· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SCALA, UN CAS DE FALSA BANDERA


 «Malgrat la tònica alegre que estan prenent aquests dies les manifestacions, diversos responsables polítics no deixen d’advertir de la situació de violència imminent»

Tot va començar un 15 de gener de 1978. Feia poc que els principals grups polítics espanyols havien encetat els Pactes de la Moncloa que havien de posar les bases de la recentment encetada democràcia després de la negra nit del franquisme. Una democràcia que naixia entre fortes tensions, amb diversos grups armats actuant al carrer i un exèrcit que deixava entreveure de manera constant una clara intenció intervencionista i feia planar la por al cop d’estat i la involució política.

Davant aquest panorama tan desconcertant i volàtil més aviat van ser pocs els grups polítics que es van posicionar contra els esmentats pactes. Dins el panorama sindical, el moviment llibertari, que a diferència d’altres indrets del món, a Catalunya s’havia mostrat durant anys gairebé hegemònic fins al final de la Guerra Civil, començava a revifar amb força.

Aquell 15 de Gener, la CNT va convocar una manifestació en la que denunciava la col·laboració amb el franquisme que suposava aquell procés de confluència que s’havia iniciat l’any 1977 i demanava la separació entre l’Estat i els sindicats. La manifestació va recórrer sense incidents fins a un quart de dues del migdia, quan aquesta es va donar per finalitzada a la cruïlla del carrer Consell de Cent amb el Passeig de Sant Joan.

En aquell moment un reduït grup de manifestants va començar a llançar còctels molotov contra la sala de festes Scala, una de les més populars d’aquella Barcelona de la transició. El foc es va estendre ràpidament i des de diversos punts de la ciutat es va poder veure una imponent columna de fum que sortia de la mítica sala.

Misteriosament, l’incendi es va iniciar a la banda oposada de l’edifici respecte a la que s’havien llançat els artefactes i el cap de bombers va encetar la hipòtesi que l’incendi havia estat provocat pel fòsfor pertanyent a l’Exèrcit. Fou destituït ràpidament. Més enllà de la destitució, l’incendi de l’Scala va tenir conseqüències directes encara més tràgiques. Entre les flames van morir 4 treballadors de la sala de festes: 3 d’ells afiliats precisament al mateix sindicat que havia convocat la mobilització.

En només 48 hores la policia ja havia detingut com a culpables de l’atemptat set joves d’edat compresa entre 17 i 20 anys: sis homes i una dona. Les portades dels principals rotatius van acusar la CNT de terrorista i es va iniciar una important onada repressiva contra el moviment llibertari. El desprestigi del sindicat i el distanciament de bona part dels afiliats d’aquests tipus d’accions va fer que la militància caigués en picat i que es despertés un profund recel entre la societat.

Aquell sindicat que a principis de segle s’havia demostrat com un dels més potents de tota Europa es va veure aleshores relegat gairebé a grups minoritaris i en segons quins indrets residuals o fins i tot inexistents.
Malgrat tot, la CNT sempre va defensar que es tractava d’un muntatge policial. Més enllà de les opinions del destituït cap de Bombers, van haver-hi diverses irregularitats, entre elles la fulminant desaparició del mapa de Joaquin Gambín, àlies “El Grillo”, que havia estat un dels principals instigadors de l’acció violenta i que posteriorment es va descobrir com a un delinqüent que estant a la presó s’havia avingut a col·laborar amb la policia de l’exfalangista ministre de Governació Rodolfo Martín Villa.

No es van poder recollir gaire proves dins l’edifici perquè les autoritats van manar enderrocar-lo. Als judicis que es van celebrar el desembre de 1980, Rodolfo Martín Villa no hi va comparèixer. El recurs per quebrantament de forma, denegació de proves i incompareixença del ministre fou denegat per la fiscalia.

Un atemptat de falsa bandera

Aquest cas va passar a la història com un paradigma ”d'atemptat de falsa bandera”, sistema pel qual s’intenta criminalitzar un col·lectiu provocant accions nefastes i presentant-les com a promogudes per aquest. Però bé, d’això ja en farà ara quasi 40 anys. I, de fet, va ser abans d’aquest estiu passat quan en la celebració dels 40 anys de democràcia van condecorar amb una medalla l’exministre de Governació Martín Villa.

Ara a ningú se li podria passar pel cap que els tribunals i els fiscals actuessin moguts per la imparcialitat responent a interessos polítics, o que els cossos de seguretat es presentessin a seus de partits sense ordres judicials o arribessin a l’extrem d’irrompre a les seus dels mitjans de comunicació identificant periodistes.

