MR. BATES CONTRA CORREOS


Mr Bates contra correos, emesa per Movistar+ és una sèrie britànica molt interessant, que segons els seus creadors havia provocat unes pèrdues d'un milió de lliures, malgrat que entre el gener i l'abril d'aquest any havia estat vista per gairebé catorze milions d'espectadors. Els responsables de la cadena treien la patacada perquè l'argument no era atractiu per al públic internacional.
Tot i això, com no podria resultar magnètica la lluita d'un honest treballador contra la gegantina empresa de correus britànica després de ser acusat de robar diners, acomiadat i arruïnat, amb la complicitat del Govern i la imperícia del sistema judicial? Entossudit a defensar la seva innocència, Alan Bates no només va investigar per què no li quadraven els comptes de la seva oficina, sinó que també va descobrir que hi havia centenars d'afectats com ell.
Conscient que era un David que s'enfrontava a Goliat, l'heroic treballador va aconseguir reunir 555 víctimes per plantar cara de manera col·lectiva a Post Office, que en comptes de reconèixer el perjudici causat a tantes famílies va decidir enrocar-se, portar-les als tribunals i negar la més gran: cap franquiciat havia comès delictes de robatori, frau o falsedat comptable, malgrat que un va ser empresonat i altres es van declarar culpables només per evitar anar a la presó.
En realitat, els errors als comptes de les oficines de correus havien estat provocats per Horizon, un sistema de comptabilitat informàtic desenvolupat per Fujitsu que fallava més que una escopeta de fira. Basada en fets reals, encara que es permet algunes llicències, la sèrie reflecteix com la subcontracta falsejava les dades comptables dels seus usuaris per ajustar els errors del programari, encara que la marranada provoqués que els franquiciats haguessin de posar diners de la butxaca per cobrir el descobert.
Un dèficit que era irreal, producte d'un programa informàtic barroer, però que va causar un dany molt greu a milers de ciutadans innocents, forçats a tancar els seus negocis i abocats a la fallida per tornar uns diners que mai no havien furtat, ja que molts van perdre els seus estalvis, alguns casa seva, altres salut i en quatre casos la vida: el suïcidi com a solució dràstica per no deixar entossudits als seus i evitar les mirades acusadores dels veïns, que pensaven que el carter de confiança havia sisat pasta i, encara pitjor, rapinyat part de la pensió dels jubilats del poble.

l'actor Toby Jones encarna a Alan Bates a la serie 'Mr. Bates contra Correos'.

Emesa a Espanya per Movistar Plus+, la minisèrie, de quatre episodis d'una hora de durada, està protagonitzada per un magnífic Toby Jones, encara que el planter de secundaris és a la seva altura: estupendes Monica Dolan i Julie Hesmondhalgh, com també Alex Jennings, Ian Hart, Shaun Dooley, Lesley Nicol o Lia Williams, a la pell de parlamentaris, afectats, auditors, sindicalistes o la mateixa consellera delegada de Post Office, Paula Vennells, que va preferir destruir la reputació de les víctimes i enfonsar-les a la misèria abans que reconèixer la culpa i la responsabilitat de la vostra empresa.

Mr. Bates contra Correus, contràriament al que argumentava el responsable d'ITV per justificar el forat econòmic de la producció, resulta molt atractiva més enllà del Regne Unit per la batalla asimètrica que emprèn un ciutadà tossut contra una gran corporació, però també pel poder despòtic i malvat que exerceix el Govern sobre qui hauria de protegir, així com per la injustícia manifesta no només de l'Estat, sinó de la mateixa Justícia, que es posa una bena als ulls i dóna la raó a un Goliat venjatiu. Un abús tan clamorós que el premier Rishi Sunak va arribar a qualificar-lo com "un dels errors judicials més grans de la història de la nostra nació", encara que el cas també encoratja la reflexió respecte a la influència de les multinacionals sobre les administracions públiques i permet traslladar aquesta ensopegava a les nostres llars, on també hem patit les decisions arbitràries de governs nacionals, autonòmics i locals, subjugats per les grans empreses i dirigits per líders polítics amb interessos espuris o, almenys, tèrbols.

