A Granollers, la creativitat dels organitzadors d’una de les activitats de la festa major ha provocat el típic escàndol efervescent que acaba tenint més repercussió fora de la ciutat que entre els granollerins. L’activitat, pensada per a nens, simulava un taller per aprendre “tècniques de guerrilla urbana per a una estratègia subversiva”. En la pràctica, se simulava el llançament de (falsos) còctels Molotov contra falsos mossos d’esquadra i la mobilitat de contenidors prèvia a una possible barricada o una d’aquestes muralles de foc que tant fascinen els encaputxats. Això ha provocat la repulsa dels sindicats policials i les autoritats, que ho han considerat una ofensa i un acte de foment de la violència, l’odi, el sectarisme i l’adoctrinament. Per aplacar el mullader, s’ha recorregut al clàssic intercanvi de tuits, donant per fet que un tuit ja té categoria de comunicació oficial.
Els programes de festes els carrega el diable: només cal recordar la processó, crema i afusellament d’un ninot del president Puigdemont a Coripe. En un dels vídeos que circulen, s’hi veu una participant (més que una nena, una adolescent ganàpia) que s’apunta a llançar còctels amb una destresa lànguida que els més petits observen amb sàvia indiferència. El ninot disfressat de mosso no serviria ni com a espantaocells ni com a element dissuasori per la propera vegada que el president Carles Puigdemont vulgui tornar i fugir per alimentar la set d’adrenalina que defineix la seva estratègia. Probablement, l’activitat hauria tingut més èxit si s’hagués completat amb la presència de (falsos) mossos, nens o ganàpies, que podrien respondre als atacs subversius, bé cenyint-se a la indispensable legalitat democràtica, bé cometent, com per desgràcia passa a tot el món, abusos desproporcionats en la contundència de la resposta. Això equilibraria les vocacions entre el radicalisme recreatiu, tan apreciat a casa nostra, i la passió, igualment celebrada, per l’autoritarisme de porra i uniforme. A l’hora de qualificar l’activitat festiva, ha abundat la grandiloqüència condemnatòria i s’ha parlat d’odi, de sectarisme i d’adoctrinament, i no –potser no ho he sabut veure, però m’ha sorprès– de pura i simple estupidesa. El més preocupant no ha estat l'acte en si, que és això una estupidesa de quatre capsigranys, sinó la desmesurada reacció de la majoria de mitjans i particulars que se l'han agafat amb paper de fumar, actitud, per cert, que es va relativitzar en els successos de Coripe, per a mi molt més greus, fins i tot amb criatures llançant còctels Molotov de veritat a la imatge de Puigdemont.
La sensació és que cada vegada com a societat en conjunt estem més apollardats preocupant-nos per nicieses, mentre ens empassem indiferents els gripaus de les autèntiques i reals malvestats del dia a dia.
Aquella frase de Tarradellas de què en la vida i sobretot en política, es pot fer tot menys el ridícul podria ser matèria de tallers per a Festes Majors futures.
