MEREIXEM UNA ALTRA OPOSICIÓ

El passat dia 20 vaig obrir La Vanguardia per la secció de Política i vaig topar amb aquest a titular cinc columnes: “Feijóo prepara per al setembre una ofensiva de desgast contra Sánchez”, explica Llàtzer Moix, i em vaig dir, en primer lloc: va, quina novetat! I, en segon: quin curs polític apassionant ens espera! I, en tercer lloc: això és tot el que se'ls ha acudit als estrategs populars durant el regenerador parèntesi estival? Més del mateix? Aquesta ofensiva portarà sol·licituds de compareixences del president Sánchez i de diversos ministres al Congrés i, també, al Senat, on la majoria popular ofereix a les crítiques i reprovacions un potent altaveu, encara que després no es tradueixin en el que els caçadors anomenen peces cobrades. Dit d'una altra manera, les salves de desqualificacions adreçades als socialistes (a les Corts o en entrevistes quotidianes) i les peticions de dimissió poden quedar-se en més soroll que nous, en requisits estèrils.

Així ens ho indica, si més no, l'experiència. Si teclegen a Google, posem per cas, la frase “El PP demana la dimissió de Marlaska…” –diana favorita dels conservadors i, alhora, ministre de l'Interior longeu (des del 2018)–, la podran completar de moltes maneres. Exemples: “…per sopar en un restaurant de Madrid mentre els antiavalots actuaven contra els independentistes a Catalunya” (octubre del 2019); “…per la crisi de Ceuta” (agost del 2021); “…després que el Suprem anul·lés la transferència de Trànsit a Navarra” (febrer del 2024); “…perquè la destitució de Pérez dels Cobos era il·legal” (març del 2023); “…per la mort de dos guàrdies civils en aigües de Barbate” (febrer del 2024); “…per la crisi migratòria a les Canàries” (aquest estiu); etcètera, etcètera, etcètera. Marlaska és un ésser humà i com a tal deu cometre errors, una altra cosa és si d'una gravetat suficient per fer-lo fora. En això s'assemblen altres ministres, com Margarita Robles, sobre la qual també creixen les peticions de dimissió, per ara sense èxit. Els remeto de nou a Google. I podria assenyalar els titulars d'altres carteres en trànsit similar, però no voldria avorrir.

El PP vol exercir l'oposició com una partida d'escacs, i anar menjant-se peces del rival fins a fer-lo fora del tauler. Però actua com aquests caçadors maldestres vestits de Rambo que no enxampen un conill o una perdiu ni a trets, i que abans de tornar a casa esgoten la munició a ximples i boges, i deixen la muntanya perduda de cartutxos buits. S'hi arriba lluny per aquest camí? Quan demanes moltes dimissions, i després no cau ni una, el que estàs suggerint és que no tens la força necessària per aconseguir el teu objectiu. ¿El PP s'adona que està projectant aquesta imatge? Ítem ​​més: quan adverteixes dia sí i dia també que Espanya es trenca o el model d'Estat es fa fallida, i després no passa res, quina credibilitat et queda?

La tasca de l'oposició hauria d'anar més enllà. Per exemple, cap al desenvolupament constant d'un programa alternatiu capaç d'interessar la ciutadania, cap a idees més seductores que les del Govern. És això el que fa? No. Al març, el PP va voler manifestar el seu poder territorial –governa onze autonomies, i Ceuta i Melilla– i la seva visió d'Estat amb la declaració de Còrdova, que tenia més d'andanada contra la llei d'Amnistia que no pas de programa atractiu. Imperaven les vaguetats.

Hi ha motius per afirmar que l?actual Govern d?Espanya no és el millor dels possibles. Però l'oposició fatiga i avorreix. Almenys, el Govern ens sorprèn de vegades, sacseja el tauler, té iniciatives... I a més l'economia va bé, l'ocupació també, la inflació continguda. Però l'oposició s'embranca en la desqualificació i la bronca, en els vaticinis apocalíptics incomplerts, i no aconsegueix tombar el Govern, malgrat que es fica en bassals, ni els seus ministres. Tot això ens diu que l'actual oposició tampoc no és la millor. Podríem afirmar que mereixem una millor oposició. Sobretot, els qui aspiren que deixi de ser-ho i arribi al poder. No descarto que Pedro Sánchez un dia d'aquests es marqui un Estanislao Figueras(*), motius i raons no n'hi falten.

(*) Suposadament, el primer mandatari de la República, abans d'abandonar el parlament i marxar a França, hauria dit, amb una expressió malsonant “Señores, voy a serles franco, estoy hasta los cojones de todos nosotros”,  i s'en va anar després d'enviar als seus col·legues a fer la mà.