Alan Bates, a qui van tancar l'oficina de correus el 2003, va aconseguir que un tribunal li donés la raó setze anys després. Amb ell, se'n van beneficiar els 555 afectats —d'un total de 3.500— que integraven l'Aliança per la Justícia per als Subcaps d'oficines de correus (JFSA), encara que només es van emportar les engrunes dels gairebé 58 milions de lliures que va haver de pagar Post Office en concepte d'indemnització. Després de tants anys de lluita, el bufet d'advocats que s'havia ofert a representar-los gratuïtament s'emportava gairebé tot el pastís, una minuta milionària que va deixar un regust amarg als afectats, que malgrat haver guanyat tornaven a ser víctimes per partida doble, en aquest cas, un gran despatx. Més de vint anys després, aquest David carter encara segueix lluitant amb la seva fonda p, ja que considera que el mal encara no ha estat reparat. Encara que és història, no convé esbudellar les entranyes d'una sèrie entretinguda que ha soliviantat fins i tot els espectadors més assossegats i flegmàtics... amb dues dècades de retard. Publico.es

JA NO ESTIMO EL MEU TURISTA

Se’ns ha acabat l’amor. Més enllà de les conseqüències d’una dinàmica depredadora del turisme sobre les nostres societats, el problema és el factor humà. El turista i jo no ens estimem, escriu Carlos Zanon. Tampoc no ens desitgem i hem començat a menysprear-nos, a fer com si l’altre no existís. Com ens ha passat això? Com n’estàvem, d’enamorats! Amb l’alegria que ens feia que diguéssiu paela o ens preguntéssiu al Poblenou com anar al Park Güell. En quin moment em vau veure com un local, el mexicà propietari de la cantina als westerns, que té una dona que es diu María i cavalls de refresc? En quin moment et vaig veure com una espècie d’alga no autòctona disposada a menjar-s’ho tot al preu més econòmic possible?. Ara et sento parlar anglès, rus o francès al súper mentre compres pernil envasat i un litre de cola, i no em fas gràcia. Som un matrimoni a les últimes: la teva presència al passadís de congelats, el teu xampurreig en un idioma que és esgrimit com a superioritat davant els aborígens, les teves maneres lletgistes de vestir, només demostren que menyspreo el turista que vaig estimar i que ell està a la defensiva i ja li importa un rave agradar-me.

En una relació d’enamorament primer, i després amor ple, són imprescindibles els ingredients de la sorpresa i de l’admiració. És impossible estimar algú a qui no admiris pel motiu que sigui, inconfessable, espuri o evident. El pas entre desitjar i estimar té a veure amb això. Admiràvem el nostre turista europeu que també ens sorprenia amb les seves històries amb hivern i pastissos de carn. Li vèiem totes les virtuts (cultura, poder adquisitiu, democràcia, bellesa i se­xualitat cruixent) i ells veien en nosaltres una nèmesi de com podien ser ells si tinguessin més bon clima, fossin més divertits i la vida fos alguna cosa contra la qual no s’han de fer gaires plans. Tot això s’ha acabat. Ells són un exèrcit de conquesta i nosaltres, la quadrilla de Pancho Villa amb cavalls de refresc.

LA OTRA CRUZADA DE LOS NIÑOS

 
Una historia antigua. La única certeza sobre la Cruzada de los Niños consistió en que la miseria y las pestes echaron a miles de jóvenes en la búsqueda de una vida mejor. Aseguran que sucedió en el siglo XIII y fructificó en innumerables leyendas y obras literarias. Los historiadores coinciden en que no se trató de niños sino de adultos ansiosos, acuciados por la necesidad. Lo singular es que buscaban algo mejor a lo que tenían y eso sólo imaginaban encontrarlo en la otra orilla del Mediterráneo, hacia Jerusalén. Exactamente la dirección inversa a lo que sucede hoy.  Los supuestos niños supervivientes de aquella aventura fueron vendidos como esclavos.
Gregorio Morán a Vozpopuli.

