LA IA QUE ENS AJUDA A PARLAR AMB ELS MORTS 15.9.23

La memòria, l'acte de parlar amb els morts, és una idea tan antiga com l'home mateix. Per als pagans, era un mitjà per venerar els avantpassats que havien passat. En el cristianisme, segueix sent la creença en el més enllà a través del purgatori, el cel o l'infern. El que abans era ciència-ficció per a alguns i creences habituals per a d'altres, ara s'ha convertit en una realitat, mitjançant l'ús de la tecnologia d'intel·ligència artificial creada per DeepBrain AI.

Segons l'empresa fundada a Corea del Sud, rememory és "el servei humà virtual basat en la tecnologia d'IA que recrea els difunts membres de la família dels clients, imitant tots els seus aspectes, des del seu físic fins a la seva veu".

El que ofereix és “un servei per a aquells que volen immortalitzar la història de vida del seu ésser estimat a través d'un humà virtual”.

No obstant això, per molt descabellat que sigui, el gadget d'IA desenvolupat sembla que ha despertat l'interès ràpidament. Només en els últims dos anys, DeepBrain Inc. ha estat guardonat dues vegades als premis CES Innovation for rememory.

DeepBrain AI no és el primer a desenvolupar una tecnologia que permet a les persones parlar amb els que han superat. A la pel·lícula, hi va haver un episodi de Black Mirror titulat  Be Right  Back , en què un nou servei ofereix conversar amb els morts, com la memòria.

El 2019, es va fer realitat quan l'empresa HereAfter AI, amb seu a Califòrnia , va crear una aplicació que va permetre a familiars i amics "preservar records... sobre la teva vida. Aleshores, deixa que els teus éssers estimats escoltin històries significatives xerrant amb tu virtual”.

Charlotte Jee, editora de notícies del MIT Technology Review , va provar l'aplicació de memòria interactiva l'any passat utilitzant una rèplica digital dels seus pares i va escriure sobre la seva experiència a la revisió.

"Els meus pares no saben que vaig parlar amb ells ahir a la nit", va escriure. "Al principi, sonaven llunyans i minúsculs, com si estiguessin amuntegats al voltant d'un telèfon en una cel·la de la presó. Però mentre xerràvem, a poc a poc van començar a sonar més com ells mateixos. Em van explicar històries personals que mai havia sentit. Vaig saber sobre la primera (i certament no l'última) vegada que el meu pare es va emborratxar. La mare va parlar de tenir problemes per quedar-se fora tard. Em van donar consells de vida i em van explicar coses de la seva infància, així com de la meva. Va ser fascinant."

La qüestió no és només com aquesta intel·ligència artificial canviarà la nostra manera de patir, sinó també la raça humana en el seu conjunt. Si la intel·ligència artificial pot cuinar el sopar d'Acció de Gràcies i  crear música , què queda per fer els humans? Només pensa en Matrix.

Jee va discutir amb el problema després de dur a terme el seu experiment, però al final ho va dir de manera senzilla. "Els meus pares reals, de carn i ossos, encara estan vius i bé. Les seves versions virtuals només es van fer per ajudar-me a entendre la tecnologia. Però els seus avatars ofereixen una visió d'un món on és possible conversar amb els éssers estimats... molt després que se n'hagin anat".

L'espiritualisme, o comunicar-se amb els morts com l'anomenaven els seus seguidors al segle XVIII, va ser una vegada "tan prevalent culturalment... en aquell moment fins i tot els escèptics i els aficionats es van sentir obligats a explorar-lo. Mark Twain, Frederick Douglass i la reina Victòria van assistir a les sessions".

Així ho va afirmar Casey Cep en un article que va escriure per a The New Yorker titulat ' Per què tants victorians van intentar parlar amb els morts? '. La seva resposta va ser "La por a la mortalitat sempre ha inspirat el somni de la immortalitat".