A 'O HÍO' ELS VEÏNS LA LIEN


Un centenar de veïns es van dedicar a creuar amb molta calma i simultàniament per tres passos de zebra a la turística parròquia d'O Hío, a Cangas (Galícia), diumenge al matí.
“Estem farts que els cotxes aparquin allà on vulguin, amb total impunitat, no hi ha multes per a ells. Hem arribat al límit”, segons va explicar la portaveu dels concentrats a la premsa gallega. L'enginyosa protesta veïnal va tallar el trànsit a la península de la localitat i va col·lapsar de vehicles, en un quilòmetre, l'accés a les platges de Pinténs, Vilanova i Nergas. "Els conductors no respecten res, pensen que tenen dret a anar a les platges i se salten totes les normes", matisava una veïna davant de la invasió sense control de cotxes de turistes cap a les platges i els problemes d'estacionament. No era la primera protesta de l'estiu, però en aquesta ocasió va ser per sorpresa. Es van dissoldre al cap de vint minuts evitant que la Guàrdia Civil els identifiques. Els veïns van anunciar que “aquesta situació no se seguirà consentint la temporada que ve”. Heus aquí una civilitzada i enginyosa manera de protestar, a més, ha de ser l'única vegada en què els vianants jubilats passen pel pas zebra per travessar la carretera.

 

NO SOC RACISTA, PERÒ

Sortida d'immigrants cap a la península per descongestionar el CETI de Ceuta EFE/ Reduan Dris/LuciaTaboada a el diario.es.

De vegades tendim a creure que el racisme és una qüestió de gustos i disgustos individuals, quan el gran èxit dels discursos racistes ha estat el de normalitzar tota aquesta gamma infinita de 'peròs', tota aquesta paleta de pensaments racistes completament refermats a la societat. 

A Mondariz-Balneario, un petitíssim municipi de Galícia, hi ha ara mateix 180 refugiats procedents majoritàriament de Mali. És part de l'acord d'acolliment acordat entre el Govern central i les comunitats. Els veïns, la majoria, es mostren encantats. Però, però, amb el ‘però’ hem topat. L'altre dia entrevistaven a la televisió un veí del poble. "No soc racista", va començar aclarint el susdit, -bé és cert que començar una frase dient "no soc racista" deixa clar d'inici que sí que ho ets-; “em sembla bé que vinguin, però si ho fan per treballar realment”. Aquest és un pensament relativament freqüent que amaga una capa abissal de racisme: “Jo no soc racista, sempre que l'immigrant, el mena, el refugiat es comporti amb una exemplaritat, una beatitud i una devoció i culte a la feina que mai no m'exigiria ni a mi mateix. Jo no soc racista si em demostra com n'és de bo”. És el mateix que passa amb Vinicius i els insults racistes, per exemple. A les tertúlies, a les columnes, als bars, es parla del comportament provocador de Vinicius com si això validés automàticament els insults racistes que rep, com si es tractés de dues parts iguals d'una mateixa discussió. Ahir, a la platja, un parell de senyores desplegades portentosament sobre les cadires comentaven la mateixa notícia dels immigrants allotjats a Mondariz. “Doncs a mi em sembla fantàstic”, deia una. L'altra va subscriure, però, però amb el 'però' hem tornat a topar. “Però jo no sé si estaria gaire tranquil·la”, va afegir. “Per què, dona?”, li va reprendre l'amiga. “Ai, doncs no ho sé, però no aniria còmoda ni tranquil·la a la nit”, va dir.

De vegades tendim a creure que el racisme és una qüestió de gustos i disgustos individuals, quan el gran èxit dels discursos racistes ha estat el de normalitzar tota aquesta gamma infinita de 'peròs', tota aquesta paleta de pensaments racistes completament refermats a la societat. I un altre dels grans èxits de la ultradreta -també de part de la dreta- és haver aconseguit colar la idea que els problemes socials a què ens enfrontem tenen més a veure amb identitat (la teoria del reemplaçament, els immigrants et venen a prendre la feina, acabaran imposant la seva cultura), que amb la política o classe.

Antiracisme i racisme no són identitats ni tatuatges fixos. La majoria de nosaltres no som racistes, o millor dit, creiem que no ho som. Però (i aquí sí que utilitzo el però a consciència) no n'hi ha prou amb no ser racista, cal ser antiracista, comprendre la nostra pròpia posició privilegiada dins una societat racista. L'única manera de ser veritablement antiracista és voler desaprendre el nostre racisme inherent. Perquè el racisme i els discursos d'odi desplegats per eurodiputats no anònims, o per criptònims en xarxes socials, fa temps que calen amb una facilitat sorprenent, també entre els que no es creuen racistes, o entre els que diuen que no ho són. No hi ha fàbriques de conjuncions adversatives tan grans com per abastir tant 'però'.

