La primera vegada que Pujol parla d'immigració és el 1958 –dos anys abans del seu ingrés a la presó–, al llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, a través d'unes opinions, que Pujol va qualificar, quatre dècades després, “d'un error garrafal”. El llibre al·ludeix a la immigració d'aquells anys, bàsicament andalusa, “homes la ignorància natural dels quals els porta a la misèria mental i espiritual”, “éssers insignificants, incapaços per al domini o la creació”, “la mostra de menor valor social i espiritual d'Espanya”. “Si per la força del nombre arribessin a dominar, sense haver superat la seva pròpia perplexitat, destruirien Catalunya” –tots aquests entre cometes són, fins aquí, punts de vista vuitcentistes; però, zas, apareix de cop i volta el segle XX a tutiplèn – “i introduirien la seva mentalitat anàrquica (…) és a dir, la manca de mentalitat”. L'última frase vincula Pujol amb el racisme conservador de l'últim tram de la Restauració i la II República, moment en què la dreta defensava que l'anarquisme –la tradició política viva i autòctona més longeva a Catalunya, si exceptuem, em sembla, el carlisme– era un estrangerisme, vingut a través de l'emigració, inculta, violenta i, a més, murciana. En realitat, des de la fundació de la CNT –1910– fins a la fi de la Guerra Civil, aquest sindicat va suposar –en absència d'institucions amb aquesta voluntat– la recepció, l'acolliment, el tracte dels migrants com a éssers humans iguals –rol que, posteriorment, van exercir CC.OO. i el PSUC, als seixanta i setanta–. Pujol, en tot cas, es retrotrau, en les frases, a mites dretans. Com la supremacia germànica, superior al caràcter semita espanyol, una mica vertebrat per Prat de la Riba. I a la relació CNT-emigració, a la ubicació de l'anarquisme, del conflicte social, com a element extern, aliè a la nació. El llibre, va ser reeditat el 1976. Un any després, Pujol es presenta a les eleccions –que van resultar constituents– del 1977. Per esborrar de pressa el record d'aquell llibre, escriu una sèrie d'articles a El País, als que apareix la màxima, molt inclusiva, del pujolisme davant del tema dels desplaçaments humans cap a Catalunya: “És català aquell que viu i treballa a Catalunya”. Pujol atorga la ciutadania plena als que accedeixen a la societat catalana des d'una altra. És més, sembla haver rebutjat el seu racisme inicial molt abans, als seixanta, després del seu empresonament. El 1964, de fet, apareix un llibre fonamental, que va suposar un canvi absolut davant el tema. Els altres catalans, de Paco Candel, un novel·lista a l'òrbita PSUC. Es tracta d'un volum on s'atorga carta de ciutadania i d'igualtat a l'emigració andalusa, en aquell temps i a un subjecte social, comunament marginat, i fonamental per a les mobilitzacions a les fàbriques i barris. El llibre explica l'emigració, i la necessitat cívica d'una societat oberta, que sàpiga acollir-la. Doncs bé, Pujol participa econòmicament en aquest èxit editorial, costejant el costós procés d'elaboració d'aquell llibre-reportatge. Pujol, aquell racista dels anys cinquanta, que es retrotreia als clàssics del gènere, havia caigut de la mula als seixanta? Sembla que no. El 2010 la campanya de Mas va girar sobre la idea d'introduir carnets per a immigrants, que guanyarien punts segons que s'anessin integrant. Convergència és la llista que, a les municipals del 1978, incorpora més alcaldes franquistes. El que no és dolent. És incorporar a la democràcia un col·lectiu que es podria haver quedat en un altre lloc. Aquesta incorporació suposa, però, la incorporació de més coses, de cosmologies anteriors, fins i tot de l'anomenat franquisme sociològic. Com la percepció racista del xarnego/murcià salvatge, incivilitzat, anarquista, esquerrà, violent, aliè a l'ordre cat. I Pujol no deixa d'incorporar aquesta amenaça, que va gestionant en el temps. Per exemple, a través de la seva esposa, que periòdicament parla contra els castellans i, posteriorment, contra els musulmans. Pujol, en aquest tràngol, defensava la seva dona, mentre emetia opinions, deia, molt esteses a Catalunya. Per afegir, després, que les polítiques de CiU sobre això eren més obertes.
La fi del processisme sembla estar conduint a un apogeu de la identitat –és a dir, de l'expulsió dels diferents–, i cert aïllacionisme, la idea trumpista que el món no ens vol, agafa cada cop més força. - Guillem Martínez a ctxt.es