Tot i això, malgrat la tònica alegre que estan prenent aquests dies diversos responsables polítics no deixen d’advertir de la situació de violència imminent, de crispació i divisió social que es viurà al nostre país. I ho fan de manera tan insistent que de vegades sembla que els faci ràbia que es triguin tant a materialitzar els seus pronòstics, com si en tinguessin un especial interès. Aprenem de la història: compte amb les falses banderes i les provocacions. 


Dani Cortijo 
naciodigital.cat



LA CEGA QUE NO HO ERA TANT


És ben cert que la realitat supera sempre a la ficció, la historia que ve a continuació sembla treta d'un conte del Monzó, a qui segur li encantarà en conéixer-la. No és inventada, es del tot real i surrealista i digna de figurar en els anals de la España profunda dels Botejara, o com a Enredo, on el protagonista es feia invisible quan no acceptaba la realitat. La publiquen al diario de Navarra.

"Carmen Jiménez, de 57 anys, va confirmar el que ja molts veïns sospitaven, que no és invident. Tot va començar fa 28 anys quan va fingir una lesió ocular que va privar de la visió del tot. "Va ser un cop molt dur per a tota la família però sempre hem estat recolzant", va confessar el seu marit.
En realitat, es va inventar tal malaltia perquè segons ha assegurat "estava farta de veure la gent i parar-me a saludar, mai he estat molt social i fent-me passar per cega he evitat molts compromisos socials".
Els familiars i amics portaven anys sospitant alguna cosa "moltes vegades ens semblava veure-mirant de reüll la televisió i sempre anava molt ben maquillada".
No obstant això, el problema al qual s'enfronta ara la dona no és a la desconfiança del seu marit i els seus familiars, que van donar suport a l'assabentar-se de la seva situació; sinó al fet que durant el temps que es va passar fingint, la dona ha rebut ajuda econòmica d'algunes organitzacions i ara s'haurà d'enfrontar a la justícia."

¿QUÈ US HA PASSAT ALS CATALANS?


Molts ciutadans de fora de Catalunya es pregunten què ha passat per arribar a aquest punt. La primera resposta és una pregunta: ¿com pot ser que no sapigueu què ha succeït?

Catalunya s’ha erigit en el centre de l’atenció d’Espanya. No només el centre mediàtic, polític i judicial, també el de la conversa pública, el de molts espanyols que escriuen whatsapp, truquen a amics, parents i coneguts que viuen a Catalunya i els pregunten: ¿Què us ha passat, als catalans? ¿Què ha succeït perquè les vostres institucions, el Parlament i la Generalitat, s’hagin declarat orgullosament en rebel·lia, perquè hàgiu donat l’espectacle tan poc edificant d’aquests dies al Parlament, perquè la meitat de vosaltres abraceu un referèndum il·legal segons l’ordre constitucional vigent?
    
Hi ha qui té ja resposta a la seva pròpia pregunta, per als que els interrogants són mera retòrica; però també hi ha qui pregunta amb interès genuí, que vol saber i entendre, espanyols de Madrid, Galícia o Andalusia que no comprenen què ha passat ni què passarà, que presos de clixé s’interroguen d’on surt tanta rauxa, que on és el seny.

A la web d’el Periódico, des de dimecres (quan el Parlament va aprovar la llei del referèndum) ha augmentat el trànsit procedent de la resta d’Espanya en més del 50%; a Entre Tots són nombroses les cartes que rebem de fora de Catalunya. «El principal problema de l’1-O que menysprea el dret a decidir dels espanyols no catalans sobre una qüestió que afecta tots els espanyols», escriu Francisco Javier González, de Pontevedra. «Tot va començar quan el PP va portar l’Estatut de Catalunya (consensuat pel poble català) al Constitucional i va ser retallat, menyspreat, i amb ell tot el poble català, a diferència del que va passar en altres comunitats, on els estatuts van ser aprovats en la seva integritat. ¿Què es podia esperar, que Catalunya assumís tots aquests despropòsits? Doncs ja tenen la resposta per part d’un ampli espectre de la ciutadania catalana», opina Alfredo Martín des de Cabezón de la Sal (Cantàbria).
    
