AIXÓ ERA UNA DISTOPIA 20.9.24

Un dia de finals dels anys quaranta, el caudillo Francisco Franco, amb l’escopeta a la mà, en una de les seves caceres per Ciudad Real, després de mirar al seu voltant, va fer un comentari desmenjat sobre la manca de pobles en aquell lloc al costat de la nacional IV. Atès que, en les dictadures, les coses funcionen com en un còmic de Mortadel·lo –i molt pitjor– els acompanyants del mandatari van interpretar aquella frase banal com una autèntica ordre d’Estat i van decidir construir un poble just al lloc que havia assenyalat la mà del sàtrapa, entre Valdepeñas i Manzanares, l’actual pedania de Consolación, al seu dia batejada com a Villanueva de Franco. L’anècdota, una entre milers, l’extrec de Los pueblos de Franco (Galàxia Gutenberg), rigorós estudi d’Antonio Cazorla Sánchez, catedràtic d’història a la Universitat de Trent, que desmunta amb profusió de dades el mite de les bondats de la colonització agrària a Espanya del 1939 al 1975. Cazorla mostra com els tres-cents pobles i barriades construïts pel règim no van solucionar la misèria i, sobretot, que es va tractar d’una operació destinada a transferir ingents quantitats de capital públic als terratinents, que cedien una petita part de les seves terres –que l’ Estat els comprava a un preu molt superior al del mercat– a canvi d’una revalorització enorme de la resta. Molts d’aquells pobles quedaven molt bonics a les fotos de les revistes d’arquitectura –encara avui–, però els mancaven els serveis més bàsics. Els colons eren sotmesos a unes condicions financeres abusives, havien de lliurar bona part del que pro­duïen i molts van abandonar aquells enclavaments distòpics –comandats pels temuts mayorales– per marxar a la gran ciutat.

El complex tema dels colons al camp franquista aixeca avui un interès renovat per autors que busquen una perspectiva global, com Cazorla, o com ara Marta Armingol i Laureano Debat, que sumen històries humanes al recent Colonización (La Caja Books). No dubto que un dia ens arribarà la gran pel·lícula sobre el tema.

Si bé la majoria dels que van patir el franquisme tenen clares les coses perquè les veien, en les generacions joves poden anar calant falsedats com que aquests nous pobles eren una acció social destinada a pal·liar la pobresa dels camperols, una mentida dels creadors de “Franco va portar la Seguretat Social a Espanya” (no la comparen mai amb les que ja hi havia a les democràcies veïnes). Villanueva de Franco, per cert, es va construir en un lloc de terra pobra i pertinaç sequera. Fins al 1959 no va anar a viure-hi gent. I, per descomptat, l’aigua no arribava a totes les cases.  

 Xavi Ayén a la vanguardia.

ES PODRÌA PROVOCAR L'EXPLOSIÓ DEL TEU MÒBIL? 20.9.24

L'operació de guerra sorprenent per part d'Israel ha provocat l'explosió de múltiples dispositius buscapersones propietat de membres del partit-milícia xiïta Hezbollah al Líban i Síria i ha deixat una trentena de morts i més de 3.000 ferits, així com múltiples edificis incendiats.  