I això és exactament el que s'ha proposat fer DeepBrain AI mitjançant el desenvolupament de la tecnologia d'IA. L'avenç del món amb intel·ligència artificial, és la seva declaració de missió. Un món "on els humans i la tecnologia interactuen contínuament entre ells". Tant si es veu com una pel·lícula distòpica o com una "tecnologia falsa profunda", ara existeix. A més, continuarà existint mentre aprengui progressivament a adaptar-se a les necessitats percebudes de la societat. Un dels quals és tractar amb la pèrdua humana. A la sèrie Black Mirror ho anticipaven en un episodi fa 10 años.

VIA LAIETANA, 43 18.1.23

La Prefectura Provincial de Policia al número 43 de la Via Laietana, va entrar en funcionament el 1929. Després de la seva constitució, la Generalitat de Catalunya hi va emplaçar la Comissaria General d'Ordre Públic i, posteriorment, l'any 1941, l'estat franquista va instal·lar la Prefectura Superior de Policia. A partir d'aquell moment, fou la seu de la Brigada Polític-Social, encarregada de perseguir la dissidència política.

Des que es va inaugurar, a finals de la dictadura de Primo de Rivera, va ser l'epicentre de la repressió contra el sindicalisme i l'obrerisme barceloní. Durant l'època republicana, va continuar sent un lloc de repressió fins al punt que era conegut als cercles obreristes com “El molí sagnant”.

A partir del 1941 i fins a l'arribada de la democràcia, es va convertir al centre de la repressió política franquista a Barcelona. Pels seus insalubres i saturades cel·les, van passar desenes d'antifranquistes que van patir tota mena de tortures als interrogatoris.

Explica Andreu Claret la seva vivencia personal a la Prefectura de la Via Laietana:  "Visc a prop de la Via Laietana i sovint em toca caminar davant del número 43. No ho puc fer sense que la mirada se'n vagi a l'edifici de la comissaria. Sempre faig una ullada al carreró on va parar la lletera fa molts anys (així trucàvem a les camionetes de la policia franquista), ens van fer baixar i ens van portar als calabossos, prèvia identificació i sessió d'intimidació. Cadascú en una cel·la. Al primer que van trucar va ser Josep, fill d'un guàrdia civil i el més decidit de tots nosaltres. Ens havien enxampat cantant cançons contra el Caudillo al vestíbul de la facultat i volien saber qui ho havia organitzat. A més, algú havia repartit octavetes amb una caricatura del capità general, Alfonso Pérez Viñeta, anomenant-lo 'Pérez-Puñeta', i l'home estava indignat. Nosaltres no teníem res a veure amb els pasquins, però algú havia de carregar amb el mussol. Al cap d'unes 10 hores va tornar en Josep. Van haver d'ajudar-lo a baixar la sinistra escala que anava dels calabossos als despatxos perquè no es tenia dempeus. Al cap de poc temps se li van posar els testicles i el costat dret negres com el carbó de la pallissa que li havien propinat. Això era, aleshores, Via Laietana, 43".

També en parla Antoni Batista, amb anécdota inclosa de Joan Oliver, Pere Quart:

"Un nom compost, Antonio Juan. Un cognom, Creix. I un càrrec ombrívol, comissari. En l'època franquista, aquestes paraules van ser sinònim de repressió. La terrorífica fama negra de Antonio Juan Creix queda resumida en el fet que va ser l'únic comandament de la policia política franquista depurat abans de la mort del dictador. Va acabar la seva carrera de policia de la forma més ignominiosa, amb un expedient disciplinari i una sanció de tres anys d'ocupació i sou, segellant passaports a ¡'aeroport del Prat. Aans però va deixar la Brigada Social i amb els coneixements que va adquirir en una esta als EUA a l'FBI va ser qui va capturar el Lute. Explica Batista que va escriure una carta a Martin Villa (l'home que ja anava al parvulari en cotxe oficial), sorprés perquè fossin els seus mateixos qui el defenestraren i aquest va passar com va poder d'ell.

El periodista Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i professor de Periodisme a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ha recuperat la història del temut comissari Creix a "La carta". No va ser el comunisme, al qual va combatre tota la seva vida, el que va acabar amb el comissari. Van ser els seus propis companys, aquells que l'havien lloat i enaltit com un heroi del moviment, els que van decidir acabar amb ell a la vista de la inevitable Transició. Creix, que durant la dictadura s'havia fet tristament cèlebre per capturar i torturar els enemics reals o imaginaris del franquisme, va arribar a representar un greu inconvenient per als sectors moderats del règim en el pacte que s'acostava.