DE TORNADA A JOVENTLÀNDIA

La dreta del nostre país és racista, si no ho fos no acceptaria aquests comportaments a les seves organitzacions. Aquesta és una màxima que qualsevol que tingui l'antiracisme com un valor fonamental entendrà sense gaire esforç perquè és inacceptable estar unit a qui maneja discursos racistes i xenòfobs, més encara en una època en què els missatges cada cop són més violents contra col·lectius vulnerables. El joc de rols amb què el PP pretén abastar tots els espectres, des del centre a l'extrema dreta, pot ser un joc de trilers amb què els seus propagandistes mediàtics es conformin, però no funciona per a qui considera que hi ha missatges inacceptables en un estat de dret. No es pot empatar tenint a les teves files un racista i un antiracista.

Xavier García Albiol va aprofitar el moment en què l'atenció estava sobre els crits racistes pel crim a Mocejón per publicar un missatge en què abocava la sospita de criminalitat sobre un grup de persones, pel seu aspecte físic, per ser magribins: “Estic a un ferri de Baleària des d'Eivissa a Barcelona. Han embarcat uns deu homes marroquins -tots amb una bossa d'una entitat social d'entre 25 i 40 anys, tots amb telèfon, gairebé tots amb ulleres de sol, aspecte saludable, algun fins i tot amb un cos de gimnàs i fent-se fotos amb el signe de victòria. Quan arribin a Barcelona es repartiran per les ciutats de l'entorn, entre les quals suposo que Badalona. El que passi després, amb gairebé tota seguretat, la majoria ja ho sabem. Això acabarà com França abans que després. Al mateix temps”. El missatge reuneix els grans èxits de l'extrema dreta, unes claus que fa uns anys només gosaven llançar els grupuscles neonazis, però que ara han quedat fixades en els postulats de la dreta més tradicional. A Albiol no el molestaria que un grup de xavals tingués mòbil, ulleres de sol i estiguessin musculosos si no fos perquè eren magribins. Això és l'únic que va motivar l'alcalde de Badalona a llançar el missatge. La raça dels passatgers, a qui va acusar, per la seva raça, que arribarien a Badalona i altres localitats a crear problemes de seguretat, cosa que per si al missatge no havia quedat clar, es va encarregar a recalcar en una entrevista al 'Rojo Vivo'.

En el missatge, l'alcalde de Badalona parlava dels migrants com a joves amb cossos de gimnàs, un discurs que va tenir la seva major vigència durant la crisi de refugiats a Síria i que té com a intenció transmetre que els migrants que arriben són com a soldats que envaeixen occident. Una versió d'aquest missatge de García Albiol és que venen en edat militar. Els grups ultres més radicals, promoguts pels militants de Vox a les xarxes, ho han adaptat amb la creació d'un país fictici anomenat Joventlàndia des d'on venen tots aquests migrants. La campanya d'Ignacio Garriga a les eleccions catalanes passades es basava en un lema que prometia enviar els immigrants de tornada a Joventlàndia.

Un altre dels elements més habituals dels discursos xenòfobs contra els migrants és el fet que els migrants venen amb telèfon mòbil perquè volen vincular aquesta propietat amb el fet que no estan tan necessitats perquè tenen recursos per tenir un telèfon. És una cosa que ja vam veure amb l'arribada de l'Aquarius i que es converteix en una màxima repetida en tots els discursos ultres xenòfobs que pretenen ignorar com un telèfon intel·ligent es converteix en una eina de primera necessitat quan es vol emprendre un viatge odiseic com és el que fan els migrants subsaharians per arribar a Espanya.

Cuca Gamarra en ser preguntada pel missatge de Xavier García Albiol va deixar clar el joc de rols que Feijóo atorga a Xavier García Albiol: “Es viuen situacions que tots veiem, pensem i alguns escriuen”. No va deixar cap dubte Cuca Gamarra, tots al PP diuen veure aquesta situació, tots pensen el que García Albiol escriu, però el tenen a ell com a encarregat perquè assumeixi el discurs racista que la resta no s'atreveix a pronunciar, o no vol pronunciar perquè així puguin dir que no és una línia general del partit perquè només l'expressa l'alcalde de Badalona. El que importa és que sigui una veu del PP el que la defensi, perquè una vegada expressada aquesta línia queda fixada encara que després Borja Sémper no sigui capaç de defensar-la sense que li caigui la cara de vergonya. Feijóo ha desencadenat els gossos racistes amb el convenciment que aquesta actitud impedirà que Vox i l'integrista Alvise li mengin terreny, però l'únic que aconseguirà és alimentar el monstre que faci possible els disturbis racistes que ja hem vist al Regne Unit.