Encara es desconeix la metodologia per provocar les explosions, però la principal hipòtesi és la d'un atac informàtic. També se sospita d'un possible sabotatge. Per això, sorgeix la pregunta de si podria arribar a passar el mateix amb qualsevol dispositiu electrònic arreu del món. Els aparells afectats per l'atac d'Israel són molt menys complexos que els telèfons mòbils, ja que utilitzen freqüències de ràdio específiques i només envien missatges unidireccionals per a destinataris concrets sense poder rebre la resposta, en la majoria de casos. Hezbollah n'empra uns de fabricats per l'empresa hongaresa BAC Consulting KFT per evitar que la Mossad, el servei d'intel·ligència israelià, controli les seves comunicacions i els geolocalitzi. Reuters i The Wall Street Journal informen que Hezbollah havia rebut el lot dels "busques" recentment, el qual dona força a la hipòtesi del sabotatge. Hezbollah i els testimonis de les explosions, en canvi, relaten que els aparells van rebre múltiples missatges simultanis, fet que va provocar un sobrecalfament i l'explosió per una fuita tèrmica. Aquesta segona hipòtesi, la de l'atac informàtic, podria preocupar la població mundial que disposa d'un telèfon mòbil, ja que les bateries dels telèfons intel·ligents moderns també són de liti. Ara bé, els experts descarten aquest perill, ja que els mòbils incorporen mesures de hardware per evitar els sobreescalfaments. A més, Apple i Google han preparat els seus sistemes per controlar el sobreescalfament de les bateries. Podem estar doncs tranquils, només continuarem rebent trucades no desitjades dels terroristes dels telèfons recuperats de cabines telefòniques que ens volen enganyar, i missatges no desitjats, mentre ens intenten estafar a través del WhatsApp. 

No explotarà el nostre mòbil, però sí la nostra paciència davant la impunitat per assetjar-nos d'aquests terroristes 2.0. Una altra mena de talibans que actuen amb total impunitat. La pregunta que em faig és: ¿Telefònica no pot donar de baixa tots aquests telèfons tòxics que va vendre procedents de les antigues cabines telefòniques?.  

De la mateixa manera que els pot bloquejar, els podria donar de baixa, dic jo. Al cap i a la fi, el mal ús que es fa d'aquests números és en gran part responsabilitat de la Companyia Telefónica.

PREJUDICIS 19.9.24

Hem arribat a un punt d'estultícia dins la nostra societat que hi ha coses que no es poden dir, llevat que vulguis que et titllin d'homòfob, racista o qualsevol altre adjectiu despectiu. Vivim en la societat que se l'agafa amb paper de fumar mentre mira, això sí, cap a l'altra banda en tot el que no li convé, és allò de què el que no veig no existeix i, per tant, no és un problema. Una mica com quan els nens petits s'amaguen en un racó de la paret i es tapen els ulls dient: casa, i  creuen que estàn sans i estalvis.

Explico això perquè aquest matí quan tornava de donar una volta amb la bicicleta, m'he aturat a comprar el cupó de l'ONCE a M. davant meu hi havia una gitana que no s'aclaria amb el número premiat d'ahir, i M ha deduït que no sabia llegir, lo qual semblava el més raonable. M és cega, i el comentari que m'ha fet quan li he dit que era una gitana, ha estat el recurrent. Ja m'ho ha semblat, però no tots els gitanos són dolents, ep! l'altre dia un em va ajudar a travessar el carrer, i em va dir. 'Me gusta mucho ayudar a la gente, pero como soy gitano, muchos no quieren que les ayude'. Li he contestat que era possible que la gitana fos analfabeta, i no pas beneita per això, i que estaba bé que un altre gitano l'ajudés, que en el món gitano hi ha de tot, gent bona i gent dolenta com diu el tio Manolo. Però, ai el maleït però, el primer que he pensat quan m'ha dit que un gitano l'havia ajudat a travessar el carrer, ha estat, ¡compte amb la bossa M. Ho sento!, però no ho he pogut evitar, i és que els prejudicis són els prejudicis, i per aixó és bo que alguns mitjans com en aquest cas el diario punto.es, desmenteixi un noticia falsa sobre els gitanos, perque els prejudicis vers els gitanos i son...