Antoni Batista traça la biografía de Creix a La Carta, que porta el subtítol d'Història d'un comissari franquista (Debat). El periodista català va decidir indagar en el paper que va exercir el comissari Creix durant la dictadura perquè "en totes les fitxes policials i documents a què tenia accés tenia preeminència un policia, el comissari Creix". "Apareixia quan vaig accedir a la fitxa franquista del poeta Salvador Espriu, que acabava de morir el 1985, en els arxius del Govern Civil, i també quan vaig accedir als documents de la Brigada Social guardats en un immens magatzem proper a la Prefectura de la Via Laietana ", afegeix Batista.

En un llibre anterior, La Brigada Social, Batista va parlar de Creix, però es va quedar amb les ganes "de seguir la pista a un policia que va ser sens dubte l'arquetip de la policia política del franquisme". El comissari Creix havia nascut a Jerez de la Frontera, el 1914, en un ambient de ultradreta, i va créixer en el centre dels militars africanistes que van engendrar el cop d'Estat de 1936. Es va fer policia a la Barcelona republicana, el que per ell era "zona vermella", però la seva filiació política el va portar a enrolar-se en l'espionatge de Franco, al Servei d'Informació Militar.

Un dels torturats per aquest sinistre personatge va ser Joan Oliver "Pere Quart" que un dia en sortir de la fosca comissaria de la Via Laietana li va etzibar fent un irónic joc de parales amb la seva poca alçada física i alhora ética:

 "Creix, creix però no et multipliquis".

Val i molt la pena llegir el llibre d'Antoni Batista sobre un personatge tan sinistre i menyspreable, fruït d'una epoca que passi el que passi convé no oblidar. És per aixó que hi ha records i fets que cal tenir presents d'un passat que sembla molt llunyà, però que el tenim prou present encara alguns".

El 20 de novembre del 2021 s'anunciava públicament la proposta de l'Ajuntament de Barcelona de reconvertir la Comissaria de la Policia Nacional, cosa que no ha passat de moment.

Reprodueixo tot seguit les paraules pronunciades durant l'acte de presentació de la proposta de Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme.

Imatge de l´Associació Catalana d´Expresos Polítics del Franquisme. albasud

El número 43 de Via Laietana és un espai de dolor per a la nostra memòria col·lectiva i també és un espai amb una immensa càrrega simbòlica.

S'ha convertit en un símbol de la tortura, de les vexacions i les violacions dels drets humans. Però això no és només això, també és un espai simbòlic d'oposició i resistència ordinària, d'una lluita que va desgastar la dictadura.

En aquesta comissaria de Via Laietana van patir tortures i vexacions tant destacats dirigents de partits i organitzacions antifranquistes com a militants de base; noms coneguts i moltes persones anònimes van passar per les sales d'interrogatoris de la primera planta.

Les tortures, lluny de ser un fet excepcional de la repressió franquista, es van convertir en un mètode utilitzat sistemàticament en aquest edifici, tant a la postguerra immediata, com al tardofranquisme. Durant el franquisme la tortura era una pràctica comuna i estructural que va quedar impune emparada pel sistema judicial.

Els brutals mètodes de tortura apresos de la Gestapo als anys 40 es van perfeccionar amb la CIA i l'FBI per no deixar senyals. Als elèctrodes, a la rotllana o a la cigonya es van sumar els càstigs amb bosses de plàstic, la banyera o les postures doloroses.

Encara que la tortura va acabar formalment amb la transició democràtica, les pràctiques policials no van canviar gaire, ja que en cap moment hi va haver cap mena de depuració dels que integraven la Brigada Polític-Social. Molts dels seus membres van ser resituats en la lluita contra el terrorisme. Malauradament, per a gran part dels ciutadans de Barcelona, aquesta prefectura continua sent sinònim de les tortures que s'hi van perpetrar.

