.png "English"){kind=small}
Cada dia vaig a la petita estació de tren a buscar algú. Qui és aquest algú, no ho sé.
Sempre passo per aquí després de fer les compres al mercat. M'assec en un fred banc, poso la cistella de les compres sobre els meus genolls, i miro abstretament cap als molinets. Cada vegada que arriba un tren, una multitud de passatgers és escopida cap a fora des de les portes dels vagons. La multitud avança en massa cap als molinets, i les persones, totes amb la mateixa cara d'enuig, treuen els passis i lliuren les butlletes. Després, sense mirar cap als costats, caminen precipitadament. Passen per davant del meu banc, surten cap a la plaça que està davant de l'estació, i s'en van cadascun pel seu costat. Jo segueixo asseguda distretament. Què passaria si algú somrigués i em parlés? Ai no, per Déu! La mera possibilitat em posa tan nerviosa que m'esgarrifo de sols pensar-ho, com si m'haguessin tirat aigua freda a l'esquena. No puc respirar; però, continuo esperant a algú cada dia. A qui podria ser que estigués esperant? A quin tipus de persona? Però potser el que estic esperant no sigui un ésser humà. Odio als éssers humans. En realitat em fan por. Cada vegada que estic cara a cara amb algú dient coses com "què tal, com està?", O "com va a refrescar!", Saludant només per complir, sento que sóc la persona més falsa del món. Em posa tan terriblement malament que vull morir-me. I les persones amb les que parlo es posen a la defensiva sense raó, em fan vagues complerts, i comenten sentenciosamente impressions que no tenen en veritat. La seva cautela mesquina em fa sentir trista: el món és cada vegada més repugnant i no puc suportar-ho. La gent intercanvia tenses salutacions desconfiant els uns dels altres fins cansar-se, i així passa la vida.
A mi no m'agrada trobar-me amb gent. Per això, llevat que hi hagués una raó excepcional, mai visito amics. El més còmode ha estat per a mi estar a casa amb la meva mare cosint, les dues soles, en silenci. Però finalment va esclatar la guerra, i l'ambient es va posar tan tens que vaig començar a sentir-me culpable de quedar-me a casa tot el dia sense fer res. Em sentia angoixada i no podia relaxar-me en absolut. Volia fer una contribució directa treballant tan dur com pogués. Vaig perdre tota fe en la vida que havia portat fins a aquest moment.
No suporto quedar-me a casa en silenci. No obstant això, quan surto m'adono que no tinc cap lloc on anar. Així que faig les compres, i en tornar passo per l'estació i em sento distretament a la freda banca. Tinc la il·lusió que algú vingui, però si aquesta persona realment aparegués, què faria? La idea em fa pànic, però estic resignada. Si això succeeix, vaig a lliurar-li la meva vida: estic preparada i aquest moment marcarà el meu destí. Aquests sentiments de resignació i fantasia impudentes s'entreteixeixen d'una forma molt estranya. La sensació m'aclapara d'una manera sufocant. El món al meu voltant emmudeix; la gent que va i ve a l'estació apareix petita i llunyana, com si estigués mirant per un telescopi a l'inrevés. La sensació és vaga, com si estigués somiant desperta, com si no sabés si estic viva o morta. Ai! Quina cosa estic esperant? Que potser jo no sigui més que una dona obscena. Tot això de l'esclat de la guerra, el de sentir-me angoixada, de treballar dur perquè vull ser útil, potser només sigui una mentida, una excusa noble per tractar de trobar una oportunitat de materialitzar les meves fantasies indiscretes. M'assec aquí amb mirada perduda, però en el fons, dins meu puc veure com flameja la flama dels meus desitjos obscens.
Però, a qui diables espero? No tinc pas una idea clara, només una imatge vaga i confusa; però, continuo esperant. Des de l'esclat de la guerra pas per aquí cada dia a la tornada de les compres i em sento en aquesta freda banca a esperar. I si algú em somrigués i em parlés? Ai, no!, no és vostè a qui estic esperant. Llavors, ¿a qui? Què espero? Un marit? No. Un nuvi? No, per a res. Un amic? De cap manera. ¿Diners? És ridícul. Un fantasma? Ai no, si us plau!
Una mica més afable i alegre, una cosa meravellosa. No sé què. Per exemple, una cosa com la primavera. No, no és això. Fulles verdes. El mes de maig. L'aigua fresca i cristal·lina fluint a través dels camps de blat. No, tampoc és això. Ai, i no obstant això segueixo esperant, amb el cor palpitant. Les persones passen una darrera l'altra davant dels meus ulls. No és allò, ni això. Amb la cistella de compres en els meus braços, m'esgarrifo i espero amb tot el meu cor. Li demano a vostè per favor que no m'oblidi. Si us plau, no oblidi a la noia de vint anys que ve cada dia a l'estació i torna a casa sentint-se buida. Si us plau Recordi'm, i no es rigui de mi. No li diré el nom de l'estació. Encara que no ho faci, vostè em veurà algun dia.
FI
esperant
Osamu Dazai
ciudadseva