LA PRIMERA PASTERA


Demà farà 30 anys que una pastera amb immigrants va veure la costa canària per primera vegada. Ni tan sols coneixíem aquesta paraula que, de sobte, va treure el cap als titulars. Des de llavors, unes 230.000 persones han arribat a aquestes illes fugint de persecucions i penúries. Molts?, pocs? Estem parlant de tres dècades en un país de 48 milions d'habitants, sense comptar els que van seguir el camí cap a altres països europeus. 21.000 més van morir en la travessia. Massa, sens dubte.
Tot i això, gairebé la meitat han arribat en els últims quatre anys a causa de la situació del Sahel, on els cops d'Estat i el terror del gihadisme aprofundeixen les mancances de la població. Sánchez viatja aquesta setmana a Mauritània, Senegal i Gàmbia. Europa externalitza els controls als països dorigen. I cada cop arriben més menors. Més de 5.000 ja s'apinyen a les Canàries, mentre la política espanyola se submergeix en greuges domèstics quan es tracta d'acordar una resposta a la crisi. És previsible que les properes setmanes arribin molts més, aprofitant els vents favorables per culminar una perillosa ruta d'una setmana en fràgils embarcacions.
Per a Espanya, la immigració és una cosa relativament recent. Fa 25 anys acollíem un milió i ara en són sis (un terç, d'Àfrica). Segons el CIS, encara no és la principal preocupació. Però el flux s'ha intensificat en plena expansió de la xenofòbia instigada a internet per l'extrema dreta. Segons el BE, el 78% dels immigrants tenen feina. El mercat de treball els necessita, i això n'afavoreix la integració. Segons l'INE, per primer cop ha deixat de caure el nombre de naixements, que a Espanya és alarmantment baix. Però tots sabem que els motius econòmics ja no són els que susciten el rebuig a la immigració, sinó l'amenaça que molts veuen –i no gaires atien– per a la seva identitat i forma de vida. Doncs bé, continuaran venint mentre la seva existència sigui tan precària, i la nostra desitjable. I caldrà destinar recursos perquè ells, a la vegada, acabin aportant a la societat que els acull. Explicar-ho és responsabilitat de la política. Els controls es poden reforçar, sens dubte, però fer creure que hi ha prou murs o policies per contenir l'ànsia de viure sí que és una ingenuïtat. - Lola García a lavanguardia.

FURTIVA ROMA

A Roma, la setmana passada, com a tot arreu, es van produir diversos robatoris. A Via Prenestina, en un barri popular, uns encaputxats van destrossar de nit l'aparador d'un restaurant quan els propietaris estaven rentant plats i fent el recompte del dia. Van utilitzar un Fiat Panda d'ariet, van robar i van fugir a peu. Encara els busquen. Al barri de la Balduïna, en un vessant de Monte Mario, un lladre, atrapat in fraganti, va quedar malferit després de llançar-se des d'un balcó del segon pis. Es recupera en un hospital, vigilat pels carrabiners. Més sort va tenir el seu còmplice, qui, posseïdor de certa habilitat gimnàstica, va fer el mateix salt, encara que amb bon estil, i va aconseguir escapar. El botí més elevat ho van aconseguir uns cascos que van entrar de nit en un palauet de Via Courmayeur. Forçada la persiana, van saquejar la casa mentre els propietaris, una parella de jubilats, dormien. En despertar, totes les habitacions estaven regirades; i la caixa forta, oberta i buida. Els lladres es van emportar joies, or i efectiu. Un milió d'euros en total. Els amos lamenten especialment els records familiars. Reeixits o fracassats, tots aquests robatoris tenen el seu mèrit. Tot i que cap tan curiosament arriscat com el que va tenir lloc al barri de Prati, a prop de la seu del Tribunal Suprem. ´
Un noi va entrar en un pis de Via Carlo Mirabello amb el propòsit de robar. Però, atret pels llibres de la biblioteca, va començar a fullejar-los. Va obrir un volum titulat Els déus a les sis. La Ilíada a l'hora de l'aperitiu, escrit per Giovanni Nucci, estudiós dels mites grecs. Oblidant el seu objectiu, el tipus, tombant-se al sofà, es va posar a llegir.
Mentrestant, el propietari de la casa, un jubilat, en sentir rumor a la seva biblioteca, va trucar al 112. Els policies van entrar, i el jove, àgil, va saltar per la finestra, però el van atrapar de seguida pels carrers. Si el jutge que li ha tocat en sort és aficionat a la lectura, potser és benèvol.
De moment, el jove lladre ja ha après el que em deia l'àvia en aquells llargs estius de la meva adolescència, passats en companyia de Tolstoi, Stendhal i Folch i Torres: “Llegir et farà perdre escriure!”. Furtiva Roma - Antoni Puigverd - la vanguardia
más...
CRÒNIQUES DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA

DIGITALES
DESTACADES

B L O C S
COMENTARIS
-


24/7
ÚLTIMES NOTICIES 24/7