Mentre la prefectura policial continuï en aquest edifici, continuarà projectant-se l'ombra del passat franquista.

És urgent i necessari resignificar la Via Laietana 43 com un memorial i centre d'interpretació que proposi un debat a la societat, explicant que les persones que van passar per aquesta comissaria no van ser víctimes involuntàries d'una repressió cega. Érem conscients del risc que corríem amb la nostra activitat política.

La nostra va ser una insurrecció ètica per poder viure amb decència.

Aquest espai de memòria de Via Laietana ha de ser una reivindicació de tots i totes i sobretot dels homes i dones que hi van passar.

No per la nostra condició de víctimes del franquisme, sinó per l'actitud moral de lluita que adoptem en un moment tan difícil i repressiu com aquella dictadura que va durar més de quaranta anys.

                                                               Carles Vallejo

EL CONTE DE L'AFRICÀ 18.7.21

2 d'abril de 2020, un home descansa al centre "Aurore" per a persones sense llar i persones migrants a París, enmig del tancament del coronavirus. Un estudi avançat publicat dimarts 7 de juliol de 2020 de l'agència estadística del govern francès INSEE, mostra que les taxes de mortalitat es van duplicar entre els immigrants de l'Àfrica subsahariana, fins i tot triplicant-se a la regió de París, en ple brot de coronavirus francès, que mostrava el càstig de la pandèmia, l'impacte sobre negres, migrants i altres minories sistemàticament ignorades. (Foto AP/Francois Mori)

Àfrica com un repositori de mà d’obra. Un mercat de la carn on acudir per pagar-nos les pen­sions. Un lloc del qual drenar impunement homes i dones perquè vinguin a eixugar-nos les llàgrimes quan siguem vells. Àfrica com una plantació de treballadors a disposició del patró europeu. El conte de la serventa versionat com El conte de l’africà . Ells neixen i creixen per ser-nos útils. No tots. Només seixanta milions fins al 2050. Els més forts, sans i treballadors. - Josep Martí Blanch. 

Això diuen, de bona fe i amb d’altres paraules, les Nacions Unides, el Centre Wittgenstein i el Centre per al Desenvolupament Global, segons ha explicat Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia (11/7/2021). Informes i prediccions que pretenen soscavar les polítiques antiimmigració de “l’Europa fortalesa” demostrant-ne el seu sense sentit per la via del materialisme econòmic.

Si el racisme i l’antiimigració creixen per l’amenaça cultural percebuda per molts europeus, convencem-los de la seva estupidesa per la butxaca: ¿Qui pagarà la teva pensió? ¿Qui et canviarà els bolquers quan ho necessitis? ¿Qui recollirà les teves deixalles? ¿Qui conduirà els teus trens? ¿Qui posarà en marxa les ciutats quan tu, blanquet de cara, no siguis més que un tros de vell que només compta les hores entre pastilla i pastilla?.

La demografia diu que tots aquests estudis tan ben elaborats estan farcits de veritats com temples. Però, encara que sigui sense pretendre-ho, resulta ofensiva una aproximació tan mecanicista al futur de seixanta milions d’africans. Els necessitem, doncs els agafem, que per això hi són. Els seus llocs d’origen, les seves famílies, l’aportació que podrien realitzar a les seves comunitats ens deixa indiferents. Primer, nosaltres. Europa convertida en un vampir succionant la sang de la joventut africana. Es dirà que ells volen venir o, en el pitjor dels casos, que necessiten venir. I també és cert. Però que sigui veritat que la sacarina endolceix no altera la naturalesa amarga del cafè.

El racisme nega a l’altre la condició d’igual i el converteix en un enemic. És l’Europa fortalesa que ja tenim entre nosaltres. L’economicisme adverteix en l’altre un benefici material i deixa al marge l’humanitarisme. És un perllongament del colonialisme. Només que practicat sense sortir de casa. Anem pel camí de sumar el pitjor d’una cosa i de l’altra.

