Demà farà 30 anys que una pastera amb immigrants va veure la costa canària per primera vegada. Ni tan sols coneixíem aquesta paraula que, de sobte, va treure el cap als titulars. Des de llavors, unes 230.000 persones han arribat a aquestes illes fugint de persecucions i penúries. Molts?, pocs? Estem parlant de tres dècades en un país de 48 milions d'habitants, sense comptar els que van seguir el camí cap a altres països europeus. 21.000 més van morir en la travessia. Massa, sens dubte.
Tot i això, gairebé la meitat han arribat en els últims quatre anys a causa de la situació del Sahel, on els cops d'Estat i el terror del gihadisme aprofundeixen les mancances de la població. Sánchez viatja aquesta setmana a Mauritània, Senegal i Gàmbia. Europa externalitza els controls als països dorigen. I cada cop arriben més menors. Més de 5.000 ja s'apinyen a les Canàries, mentre la política espanyola se submergeix en greuges domèstics quan es tracta d'acordar una resposta a la crisi. És previsible que les properes setmanes arribin molts més, aprofitant els vents favorables per culminar una perillosa ruta d'una setmana en fràgils embarcacions.
Per a Espanya, la immigració és una cosa relativament recent. Fa 25 anys acollíem un milió i ara en són sis (un terç, d'Àfrica). Segons el CIS, encara no és la principal preocupació. Però el flux s'ha intensificat en plena expansió de la xenofòbia instigada a internet per l'extrema dreta. Segons el BE, el 78% dels immigrants tenen feina. El mercat de treball els necessita, i això n'afavoreix la integració. Segons l'INE, per primer cop ha deixat de caure el nombre de naixements, que a Espanya és alarmantment baix. Però tots sabem que els motius econòmics ja no són els que susciten el rebuig a la immigració, sinó l'amenaça que molts veuen –i no gaires atien– per a la seva identitat i forma de vida. Doncs bé, continuaran venint mentre la seva existència sigui tan precària, i la nostra desitjable. I caldrà destinar recursos perquè ells, a la vegada, acabin aportant a la societat que els acull. Explicar-ho és responsabilitat de la política. Els controls es poden reforçar, sens dubte, però fer creure que hi ha prou murs o policies per contenir l'ànsia de viure sí que és una ingenuïtat. - Lola García a lavanguardia.