«Malgrat la tònica alegre que estan prenent aquests dies les manifestacions, diversos responsables polítics no deixen d’advertir de la situació de violència imminent»
Tot va començar un 15 de gener de 1978. Feia poc que els principals grups polítics espanyols havien encetat els Pactes de la Moncloa que havien de posar les bases de la recentment encetada democràcia després de la negra nit del franquisme. Una democràcia que naixia entre fortes tensions, amb diversos grups armats actuant al carrer i un exèrcit que deixava entreveure de manera constant una clara intenció intervencionista i feia planar la por al cop d’estat i la involució política.
Davant aquest panorama tan desconcertant i volàtil més aviat van ser pocs els grups polítics que es van posicionar contra els esmentats pactes. Dins el panorama sindical, el moviment llibertari, que a diferència d’altres indrets del món, a Catalunya s’havia mostrat durant anys gairebé hegemònic fins al final de la Guerra Civil, començava a revifar amb força.
Aquell 15 de Gener, la CNT va convocar una manifestació en la que denunciava la col·laboració amb el franquisme que suposava aquell procés de confluència que s’havia iniciat l’any 1977 i demanava la separació entre l’Estat i els sindicats. La manifestació va recórrer sense incidents fins a un quart de dues del migdia, quan aquesta es va donar per finalitzada a la cruïlla del carrer Consell de Cent amb el Passeig de Sant Joan.
En aquell moment un reduït grup de manifestants va començar a llançar còctels molotov contra la sala de festes Scala, una de les més populars d’aquella Barcelona de la transició. El foc es va estendre ràpidament i des de diversos punts de la ciutat es va poder veure una imponent columna de fum que sortia de la mítica sala.
Misteriosament, l’incendi es va iniciar a la banda oposada de l’edifici respecte a la que s’havien llançat els artefactes i el cap de bombers va encetar la hipòtesi que l’incendi havia estat provocat pel fòsfor pertanyent a l’Exèrcit. Fou destituït ràpidament. Més enllà de la destitució, l’incendi de l’Scala va tenir conseqüències directes encara més tràgiques. Entre les flames van morir 4 treballadors de la sala de festes: 3 d’ells afiliats precisament al mateix sindicat que havia convocat la mobilització.
En només 48 hores la policia ja havia detingut com a culpables de l’atemptat set joves d’edat compresa entre 17 i 20 anys: sis homes i una dona. Les portades dels principals rotatius van acusar la CNT de terrorista i es va iniciar una important onada repressiva contra el moviment llibertari. El desprestigi del sindicat i el distanciament de bona part dels afiliats d’aquests tipus d’accions va fer que la militància caigués en picat i que es despertés un profund recel entre la societat.
Aquell sindicat que a principis de segle s’havia demostrat com un dels més potents de tota Europa es va veure aleshores relegat gairebé a grups minoritaris i en segons quins indrets residuals o fins i tot inexistents.
Malgrat tot, la CNT sempre va defensar que es tractava d’un muntatge policial. Més enllà de les opinions del destituït cap de Bombers, van haver-hi diverses irregularitats, entre elles la fulminant desaparició del mapa de Joaquin Gambín, àlies “El Grillo”, que havia estat un dels principals instigadors de l’acció violenta i que posteriorment es va descobrir com a un delinqüent que estant a la presó s’havia avingut a col·laborar amb la policia de l’exfalangista ministre de Governació Rodolfo Martín Villa.
No es van poder recollir gaire proves dins l’edifici perquè les autoritats van manar enderrocar-lo. Als judicis que es van celebrar el desembre de 1980, Rodolfo Martín Villa no hi va comparèixer. El recurs per quebrantament de forma, denegació de proves i incompareixença del ministre fou denegat per la fiscalia.
Un atemptat de falsa bandera
Aquest cas va passar a la història com un paradigma ”d'atemptat de falsa bandera”, sistema pel qual s’intenta criminalitzar un col·lectiu provocant accions nefastes i presentant-les com a promogudes per aquest. Però bé, d’això ja en farà ara quasi 40 anys. I, de fet, va ser abans d’aquest estiu passat quan en la celebració dels 40 anys de democràcia van condecorar amb una medalla l’exministre de Governació Martín Villa.
Ara a ningú se li podria passar pel cap que els tribunals i els fiscals actuessin moguts per la imparcialitat responent a interessos polítics, o que els cossos de seguretat es presentessin a seus de partits sense ordres judicials o arribessin a l’extrem d’irrompre a les seus dels mitjans de comunicació identificant periodistes.
Tot i això, malgrat la tònica alegre que estan prenent aquests dies diversos responsables polítics no deixen d’advertir de la situació de violència imminent, de crispació i divisió social que es viurà al nostre país. I ho fan de manera tan insistent que de vegades sembla que els faci ràbia que es triguin tant a materialitzar els seus pronòstics, com si en tinguessin un especial interès. Aprenem de la història: compte amb les falses banderes i les provocacions.
Dani Cortijo
naciodigital.cat