Què us ha passat als catalans, pregunten molts, i posats a contestar-los la primera resposta és una pregunta: ¿com pot ser que no ho sapigueu? La llista de greuges és llarga i s’hi ha larvat des de fa molt temps, des de l’àmbit sentimental fins al polític, des de l’àmbit cultural fins al financer: des del menyspreu i la incomprensió al català fins a la inversió  (és un dir) a Rodalies; des dels papers de Salamanca fins a l’anticatalanisme com a recol·lector exprés de vots; des de l’insult gratuït fins al 'cepillazo' a l’Estatut, l’últim intent de Catalunya de proposar un encaix dins d’Espanya. A partir de llavors, tots els esforços s’han dirigit cap a la sortida, mambo que diria la CUP.
    
¿Què us ha passat?, pregunten. I és veritat que a Catalunya han passat moltes coses: la desconnexió sentimental, l’auge sense complexos ni frens d’un nacionalisme lleig i excloent i escassament democràtic (hiperventilats, els diuen, com si fessin gràcia), la barreja d’il·lusió, propaganda, partidisme i barroera manipulació, el 3% i el 99% i l’1%, el creixement de la CUP, la caiguda de CiU i la fractura dels partits amb dues ànimes. Catalunya està partida en dos i diu molt i molt bé d’aquesta societat que la bilis segueixi emmagatzemada a les xarxes socials i no hagi desbordat les voreres, encara que cada vegada més sigui a costa de canviar de tema o de callar.

¿Què us ha passat?, pregunten, com si el que està succeint fos només un assumpte dels catalans, com si aquesta no fos una crisi genuïnament espanyola, com si les votacions i els decrets d’aquesta setmana no haguessin ferit de mort el sistema autonòmic. ¿Què us ha passat?, pregunten molts que no tenen cap interès que Catalunya s’independitzi d’Espanya, i no s’adonen que la pregunta hauria de ser una altra: ¿què ens ha passat? Perquè el que ha succeït és un fracàs col·lectiu d’Espanya. 

¿Què us ha passat, als catalans?
Joan Cañete Bayle - elperiodico

FINS QUE CAL DIR-SE ADÉU


Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. No podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida. Entrellum



Es varen dir:
«Cal guanyar temps als somnis,
cal anar molt més enllà de les paraules.
Ser tal com som
de soca-rel.
Cremar les naus,
navegar a pèl
a cavall de la cresta de l'onada.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i contemplar-la
compartint-la.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.»

I ho varen fer...
guanyant temps als somnis
i compromesos, només, en les coincidències
i la mútua complicitat.
Eren llavor d'eternitat
compartint les joguines i les vivències.

Amor valent per tu...
Va cap on va i dura el que dura.
No hi ha marges
ni mesures.
Fins que cal dir-se adéu.

L'un dins l'altre
i cadascú al seu lloc.
Pensar en veu alta
i tastar-ho tot.

Fins a la fi
cal guanyar temps als somnis.
Cal anar molt més enllà de les paraules,
ser tal com som i dir-se adéu
si el cada dia ha fet lo seu
i ens ha canviat les coses i a nosaltres.

Amor valent per tu,
per guanyar terreny a la vida
i esgotar-la
i «exprimir-la».
Fins que cal dir-se adéu.

ADÉU, ESPANYA


Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d'injustícia. Maragall va expressar en aquest poema el seu repudi per l'Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada regida per una oligarquia agrària, oposada al progrés català originat pel catalanisme polític.
Comença fent al·lusió a la insensibilitat de l'Espanya monàrquica i centralista respecte a les diferents nacionalitats i les seves llengües:


Escolta, Espanya, – la veu d’un fill 
que et parla en llengua – no castellana: 
parlo en la llengua – que m’ha donat 
la terra aspra: 
en’questa llengua – pocs t’han parlat; 
en l’altra, massa. 
T’han parlat massa – dels saguntins 
i dels que per la pàtria moren: 
les teves glòries – i els teus records, 
records i glòries – només de morts: 
has viscut trista. 
Jo vull parlar-te – molt altrament. 
Per què vessar la sang inútil? 
Dins de les venes – vida és la sang, 
vida pels d’ara – i pels que vindran: 
vessada és morta. 
Massa pensaves – en ton honor 
i massa poc en el teu viure: 
tràgica duies – a morts els fills, 
te satisfeies – d’honres mortals, 
i eren tes festes – els funerals, 
oh trista Espanya! 
Jo he vist els barcos – marxar replens 
dels fills que duies – a que morissin: 
somrients marxaven – cap a l’atzar; 
i tu cantaves – vora del mar 
com una folla. 
On són els barcos. – On són els fills? 
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: 
tot ho perderes, – no tens ningú. 
Espanya, Espanya, – retorna en tu, 
arrenca el plor de mare! 
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; 
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva; 
pensa en la vida que tens entorn: 
aixeca el front, 
somriu als set colors que hi ha en els núvols. 
On ets, Espanya? – no et veig enlloc. 
No sents la meva veu atronadora? 
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? 
Has desaprès d’entendre an els teus fills? 
Adéu, Espanya!  