Es posible que las migraciones se estén convirtiendo en el problema político más difícil de las economías avanzadas, quizá porque es la espita por donde se escapa un dolor que viene de antiguo pero que ahora se ha convertido en un ejercicio de supervivencia. Si miramos atrás, hay material más que suficiente para rebelarse; si miramos al futuro, no se atisba más que necesidad. Ahí es donde entra la política. Tiene su lógica porque las migraciones obligan a posicionarse al Estado. La gente se derrite de emoción, y hasta con cierta empatía, al contemplar las hazañas de la mafia italiana o irlandesa en los Estados Unidos. Considerarían fuera de lugar que alguien les recordara que nacieron, crecieron y se multiplicaron en el entorno de miles de trabajadores extranjeros que insuflaron vida en un país de gente como ellos. Todos somos emigrantes y los viejos no se lo ponen fácil a los nuevos, como suele suceder con todo recién llegado si además viene con lo puesto.

La paradoja española es brutal. Tenemos dos supuestos paraísos terrenales a los que se llega en pateras con riesgo de vida o en burbujas financieras. Para ser más diáfano, los que llegan como pueden a Canarias y los que se establecen en los aledaños de Marbella. Un plano nada sutil para hacer demagogia, porque lo único que tienen en común, por diferencias del destino, es carecer de papeles en regla. Las costas mediterráneas pródigas en asesinatos y secuestros -incluso con K.47, un arma de guerra- amenaza con convertirse, si no lo es ya, en una metástasis en la que se concentran jefes y curritos de las mafias cosmopolitas; con un amparo social basado en el silencio. Las buenas gentes creyentes se escandalizan cuando dan en saber de barrios en las grandes ciudades o localidades donde la Policía no se atreve a entrar por precaución. Como en la costa marbellí, me atrevo a decir. Porque no buscan el sol ni unos ni otros, sino cosas más obvias; la inmunidad en unos casos y el derecho a una vida digna en otras.

Las fronteras empezaron a blindarse en la 1ª Gran guerra europea y su nivel fue subiendo hasta ahora, pero sucede que un factor arrollador entra en escena. Sociedades destrozadas por las guerras, el expolio y la corrupción se han lanzado a buscarse la vida aún a riesgo de perderla, en la conciencia de que ya es lo único que les queda. Se han concentrado 6.000 adolescentes africanos en Canarias; un chaval de 14 años sin otro horizonte que la pobreza ya se constituye en adulto. Empecemos por la primera señal. Han de pagar a las mafias para hacer la travesía y a eso sólo pueden acceder sus familias, que se empeñan en deudas y deberes aberrantes con tal de conseguir esa cantidad que les exigen. Perdonen la molestia, ¿pero acaso no es similar a las familias humildes que han de solicitar un crédito oneroso para poder cubrir los oficios o carreras de sus hijos? O triunfan o se esclavizan. O consiguen un trabajo por precario que sea o caen en el abismo. Es como jugar a la ruleta rusa con el destino.

España es un país de acogida y no porque la frivolidad del “pensamiento asentado” -habrá que empezar a diferenciar entre pensamiento autónomo y asentado- crea que se trata de moralidad, ética, o solidaridad. Trasciende a eso; se trata de sociedad y civilización. Son 6.000, pero en realidad alcanzan ya varios millares, centenares de millares en toda España. Es en ese momento donde el pensamiento asentado, que siempre es institucional y políticamente correcto, decide legislar. Muy bien, ellos legislan y ustedes cumplen. Pero los fondos quién los suministra. Las Comunidades Autónomas, que están gobernadas por el enemigo, y como se trata de enemigos y no de adversarios, vamos a sacarles los colores. Una trampa para elefantes de circo, domesticados. “Acogimiento y tutela”, es lo que marca el acuerdo estatutario del Gobierno y las Autonomías, pero son muchos los que llegan y necesitan techo, comida y recursos para hacer ciudadanos no marginales. 

