L'escriptora i editora catalana Rosa Regàs ha mort aquest dimecres als 90 anys d'edat en la seva residència de Llofriu. Marcada per la seva diversitat i profunditat, la seva carrera literària abasta des de novel·les i assajos fins a articles periodístics i al llarg de la seva trajectòria va rebre diversos premis, entre ells el Nadal el 1994 per 'Azul' i el Premi Planeta el 2001 per 'La canción de Dorotea'. Xavier Más de Xacxás, la va entrevistar el febrer del 2018...
"Rosa Regàs protesta amb l'energia d'una jove activista. Defensa causes que sap que mai no es resoldran del tot. Algunes són fins i tot impossibles, com la Síria de Bashar al-Assad. Però tant se val. Parla carregada d'arguments, construint un discurs coherent, fruit de l'experiència i la vitalitat.
Té 84 anys i parla com si en tingués 24. Abans de ser escriptora i guanyar premis, va ser una nena a l'exili francès i en un internat de monges català. Es va casar jove i va tenir fills de seguida. Volia una família gran i unida com la que no havia pogut tenir.
Després de ficar al llit als nens se n'anava a Bocaccio, la plataforma lúdica i cultural que la Barcelona més oberta i desperta utilitzava per projectar-se a la resta d'Espanya. Allà, en aquella discoteca del carrer Muntaner, es va gestar un moviment que Joan de Sagarra va anomenar la Gauche Divine.
Regàs havia estudiat filosofia i treballava a Seix Barral. Aleshores el talent tenia més oportunitats que ara. "La Barcelona d'aquella època era la glòria" i si hagués tingut el ressò de Londres, Regàs considera que la Gauche Divine hauria passat a la història com un grup d'una gran profunditat literària, arquitectònica, de disseny i pensament, al mateix temps Bloomsbury.
El problema és que a la Catalunya nacionalista de Jordi Pujol, la Gauche Divine li feia malbé el relat. Suposava una trobada d'intel·ligències de Madrid i Barcelona que el fet diferencial preferia no destacar. Per això, segons Regàs, “tot el que s'ha escrit sobre la Gauche Divine està malament” perquè la informació que s'ha utilitzat no és la correcta. El seu afany ara és resoldre l'error publicant un llibre que sigui la veritable història del moviment cultural més important del tardofranquisme.
Tot i això, com ara viu en un “període de simplificació”, el llibre no té data. A la seva edat considera que té dret a fer allò que vulgui quan vulgui. Encara continua aixecant-se amb el propòsit que escriure sigui la primera tasca del dia, però no ho aconsegueix. Escriu quan agafa la vena i llavors es fa de matinada sense que se n'adoni.
Rosa Regàs va ser musa de la Gauche Divine. Paco Umbral es fixava en una piga que té al pit esquerre i un dia ho va escriure a El País. Era el juny del 1976. L'article es titula “Els catalans” i reflecteix una època d'admiració mesetària cap a la perifèria mediterrània.
Rosa Regàs va treballar a Seix Barral entre 1964 i 1970. Després va dirigir Arquitectura bis, publicació en què van participar Rafael Moneo, Oriol Bohigas i Óscar Tusquets entre d'altres. Després va fundar l'editorial La Gaya Ciencia i va publicar autors llavors poc coneguts com María Zambrano, Álvaro Pompo, Javier Marías i Manuel Vázquez Montalbán. Va ser parella de Juan Benet, que “podia ser el més agressiu però també el més tendre i atractiu”. Un dia va canviar de vida i se'n va anar a Ginebra, on es va fer traductora de l'ONU (1984-1994) i va començar a escriure.
S'apropà als socialistes i si avui pogués canviar una cosa afirma que seria l'educació. Imposaria una escola pública i laica, la que Felipe González no va imposar quan va guanyar les eleccions del 1982 amb una majoria aclaparadora. “Deu tenir ànima de dretes”, assegura ara que el seu cor és més a prop dels podemetes.
Entre el 2004 i el 2007 va dirigir la Biblioteca Nacional. Va obrir la institució al públic i va col·locar un bust d'Antonio Machado –“l'únic que hi ha a Madrid”- però no va ser suficient per vèncer les crítiques de l'oposició i les del mateix partit socialista que l'havia anomenat. Quan van robar dos mapes molt valuosos, no va poder aturar el vendaval. El ministre de Cultura, César Antonio Molina, la va despatxar amb una bronca que va coincidir amb el naixement d'un ruc català a la finca de Llofriu (L'Empordà). El ruc es va anomenar Cèsar i, pel que sembla, va ser força ruc mentre va viure.
Durant l'entrevista no parlem del procés, del que s'ha perdut des de la gloriosa Gauche Divine. Tampoc no calia. La Rosa volia parlar de Síria i de com s'ha explicat de malament la guerra. Volia recordar quan passejava per Damasc a mitjanit sense cap problema, i aquella vegada que va conèixer una família palestina amb un amic jueu, prova irrefutable d'una societat oberta i multireligiosa. Si li dius que amb prou feines queden jueus a Damasc, si insisteixes que els Assad han estat uns dictadors sanguinaris, llavors ella posa les mans damunt la taula, disposada a batre's amb qui sigui. Exposa arguments que ha trobat al llibre del professor Pablo Sapag –“Síria en perspectiva” (Edicions Complutense)- i altres de la propaganda oficial, com que “Asad està per la reconciliació” i que “a Síria ja han tornat 1,5 milions de persones”. No obstant això, també aporta idees impossibles de rebatre, com que els nord-americans han imposat un relat esbiaixat, i que això de denunciar les dictadures té poc a veure amb la defensa de la democràcia i els drets humans.
La Rosa s'ha demanat un gintònic i a mitja entrevista s'han tret les ulleres de vidres blaus que la caracteritzen. A dos quarts de nou diu que hauria de començar a marxar. Ha d'agafar el tren per tornar a Llofriu, el poble on viu des de fa molts anys i que també va ser el poble de Josep Pla, un escriptor atrapat entre Espanya i Catalunya que “si hagués nascut l'anglès o el francès hauria estat un heroi”.
El Poldo l'acompanya a la cantonada del carrer Balmes a agafar un taxi. El tren surt de l'estació de passeig de Gràcia. En poc més d'una hora baixarà a Llançà i conduirà al cotxe fins a la finca de Llofriu on demà es posarà a escriure, o no". Xavier Mas De Xaxàs, 09/02/2018
