English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

ESPERANT



Cada dia vaig a la petita estació de tren a buscar algú. Qui és aquest algú, no ho sé.

Sempre passo per aquí després de fer les compres al mercat. M'assec en un fred banc, poso la cistella de les compres sobre els meus genolls, i miro abstretament cap als molinets. Cada vegada que arriba un tren, una multitud de passatgers és escopida cap a fora des de les portes dels vagons. La multitud avança en massa cap als molinets, i les persones, totes amb la mateixa cara d'enuig, treuen els passis i lliuren les butlletes. Després, sense mirar cap als costats, caminen precipitadament. Passen per davant del meu banc, surten cap a la plaça que està davant de l'estació, i s'en van cadascun pel seu costat. Jo segueixo asseguda distretament. Què passaria si algú somrigués i em parlés? Ai no, per Déu! La mera possibilitat em posa tan nerviosa que m'esgarrifo de sols pensar-ho, com si m'haguessin tirat aigua freda a l'esquena. No puc respirar; però, continuo esperant a algú cada dia. A qui podria ser que estigués esperant? A quin tipus de persona? Però potser el que estic esperant no sigui un ésser humà. Odio als éssers humans. En realitat em fan por. Cada vegada que estic cara a cara amb algú dient coses com "què tal, com està?", O "com va a refrescar!", Saludant només per complir, sento que sóc la persona més falsa del món. Em posa tan terriblement malament que vull morir-me. I les persones amb les que parlo es posen a la defensiva sense raó, em fan vagues complerts, i comenten sentenciosamente impressions que no tenen en veritat. La seva cautela mesquina em fa sentir trista: el món és cada vegada més repugnant i no puc suportar-ho. La gent intercanvia tenses salutacions desconfiant els uns dels altres fins cansar-se, i així passa la vida.

A mi no m'agrada trobar-me amb gent. Per això, llevat que hi hagués una raó excepcional, mai visito amics. El més còmode ha estat per a mi estar a casa amb la meva mare cosint, les dues soles, en silenci. Però finalment va esclatar la guerra, i l'ambient es va posar tan tens que vaig començar a sentir-me culpable de quedar-me a casa tot el dia sense fer res. Em sentia angoixada i no podia relaxar-me en absolut. Volia fer una contribució directa treballant tan dur com pogués. Vaig perdre tota fe en la vida que havia portat fins a aquest moment.

No suporto quedar-me a casa en silenci. No obstant això, quan surto m'adono que no tinc cap lloc on anar. Així que faig les compres, i en tornar passo per l'estació i em sento distretament a la freda banca. Tinc la il·lusió que algú vingui, però si aquesta persona realment aparegués, què faria? La idea em fa pànic, però estic resignada. Si això succeeix, vaig a lliurar-li la meva vida: estic preparada i aquest moment marcarà el meu destí. Aquests sentiments de resignació i fantasia impudentes s'entreteixeixen d'una forma molt estranya. La sensació m'aclapara d'una manera sufocant. El món al meu voltant emmudeix; la gent que va i ve a l'estació apareix petita i llunyana, com si estigués mirant per un telescopi a l'inrevés. La sensació és vaga, com si estigués somiant desperta, com si no sabés si estic viva o morta. Ai! Quina cosa estic esperant? Que potser jo no sigui més que una dona obscena. Tot això de l'esclat de la guerra, el de sentir-me angoixada, de treballar dur perquè vull ser útil, potser només sigui una mentida, una excusa noble per tractar de trobar una oportunitat de materialitzar les meves fantasies indiscretes. M'assec aquí amb mirada perduda, però en el fons, dins meu puc veure com flameja la flama dels meus desitjos obscens.

Però, a qui diables espero? No tinc pas una idea clara, només una imatge vaga i confusa; però, continuo esperant. Des de l'esclat de la guerra pas per aquí cada dia a la tornada de les compres i em sento en aquesta freda banca a esperar. I si algú em somrigués i em parlés? Ai, no!, no és vostè a qui estic esperant. Llavors, ¿a qui? Què espero? Un marit? No. Un nuvi? No, per a res. Un amic? De cap manera. ¿Diners? És ridícul. Un fantasma? Ai no, si us plau!