La extrema derecha lo tiene muy claro, echarlos de vuelta. ¿A dónde? Ese no es su problema. El pensamiento asentado también, pero a la inversa. Mucho reconocimiento lingüístico; debemos abstenernos de llamarles “menas”. ¿Pero eso quién lo paga? El Estado con nuestros impuestos, luego habrá que explicarlo y meter las manos en la masa sin guantes semánticos. La izquierda institucional lleva gobernando seis años, pero la emergencia no le afecta. Ni siquiera cuando el salto de la valla de Melilla, 23 muertos (2022). 

Los socios de la Generalidad de Cataluña han decidido que no aceptan ningún pacto de Estado fuera del apoyo a la investidura de Pedro Sánchez. Para lo demás, silencio administrativo, ése que consintió que la era de Jordi Pujol, tan alargada que llega hasta ahora mismo, privilegiara a los migrantes magrebíes en detrimento de los latinoamericanos, porque no venían con el castellano puesto. Luego cuando sucedieron los atentados de las Ramblas se manifestaron oficialmente bajo el lema “No tenemos miedo”, y aún no está claro a qué se referían; salvo que sus miedos no eran los de las víctimas. Pero nadie osó preguntar.

Los “menas” o menores migrantes no acompañados, solos sin solemnidad, saben de dónde vienen y las obligaciones de sus familias que esperan una señal del éxito: poder ganarse la vida. Solo un idiota, ciego y suicida, cuestiona la emigración cuando el país sobrevive en muchos ámbitos gracias a ella. Pero se trata de un asunto de Estado, no solo de Gobierno, a menos que la izquierda institucional considere que los “menas” innombrables pueden ser de alguna ayuda en su batalla por el relato. Lo importante es el discurso. No solo trampean, sino que además quieren que les felicitemos por sus buenos sentimientos. A la manera de Perón, “¡Pedro qué grande sós!”.

INVASIÓ ZOMBIE A JAKARTA

En una ciutat famosa pel seu trànsit monstruós, els zombis s'aixequen en un intent de convèncer la gent que utilitzi més el transport públic. Aquesta és l?expectativa de l?operador del tren lleuger de Jakarta, que ha transformat un tren i una estació al?escenari d?un sagnant apocalipsi zombi, amb passatgers reals convidats a participar a l?espectacle.
Llançada per l'operador PT LRT Jakarta en col·laboració amb l'organitzador d'esdeveniments Pandora Box, aquesta atracció busca motivar els joves a fer servir el transport públic. Els actors, vestits amb robes esparracades i grunyint mentre es recargolen, recreen un ambient aterridor. Els zombis avancen arrossegant els peus cap als passatgers, obligant-los a córrer pels túnels foscos de l'estació fins a un tren.
Dins del vagó, tacat de sang, un actor reporta les notícies d'un fictici brot de virus Pandora a la ciutat, que converteix els humans en morts vivents. Soldats armats amb rifles falsos combaten els zombis i intenten escortar els passatgers a un lloc segur. Francament, no sé fins a quin punt aquesta performance pot incentivar als joves a agafar el transport públic.
 

SREBRENICA EN EL RECORD

El juliol del 1995 es va escriure un dels capítols més foscos de la història europea moderna. Més de 8.300 nens i homes van ser assassinats sistemàticament i enterrats en fosses comunes als turons que envolten la ciutat de Srebrenica. Avui, 29 anys després, 14 d'aquestes víctimes, recentment identificades, rebran sepultura al cementiri del complex memorial de Srebrenica-Potočari. Per a les famílies i els éssers estimats, suposa el tancament d'un capítol prologat i dolorós d'incertesa.


L'estat holandès va ser declarat culpable de la mort de tres bosnians musulmans a la massacre de Srebrenica, durant la guerra de Bòsnia, segons la sentència d'un tribunal holandès. Holanda estava acusada perquè eren les seves tropes les que estaven a càrrec de Srebrenica, zona declarada "àrea de seguretat" per a les forces de pau de l'ONU el juliol de 1995, quan les forces serbi-bosnianes van entrar i van matar fins a 8.000 bosnians musulmans. Les famílies afectades, que ara tindran dret a ser compensades, es van querellar contra el país, que actualment està pendent d'altres judicis per motius similars.

L’any 1945, en acabar la segona guerra mundial, Europa es va conjurar per que mai més es produís un altre Auschwitz. Cinquanta anys més tard, l'11 de juliol del 1995, la passivitat de les forces de les Nacions Unides permetien un altra repetició d’un crim horrible, la massacre de Srebrenica a Bòsnia. El més terrible, els més vergonyós d’aquesta matança és que es podia haver evitat, que semblava que les forces de nacions Unides ho evitarien. Només calia que Europa no abdiqués del compromís adquirit de defensar els valors fonamentals, els drets bàsics de les persones i les ètnies. Però l'Europa que cinquanta anys abans, davant l’horror dels camps d'extermini d'Auschwitz o Mauthausen, s'havia conjurat per no permetre “mai més” l'horror nazi, no va moure ni un dit per evitar l'horror de Srebrenica.


Els txétniks serbis varen entrar a la ciutat, varen separar als homes de les dones i els nens i davant la passivitat de les forces militars holandeses de l'ONU que se suposava eren allí per a protegir als bosnians varen executar entre set i deu mil persones, de les quals se n'han recuperat en foses comunes unes cinc mil. I aixó per vergonya de tota Europa va succeir a dues hores d’avió de Barcelona o Paris, nomes fa vint anys no tres-cents. Vergonya, vergonya, vergonya. Feia gairebé tres anys que l'exèrcit i les milícies sèrbies havien arrasat de manera fredament calculada i sistemàtica, mesquites, escoles, habitatges i tot el patrimoni cultural a la Bòsnia ocupada. Havien bombardejat, assassinat, violat sistemàticament als seus ciutadans..., obeint les consignes d'un pla de neteja ètnica preparat i recolzat pel govern de Iugoslàvia presidit per Slobodan Milosevic.
Tot això passava aquí al costat i els dirigents europeus malgrat constatar-ho, es rentaven les mans i van ser incapaços d'entrar en acció, de prendre mesures contundents contra la barbàrie genocida del règim de Milosevic. Fou aquesta passivitat de tot el món occidental que va donar ales als txétniks per massacrar el poble bosnià.
Hauria pogut posar una foto més crua que representés millor la tragèdia i l'horror d'aquells dies, no m'ha semblat oportú, la imatge calma de les tombes envoltades d'herba és una petita porta oberta a l'esperança que realment mai més es torni a repetir una tragèdia d'aquesta magnitud, però l'esperança com l'herba i les vides dels morts enterrats és fràgil, terriblement fràgil.

DE QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA AVUI?

Gran pregunta, respon Lyndsey Stonebridge: Després de 1933, Hannah Arendt va dir que no volia passar més temps amb filòsofs ni tenir res a veure amb el que va anomenar 'negoci intel·lectual'. Va veure com persones que es consideraven molt intel·ligents no eren prou intel·ligents per no ser còmplices del feixisme. Tenia un fort compromís amb l'esfera pública, de fet molts dels seus assajos sorgeixen de discursos, però mai no es va inclinar per la professionalització de la filosofia. Preferia Sòcrates, que s'asseia amb els joves a l'àgora, ensenyant-los a pensar i a estar perplexos, que Plató, que volia un govern de reis filòsofs. Aquest és el totalitarisme original. 

"La ironia és que a Hannah Arendt avui no se li permetria obtenir el Premi Hannah Arendt" - Lyndsey Stonebridge.



más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7