Les dades desmenteixen els prejudicis: només el 29% dels gitanos amb dret rep l'ingrés mínim vital. -  Potser ho heu sentit o fins i tot pensat. Que “els gitanos viuen de la renda mínima vital (IMT)” o “ajuda”. Com molts altres prejudicis, especialment els que apunten a minories, tenen un fort impacte en la societat, però no s'adapten a la realitat. Així ho va destacar dijous la professora d'economia Sara de la Rica, directora de la Fundació ISEAK, que va presentar un estudi sobre l'abast dels beneficis contra la pobresa en aquesta comunitat, encarregat per la Fundació Secretariado Gitano.  El principal resultat: IMV arriba només al 29% dels gitanos que tenen dret a rebre ajuda. De fet, l'IMV arriba a menys de la població gitana elegible per a l'ajuda que el que passa a la societat en general. "L'IMV arriba només al 29% de la població total de gitanes potencialment beneficiaris que compleixen els requisits, enfront del 35% de la població general en exclusió social segons l'estimació proporcionada en el segon informe de l'AIREF", indica l'informe.  -Laura Olias a eldiario.es

'QUIEN SE PICA AJOS COME' 19.9.24

Comentàvem aquest matí amb en Miquel, que cada vegada parlàvem menys de política, com diu Carlos, la política cansa i avorreix, però penso que de tant en tant es bo i necessari fer-ho, és com anar a votar, s'hi ha d'anar encara que sigui a contracor, els altres sempre hi van. I de política, de mala praxi política va aquest article de Javier Valenzuela a el diario.es. Com que si no hi esteu subscrits no hi podeu accedir, l'enganxo a continuació...

Alberto Núñez Feijóo abrió la sesión parlamentaria acusando al Gobierno de Pedro Sánchez de censura y persecución de periodistas, en alusión al programa de mejora de la calidad democrática presentado el día anterior en La Moncloa. “No se veía una cosa así desde Franco”, sentenció. Ay, señor Feijóo, debería templar muchísimo sus catilinarias. Comparar el plan de transparencia en materia informativa del Gobierno con la dictadura de Franco es una cipotá, que así es como llaman en Andalucía oriental a las majaderías notorias. Si alguna crítica merece esa propuesta es por su modestia, apenas una transposición del reglamento europeo aprobado en Estrasburgo por el mismísimo PP, y por la dilación de su puesta en práctica, tres años. 

Veamos, señor Feijóo. A mí no me parece liberticida que los lectores, los radioyentes y los telespectadores sepan quiénes son los dueños de los medios que siguen habitualmente y a los que suelen dar credibilidad. Al contrario, recelo, y mucho, del camuflaje, la opacidad, la falta de transparencia. El que va con la verdad por delante no teme que se conozca su identidad. 

Tampoco me parece liberticida que se intente dificultar que gobernantes locales y autonómicos financien a sus medios vasallos a través de la publicidad institucional, esto es, con el dinero de todos los contribuyentes. Nos cuesta mucho ganar ese dinero para que, en vez de en servicios públicos como la sanidad o la educación, se malgaste en pagar a propagandistas y predicadores. Que cada palo aguante su vela, compitamos los periodistas y los medios en auténtica libertad, sin que unos estén dopados con la pasta de nuestros impuestos por la gracia de una reina del vermú cualquiera.

Señor Feijóo, lo que sí encuentro absolutamente liberticida es que un rapero lleve ya tres años y medio en el trullo por unas letrillas de peor o mejor gusto sobre la monarquía. O que una revista humorística reciba, un mes sí y otro también, una querella judicial por herir supuestamente los sentimientos religiosos de unos abogados que se dicen cristianos. Como ciudadano y como periodista, me siento amordazado por no poder decir tan educada como claramente lo que pienso de la monarquía y la religión. Tengo que morderme la lengua en una España en la que, en cambio, despotricar de los progresistas de modo zafio y mentiroso se considera un noble ejercicio de la libertad de expresión.

Cree el ladrón que todos son de su condición. Ayuso afirma estos días que el Gobierno de Sánchez amenaza a los periodistas con sus tímidos intentos de combatir la máquina del fango. Disculpe, señora Ayuso, ¿no fue más bien su jefe de gabinete, Miguel Ángel Rodríguez, quien amenazó a elDiario.es con triturarlo y cerrarlo?  Y ahí sigue el llamado MAR, cobrando de nuestros impuestos y dictándole a usted por el pinganillo la cipotá del día. 