Joan Maragall

NOMÉS QUE ES VOTI POT SALVAR RAJOY


El Govern d'Espanya està totalment disposat a impedir la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya el dia 1 d’octubre. La decisió és ferma. “Aquest referèndum no se celebrarà”, va dir ahir, taxatiu, el cap de l'Executiu espanyol en una compareixença davant la premsa, sense preguntes.
Amb posat greu, Rajoy va dir que no renuncia a cap possible mesura, però va rebaixar el to usat el dia anterior per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. La línia argumental continua sent la defensa de la legalitat i de la democràcia, però el president no va parlar de “puntada de peu a la democràcia”, ni va utilitzar el terme “dictadura” per referir-se al que està passant a Catalunya. “Sé el que s’espera de mi. Aquest referèndum no se celebrarà”.

El 13 de desembre del 2013 Rajoy va fer aquesta mateixa afirmació davant la decisió dels partits sobiranistes catalans de dur a terme una consulta sobre la independència. “Aquesta consulta no se celebrarà”, va dir llavors. Prohibida pel Tribunal Constitucional, la consulta finalment va tenir lloc de manera informal el 9 de novembre del 2014, gràcies a un acord tàcit d’última hora entre Madrid i Barcelona, canalitzat per una discreta comissió d’enllaç de la qual formaven part Joan Rigol (expresident del Parlament de Catalunya), José Enrique Serrano (home de confiança del PSOE) i Pedro Arriola (assessor personal de Rajoy). L’acord verbal consistia a tolerar una consulta informal a canvi d’un baix perfil del Govern de la Generalitat. S’acabava de celebrar el referèndum d’ Escòcia i al Consell de Ministres va guanyar l’opinió que valia més evitar les imatges de la policia requisant urnes. Alguns ministres –entre ells José Manuel García Margallo i Jorge Fernández Díaz– eren partidaris de segrestar les urnes, localitzades per la Guàrdia Civil al magatzem de la presó de Lleida, unes urnes de cartró confeccionades pels presos. Va prevaler la línia tolerant, 2,3 milions de persones van participar en la consulta i Artur Mas va exultar. Després van arribar les querelles. Ho explica Enric Juliana a la vanguardia.

Però ara és diferent, això és molt més serios i el que Mariano Rajoy no sap veure, és que si el dia 1 d'Octubre el poble de Catalunya no por votar, haurà donat un pas definitiu cap a la independencia, car el que hi haurà serà immediatament eleccions autonómiques, amb la fi entre altres d'ICV, PSC i Pdcat, majoria absoluta d'ERC, amb aliats naturals, i el trencament definitiu amb Espanya, que Rajoy el culpable de tot el que ha passat, no podrà evitar. 
Hi ha hagut en política errors històrics, però com el de Rajoy no en recordo cap, i n'ha comes més d'un. Nomès que el poble de Catalunya voti el 1-O el pot salvar, i algúdels seus  li hauria de fer veure, pel seu propi bé i el nostre.