PAPERS MULLATS 18.7.21

A la ciutat de la Llibertat, un Policia Municipal no va reconèixer al pintor Antonio López i li va demanar els papers mentre aquest pintava a la Porta de Sol. El prestigiós pintor hiperrealista ha tornat al 'quilòmetre 0' per concloure el quadre que va deixar inacabat de fa onze anys. El 2010, Antonio López va començar a treballar en aquest quadre i li va decidir dedicar tres estius. No obstant això, el procés es va alentir per l'expectació que generava a la plaça. Aquest 2021 el cèlebre artista ha reprès la seva obra i ha anunciat que li dedicarà la mateixa franja horària que li va reservar en començar-lo, entre les 19.00 i les 20.30 hores, a causa de la seva "llum especial".

"Jo no he de saber qui és, pot ser Van Gogh, pot ser qui sigui". Amb aquestes paraules ha justificat un agent de la Policia Municipal de Madrid el seu requeriment a identificar-se a l'artista hiperrealista Antonio López, a qui no va reconèixer mentre treballava en la madrilenya Porta del Sol per a sorpresa de desenes d'espectadors. L'excusa de l'Agent de la Policia, és encara més surrealista que la relliscada comesa. Pot ser Van Gogh diu l'andoba, i es queda tan ample, potser no sap que el bo de Vincent la va palmar anys ha, i que no és Kirk Douglas, que també va traspassar, però fa poc.

Francament, només que l'agent de la llei i l'ordre s'hagués fixat en el quadre, podia haver-se adonat que el senyor encara que és menut i va vestit com un trinxeraire, amb gorra de jubilat, això si, no era un mindundi vingut en pastera. A més, si algú és conegut no només a Madrid, sinó en tot l'orb és Antonio López, conegut per a molta gent, però no pel que es veu per l'Agent de la llei i l'ordre municipal. Encara sort que no hi havia Banksy per la Porta del Sol, segur que li cau el pèl, si és que té, com no se sap qui és. Bé, aquí si tenia una bona excusa el Policia Municipal del Municipi. "No sé quien es el Banksy este, como es apócrifo" hauria contestat segurament. Un Municipal que és evident que duia els papers mullats.

EL GOVERN DELS JUTGES 17.7.21

Això dels magistrats de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme - Xavier Sardà. 

Fa un parell de dies que em sento fart, cansat, fastiguejat i una mica fatigat. Ara resulta que això de l’estat d’alarma no és del tot constitucional. Per un sol vot, el ple del Tribunal Constitucional dictamina que s’havia d’haver declarat l’estat d’excepció. O no sé què. La dreta més rància cleptòmana, Ayuso i els altres baladrers de l’Antic Testament estan en èxtasi. Els importa poc la pandèmia, però els posa espasmòdics atacar el Govern. El mateix dia, el Rei fa una crida a la unitat, en el segon homenatge d’Estat a les víctimes de la Covid. Doncs que esperi la unitat assegut. Per aquí, Aragonès demana l’estat d’alarma descentralitzat i són els jutges els que li han atorgat el permís. 

Això dels jutges de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. Als Estats Units el tema de l’avortament va arribar al Suprem i a Alemanya el Tribunal Federal es va pronunciar sobre el sistema de finançament dels ‘landers’. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme.

Estem en ple rebrot descontrolat del virus i ara el Constitucional diu que el Govern espanyol no ho va fer bé lluitant, amb l’estat d’alarma, contra una pandèmia mortal sense precedents. Bé, doncs que el treguin de l’ordenament, que el canviïn, que l’ampliïn o que l’inflin com un flotador. La llei orgànica 4/1981 dels estats d’alarma, excepció i lloc, permet «limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats o condicionar-les al compliment dels esmentats requisits». Segons reputats constitucionalistes, és just el que va dir la declaració de l’estat d’alarma.

La democràcia és una església en què tots som heretges, com diu Savater. Molta toga negra per salvar-nos dels polítics que votem. A retornar les multes i a continuar lluitant contra el virus. Els jutges picant amb la maça i l’oposició, pregant a Déu. Com deia la Patro, Déu té una maça, que pica i no amenaça, però els jutges a banda de prevaricar si que amenacen, i potser seria arribada l'hora de jutjar-los a ells, abans no sigui massa tard.