Una mica més afable i alegre, una cosa meravellosa. No sé què. Per exemple, una cosa com la primavera. No, no és això. Fulles verdes. El mes de maig. L'aigua fresca i cristal·lina fluint a través dels camps de blat. No, tampoc és això. Ai, i no obstant això segueixo esperant, amb el cor palpitant. Les persones passen una darrera l'altra davant dels meus ulls. No és allò, ni això. Amb la cistella de compres en els meus braços, m'esgarrifo i espero amb tot el meu cor. Li demano a vostè per favor que no m'oblidi. Si us plau, no oblidi a la noia de vint anys que ve cada dia a l'estació i torna a casa sentint-se buida. Si us plau Recordi'm, i no es rigui de mi. No li diré el nom de l'estació. Encara que no ho faci, vostè em veurà algun dia.
FI

esperant
Osamu Dazai
ciudadseva

DECÀLEG DE L'ESCRIPTOR, MÉS DOS MÉS



Primer.Quan tinguis alguna cosa a dir, digues-ho; quan no, també. Escriu sempre.

Segon.- No escriguis mai per als teus contemporanis, ni molt menys, com fan tants, per als teus avantpassats. Fes-ho per a la posteritat, en la qual sens dubte seràs famós, ja que és ben sabut que la posteritat sempre fa justícia.

Tercer.- En cap circumstància oblidis el cèlebre dictum: "En literatura no hi ha res escrit".

Quart.- El que puguis dir amb cent paraules digues-ho amb cent paraules; el que amb una, amb una. No facis servir mai el terme mig; així, mai escriguis res amb cinquanta paraules.

Cinquè.- Encara que no ho sembli, escriure és un art; ser escriptor és ser un artista, com l'artista del trapezi, o el lluitador per antonomàsia, que és el que lluita amb el llenguatge; per aquesta lluita exercita't de dia i de nit.

Sisè.- Aprofita tots els desavantatges, com l'insomni, la presó, o la pobresa; el primer va fer a Baudelaire, la segona a Pellico i la tercera a tots els teus amics escriptors; evita doncs, dormir com Homer, la vida tranquil·la d'un Byron, o guanyar tant com Bloy.

Setè.- No persegueixis l'èxit. L'èxit va acabar amb Cervantes, tan bon novel·lista fins al Quixot. Encara que l'èxit és sempre inevitable, Procura't un bon fracàs de tant en tant perquè els teus amics s'entristeixin.

Vuitè.- Forma't un públic intel·ligent, que s'aconsegueix més entre els rics i els poderosos. D'aquesta manera no et faltaran ni la comprensió ni l'estímul, que emana d'aquestes dues úniques fonts.

Novè.- Creu en tu, però no tant; dubte de tu, però no tant. Quan sentis dubte, creu; quan creguis, dubte. En això rau l'única veritable saviesa que pot acompanyar a un escriptor.

Desè.- Tracta de dir les coses de manera que el lector senti sempre que en el fons és tant o més intel·ligent que tu. De tant en tant procura que efectivament ho sigui; però per aconseguir això hauràs de ser més intel·ligent que ell.

Onzè.- No oblidis els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen; no com tu, que no tens els d'ells, ja que d'altra manera no intentaries ficar-te en aquest ofici.

Dotzè.- Una altra vegada el lector. Entre millor escriguis més lectors tindràs; mentre els donis obres cada vegada més refinades, un nombre cada vegada més gran vindrà de gust a llegir les teves creacions; si escrius coses per al munt mai seràs popular i ningú tractarà de tocar-te el botet al carrer, ni t'assenyalarà amb el dit al supermercat.