MEREIXEM PERDRE CATALUNYA


Llegesc a Twitter: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. La queixa és de Miguel de Unamuno en una carta dirigida a Azorín l’any 1907, i a hores d’ara resulta sorprenentment actual. Ja Ortega y Gasset va dir allò que havia que “conllevar” Catalunya, com qui arrossega un jou o un mal matrimoni. Així les coses, els castellans i catalans porten no se sap els anys extraviats en aquesta relació impossible, amb una actitud bel·ligerant per part de la premsa madrilenya cada vegada més ferotge. No hi ha hagut didactisme, ni tampoc cap tipus de curiositat intel·lectual respecte a la riquesa cultural d’Espanya. Els intel·lectuals castellans no llegeixen català (ni molt menys gallec o euskera), i al capdavall no els interessa gota. Que en la premsa madrilenya es parle d’un llibre que no s’haja publicat en espanyol és una entelèquia. Iñaki Gabilondo advertia en una de les seues cròniques que “Cataluña se va”, i al meu parer ha estat l’únic periodista de Madrid que ha fet una tasca reconciliadora i que ha animat de veres al diàleg. La resta s’ha mantingut, en general, en la trinxera.
Sobta també la manca de simpaties que causa el procés entre la intel·lectualitat espanyola, i com cap de les seues patums ha escrit una ratlla a favor del dret a decidir dels catalans. Comptat i debatut, tots van a la seua, i veuen els esforços de la societat catalana com una mena d’anorreament mental, com si hagueren estat abduïts per alguna mena de secta fanàtica. Certament, tot moviment secessionista té molt de populista, i de vegades poden sorgir dubtes. Però el que és innegable és que el recolza gran part de la intel·lectualitat catalana, més o menys activament. Per tant, com és possible que no s’haja obert un debat real als mitjans espanyols sobre la legitimitat del procés, sobre el dret a decidir dels pobles, sobre la multiculturalitat de l’Estat espanyol, sobre tot el que ens uneix i el que potser ens separa? La veritat és que no he llegit gran cosa, i tret de Suso de Toro i de Ramón Cotarelo, el silenci ha estat —com diria un mal escriptor— espès.

És apatia? És desinterès? Jo, com a escriptor en català, que té obres publicades en espanyol, tan sols he estat una vegada convidat a Madrid per a parlar de les meues novel·les. I fou en el centre Blanquerna...Molts altres escriptors catalans segurament poden dir el mateix: de vegades resulta més fàcil anar a Guadalajara (Mèxic) que a Madrid. Ja no és sols una qüestió de centralisme, és un visió tan reduccionista de la realitat del seu país que resulta esgotadora. Molts amics meus catalans, que abans eren maragallistes i federalistes convençuts, ho han donat per un impossible i ara tenen l’estelada onejant al balcó. Com s’ha produït aquesta metamorfosi? Qui és el responsable? És  conseqüència de la “bárbara mentalidad castellana”? És hora que algú a Madrid es plantege aquestes qüestions.


MARTÍ DOMÍNGUEZ
EL PAÍS CULTURA

COM DIRIA MOHAMED JORDI


... se'ns están pixant a la boca mentre bevem a galet. A nosaltres i a Madrid, tot i que aqui fan trampes al solitari o sia a ells mateixos. És vergonyós, el vegeu ara el nostre dret, la nostra reivindicació, no és Jordi Pujol, ni Millet o Montull, que són uns aprfenents, és el Govern Espanyol el que ens roba, i no cal ser molt entès per entendre què és més del que diu el Sr. Montoro.

El Ministeri d'Hisenda i Funció Pública, dirigit per Cristóbal Montoro, ha xifrat el dèficit fiscal de Catalunya en 9.892 milions d'euros el 2014, l'equivalent al 5,02% del producte interior brut, segons els càlculs del Sistema de Comptes Públics Territorialitzats. Segons les xifres d'Hisenda, quatre autonomies sostenen fiscalment la resta: Catalunya (amb un saldo de -9.892 milions d'euros), la Comunitat de Madrid (-19.205 milions), el País Valencià (-1.735 milions) i les Illes Balears (-1.516 milions).

Aquest partit, és el mateix de les caixes blaves contra l'Estatut que es varen carregar a travès del seui braç armat politic, el Tribunal Constitucional, el mateix que té més 900 imputats per corfrupció de la Gürtel i altres bandarrades,el que destrueix discs durs a cops de martell per amagar probes, i mira que s'ha de ser matusser, que fins i tot un un jutge els ha titllat de banda criminal organitzada. És aquest, el mateix partit que ens va dir per activa i per pasiva que el rescat bancari que de fet no era bancari, sinó un rescat pur i dur, no ens costaría ni un euro, encara que en això tenien raó, ens en costarà pel cap baix 40 mil milions i segurament més, encara que no ho arribarem a saber mai, de moment 861€ a cada ciutadà. El cas Castor, les clavegues d'Interior, el rescat de les autopistes radials, i més anormalitats que ja no val ni la pena enumerar.

I encara tenen la santa barra de parlar de legalitat, de democràcia, no podem conviure amb gentussa així, no hi podem romandre ni un minut més, casum dena, han aconseguit que em torni independentista, manda Güevos! 
Té raó Mohamed Jordi, tota la raó, se'ns estàn pixant a la boca mentre nosaltres mesells bevem a galet, però ha arribat el moment de dir prou.


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO