtat. Oliver es fixa en els perdedors, en els perjudicats per la pèrdua d’ocupació industrial, el deteriorament de les condicions laborals, la compressió dels salaris i els efectes de la Intel·ligència Artificial (IA). Es fixa en els que s’han trobat que la meritocràcia té un límit i que la relació entre nivell educatiu i ascens social ja no funciona de forma automàtica.
La percepció de greuge d'aquests col·lectius és més gran si es considera que el passat ha estat relativament amable, especialment entre el 1950 i el 1975, un període de polítiques redistributives i intervenció de l'Estat. Avui aquest contracte social està trencat i, si alguna cosa deixa clara Oliver, és que no hi ha marxa enrere. L'economia avui s'enfronta a dilemes difícils de resoldre: entre l'envelliment i les migracions, entre el creixement i la transició climàtica. Europa, que a finals del segle XX semblava una referència de futur, no és avui l'actor més ben preparat per navegar en una globalització fragmentada en què guanyen terreny els governs autoritaris.
L'escriptor H. G. Wells, escriptor i novel·lista de ciència-ficció, era un pessimista irremeiable que va imaginar futurs de malson. Va demanar que al seu epitafi constés la frase “Us ho vaig dir, maleïts idiotes”. Va morir el 1946, desesperançat, mesos després que els EUA llancessin la bomba atòmica sobre dues ciutats japoneses. Tot i això, el món que va venir després va portar creixement i benestar.
Deixa Oliver una escletxa per a l'optimisme? No gaire. El que queda davant, explica, és un estret congost per travessar, en què hauríem de ser capaços de recuperar el creixement previ als anys de la globalització. “No hi ha un camí real al benestar. I avui menys que ahir”, diu. Tot i que la missió prèvia serà convèncer de l'actual malestar les classes dirigents, que tendeixen a negar una realitat que els intranquil·litza. La primera tasca, doncs, serà aconseguir un diagnòstic compartit d'on som.