L'autor dóna l'opció a l'escriptor de descartar dos d'aquests enunciats, i quedar-se amb la resta de deu



AUGUSTO MONTERROSO
Digital Ciutat Seva

SENSE EMBUTS

Santiago Segura ha estrenat aquesta setmana la seva última pel·lícula: 'Sin rodeos', el film ens presenta a Paz (Maribel Verdú), una dona que viu amb un home i el seu fill adolescent i que està a punt d'esclatar pels aires: té una feina en la qual és menyspreada constantment, una germana obsessionada amb el seu gat, una amiga que no l'escolta, un veí aprofitat i un exnòvio immadur atrapat en una relació tòxica. Quan comença a somatitzar el seu bloqueig emocional, Paz decideix anar a un curandero hindú que li subministrarà un beuratge amb un efecte demolidor: no pot evitar expressar el que pensa, li pesi a qui li pesi.
Hi ha una violència de la veritat crua i nua: preneu la ferma resolució, un matí, en despertar, de dir la veritat a tots els que us creueu, sense excepció, durant les vint hores, amics, amants, estimades, pares, familiars, col·legues, anònims, superiors en jerarquia, comerciants, veïns d'autobús i altres. Manteniu en aquesta decisió sense concessions, siguin quines siguin les circumstàncies. Us garanteixo que us enfadaréu amb la meitat dels vostres coneguts, si no amb tots. s'haurà tingut la impressió, de creuar-se amb un poca cosa, un tipus groller, sense tacte, sense elegància, un individu de mal caràcter, amb llengua viperina, sense maneres, que ignora la cortesia elemental i les maneres bàsiques.
Això sí, estareu satisfets de la veritat, res més. És a dir? haureu dit als imbècils que ho són, als inoportuns que us molesten, als interessats, els garrepes que us treuen de polleguera, als quals han engreixat o envellit que els quilos de més o les arrugues no els sentin bé, haureu afirmat sense mirament que esteu farts de menjar amb persones que no us interessen, amb els quals els àpats se us fan llarcs i avorrits, us desplazaréu per dir a algú que no suporteu la seva bellesa, la seva intel·ligència, el seu èxit, els seus diners, confessareu que els triomfs dels altres sovint us encongeixen el cor, mentre que els seus fracassos us alegren la majoria de les vegades, etc. Us haureu comportat com humans i no haureu fet més que dir la veritat, expressar el que sentíeu i se us passava directament per la cap, sense privar-vos d'aixó... 
La vida quotidiana sencera, quan no actuem de manera transparent, es redueix a una classe de mentida per omissió. Qui acceptaria sense por saber el que els seus amics pensen i diuen veritablement d'ell? Qui jugaria a ser invisible per assistir a un apat on es tractarà d'ell, sense témer la pèrdua d'un que passa pel seu amic? Qui?, Els necis, els ingenus, els innocents...Michel Onfray

ELS JUTGES NO CREUEN EN RES


  • El Suprem rebutja deixar lliure a Jordi Sànchez perquè JxCat vol "restablir" la via unilateral. L'exlíder de l'ANC i diputat de JxCat seguirà tancat a Soto del Real, on roman des del 16 d'octubre.
  • El jutge Llarena creu que el fet que Sànchez mantingui el seu ideari independentista "impossibilita el convenciment impossible reiteració delictiva que s'hauria respecte de qui professi la ideologia contrària"
L'exlíder de l'ANC i diputat de JxCat, Jordi Sànchez, seguirà a la presó de Soto del Real. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha rebutjat la petició de llibertat de Sánchez i ha acordat mantenir a la presó provisional. Considera el magistrat que persisteix el risc de reiteració delictiva i que, a més, Sànchez ha "revalidat" el seu compromís amb la via unilateral en resultar elegit diputat de Junts per Catalunya.
Llarena assenyala que JxCat "proclama l'objectiu de restablir la dinàmica política" que va conduir a l'1-O, a la Declaració Unilateral d'Independència (DUI) i a la resta d'actuacions dels dirigents independentistes investigats en la causa per rebel·lió. Això suposa un impediment a la sortida de Sánchez de presó, però també ho és, a criteri de Llarena, la "marcada determinació" amb què el diputat "ha perseguit la consecució dels seus objectius".
Si aquest jutge 'pre-cop' no està prevaricant que baixi Déu i ho vegi. Sembla clar que els jutges no creuen en res i em pregunto qui Jutja als jutges, si és que hi ha jutges que puguin jutjar algú. Com deia l'antropòleg Manel Delgado, en vista del que hi ha i ens espera, millor seria haver declarat la república de veritat, i que sortís el sol per Antequera, pitjor no estaríem.

