El passat dia 20 vaig obrir La Vanguardia per la secció de Política i vaig topar amb aquest a titular cinc columnes: “Feijóo prepara per al setembre una ofensiva de desgast contra Sánchez”, explica Llàtzer Moix, i em vaig dir, en primer lloc: va, quina novetat! I, en segon: quin curs polític apassionant ens espera! I, en tercer lloc: això és tot el que se'ls ha acudit als estrategs populars durant el regenerador parèntesi estival? Més del mateix? Aquesta ofensiva portarà sol·licituds de compareixences del president Sánchez i de diversos ministres al Congrés i, també, al Senat, on la majoria popular ofereix a les crítiques i reprovacions un potent altaveu, encara que després no es tradueixin en el que els caçadors anomenen peces cobrades. Dit d'una altra manera, les salves de desqualificacions adreçades als socialistes (a les Corts o en entrevistes quotidianes) i les peticions de dimissió poden quedar-se en més soroll que nous, en requisits estèrils.
Així ens ho indica, si més no, l'experiència. Si teclegen a Google, posem per cas, la frase “El PP demana la dimissió de Marlaska…” –diana favorita dels conservadors i, alhora, ministre de l'Interior longeu (des del 2018)–, la podran completar de moltes maneres. Exemples: “…per sopar en un restaurant de Madrid mentre els antiavalots actuaven contra els independentistes a Catalunya” (octubre del 2019); “…per la crisi de Ceuta” (agost del 2021); “…després que el Suprem anul·lés la transferència de Trànsit a Navarra” (febrer del 2024); “…perquè la destitució de Pérez dels Cobos era il·legal” (març del 2023); “…per la mort de dos guàrdies civils en aigües de Barbate” (febrer del 2024); “…per la crisi migratòria a les Canàries” (aquest estiu); etcètera, etcètera, etcètera. Marlaska és un ésser humà i com a tal deu cometre errors, una altra cosa és si d'una gravetat suficient per fer-lo fora. En això s'assemblen altres ministres, com Margarita Robles, sobre la qual també creixen les peticions de dimissió, per ara sense èxit. Els remeto de nou a Google. I podria assenyalar els titulars d'altres carteres en trànsit similar, però no voldria avorrir.
El PP vol exercir l'oposició com una partida d'escacs, i anar menjant-se peces del rival fins a fer-lo fora del tauler. Però actua com aquests caçadors maldestres vestits de Rambo que no enxampen un conill o una perdiu ni a trets, i que abans de tornar a casa esgoten la munició a ximples i boges, i deixen la muntanya perduda de cartutxos buits. S'hi arriba lluny per aquest camí? Quan demanes moltes dimissions, i després no cau ni una, el que estàs suggerint és que no tens la força necessària per aconseguir el teu objectiu. ¿El PP s'adona que està projectant aquesta imatge? Ítem més: quan adverteixes dia sí i dia també que Espanya es trenca o el model d'Estat es fa fallida, i després no passa res, quina credibilitat et queda?
La tasca de l'oposició hauria d'anar més enllà. Per exemple, cap al desenvolupament constant d'un programa alternatiu capaç d'interessar la ciutadania, cap a idees més seductores que les del Govern. És això el que fa? No. Al març, el PP va voler manifestar el seu poder territorial –governa onze autonomies, i Ceuta i Melilla– i la seva visió d'Estat amb la declaració de Còrdova, que tenia més d'andanada contra la llei d'Amnistia que no pas de programa atractiu. Imperaven les vaguetats.
Hi ha motius per afirmar que l?actual Govern d?Espanya no és el millor dels possibles. Però l'oposició fatiga i avorreix. Almenys, el Govern ens sorprèn de vegades, sacseja el tauler, té iniciatives... I a més l'economia va bé, l'ocupació també, la inflació continguda. Però l'oposició s'embranca en la desqualificació i la bronca, en els vaticinis apocalíptics incomplerts, i no aconsegueix tombar el Govern, malgrat que es fica en bassals, ni els seus ministres. Tot això ens diu que l'actual oposició tampoc no és la millor. Podríem afirmar que mereixem una millor oposició. Sobretot, els qui aspiren que deixi de ser-ho i arribi al poder. No descarto que Pedro Sánchez un dia d'aquests es marqui un Estanislao Figueras(*), motius i raons no n'hi falten.
(*) Suposadament, el primer mandatari de la República, abans d'abandonar el parlament i marxar a França, hauria dit, amb una expressió malsonant “Señores, voy a serles franco, estoy hasta los cojones de todos nosotros”, i s'en va anar després d'enviar als seus col·legues a fer la mà.