UN HOME DEL NOSTRE TEMPS


Cuando el monte se quema, 
algo suyo se quema, señor Conde. 

el perich

Catalunya, Puigdemont. Es repeteix insistentment. Catalunya, Puigdemont. Res sonava tant des dels temps de la Macarena (alegria y cosa buena). Estem tan centrats en salvar la pàtria, que aquesta setmana fins i tot ens hem oblidat de donar les gràcies a un dels grans d'Espanya. Som uns desagraïts. Serveixin aquests sencilles i humils paraules com un homenatge al Duc d'Alba. Un emprenedor. Un incomprès. Un home del seu temps.

Que el Duc busqués becaris gratis per arreglar-li el jardí dóna bona prova que és un savi observador, un aristòcrata integrat en la societat en què viu. El Duc ha sabut veure que Espanya encapçala el precariat, la flagel·lació de la classe mitjana, el conformisme... els becaris a cost zero. Aquí el 70% dels joves es resigna amb que treballarà "del que sigui", no es mou ni déu i el duc ha pres nota. Quants com ell?
Per ventura no està tocada d'immobilisme l'Espanya on la qualitat democràtica va en retrocés? No ho dic jo, la Unitat d'Intel·ligència de "The Economist" ens baixa dos esglaons i ens situa cada cop més a prop de l'estatus de "democràcia imperfecta". Amb la nostra corrupció, la nostra politització de la justícia, la nostra desigualtat econòmica, el nostre precariat, ¿el nostre passotisme? Cerca de jardiners gratis en un país que lidera el rànquing europeu de becaris pitjor pagats.
El Duc ho veu. Perquè és un europeista convençut. Ho demostra en cobrar els tres milions d'euros a l'any de subvencions comunitàries a l'agricultura. I ni tan sols l'obliguen a conrear la terra a canvi, però en un gest solidari el senyor buscava mà d'obra gratis per treballa al seu jardí. Algun d'aquests jovenets d'una Espanya que també encapçala la llista europea on més joves treballen en pràctiques amb els estudis acabats. I la meitat curren gratis. I el Duc s'ha adaptat a la seva època.
Poseu en un monument al senyor d'Alba, perquè va voler permetre que el becari de torn posi en el seu currículum que va regar els 'ababoles' de Palau. Tot i que la jovenalla assumeixi que vivim en un país on el currículum val menys que els contactes i els endolls a l'hora de buscar feina. El Duc no oferia sou, ni manduca, ni allotjament. Però volia treure una estona de casa per currar al seu jardí a aquests mossos d'una Espanya on el 80% dels joves encara viu amb els pares. Han de saber els jovencells del país on ningú emigra (perquè es diu "mobilitat exterior") que la casa d'Alba és escola per a espanyols viatjats: amb moviments de diners a Suïssa segons ha informat la Guàrdia Civil, amb bona recaptació de fons europeus o exercint d'ambaixadors per Franco. Un jardiner ha de saber que qui a bon arbre s'acosta, bona ombra l'acull.

S'oferien dos llocs: "retirada de plantes, plantació de noves, poda, inventariat de la flora del Palau, retirada de fullatge i manteniment en general". La casa d'Alba, amb una riquesa xifrada en més de 3.000 milions d'euros, donava remuneració zero. Serà antic que encara hi hagi Duc des del segle XV, però no em negaran que amb l'explotació en ple 2018 l'oferta s'adaptava com un guant al nostre temps. Plantofada de realitat. I ara segueixin amb Puigdemont, que se'ns escapa. - JESUS CINTORA. - eldiario.es

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