Me duele esta España del doble rasero en relación con la verdad. Unos contrastamos las noticias, otros se las inventan tan ricamente. La economía crece, se crea empleo, llegan muchos turistas extranjeros, Cataluña está más tranquila que en tiempos de Rajoy… Todos estos son hechos ciertos y verificables. Como también lo son estos: la vivienda es el gran problema de la juventud española, se acelera la crisis climática, persiste la criminalidad machista, necesitamos inmigrantes y necesitamos ordenar su llegada… 

Pero a muchos medios y redes sociales suelen llegar otro tipo de cosas: informaciones sesgadas o directamente falsas, cuentos de intención politiquera. Si es para meterte con los rojos, los separatistas, las feministas, las minorías sexuales y los moros, aquí puedes publicar lo que te venga en gana. Por ejemplo, puedes acusar a un magrebí de ser el autor de un crimen, y no pasa nada. Aunque el asesino sea un desequilibrado español de toda la vida.

Los medios que publican los titulares que le gustan a Ayuso, como que Sánchez se va a traer un cuarto de millón de mauritanos, y que ella financia con el dinero de los contribuyentes, se han puesto como una hidra ante las medidas anunciadas por el Gobierno. Quien se pica ajos come, dice la vieja sabiduría española. Y es que a esos medio les ampara la misma libertad de expresión que lleva a Trump a afirmar que los inmigrantes van a Springfield a comerse los perros y los gatos, nuestras queridas mascotas. Ah, ya lo dijo Goebbels: cuanto más grande es el embuste, más fácil es que se lo crea gente poco ilustrada.

Bienvenidos sean los objetivos del Gobierno para intentar conseguir un poco más de transparencia en el universo mediático y un poco más de libertad de expresión para todos. A mí me parecen más bien pacatos, ya lo dije, pero no se me escapa cuál es la correlación de fuerzas. Basta con recordar que nuestra televisión privada es un duopolio: dos grandes empresas de ideología conservadora son propietarias de la mayoría de las cadenas que uno va recorriendo cuando pulsa su mando a distancia. ¿Cómo extrañarse de que pongan el grito en el cielo ante cualquier intento de reforma del sistema?

Sigamos siempre la pista del dinero: el que paga manda. Lo dijo Albert Camus cuando le preguntaron por qué había dejado el diario Combat: “He dejado Combat, señora, porque, tres años después de su fundación, ese periódico tenía necesidad de capitales. Y en la historia del periodismo en todo el mundo, los capitales no llegan nunca sin servidumbres. Así que renuncié a las servidumbres al mismo tiempo que a los capitales, y me retiré del periodismo”. 

Yo no pienso retirarme, pero soy muy mayor para creerme cuentos de hadas sobre la virginidad del universo mediático por obra y gracia del Espíritu Santo.  

Javier Valenzuela en eldiario.es - Periodista y novelista, Javier Valenzuela trabajó 30 años en 'El País', donde fue cronista de sucesos, corresponsal en Beirut, Rabat, París y Washington y director adjunto. Fundador de la revista tintaLibre. Ha publicado 15 libros, el último 'Demasiado tarde para comprender'.

EL 47, UNA ODISSEA DE FANG I URALITA 19.9.24

El primer que pensa quan surt de veure la pel·lícula El 47 és que resulta impossible imaginar-se el seu protagonista, Manolo Vital, interpretat per un actor que no sigui Eduard Fernández. Aquest home és capaç de transmetre tota la ràbia, el desemparament, la tossuderia i la noblesa de l'autèntic Manolo Vital, i fins i tot té certa semblança física amb aquesta, que apareix a l'última escena llegint amb renou el testament esquinçador del seu pare. A quina varietat de camaleons pertany Eduard Fernández, a qui també en algunes escenes de la pel·lícula Marco, sobre el famós impostor d'Amical de Mauthausen, és impossible distingir-lo de l'original? Com pot algú assemblar-se alhora a Manolo Vital i a Enric Marco, tan diferents?

De la història de l'autobús 47, segrestat per Vital per reivindicar la implantació d'una línia al barri de Torre Baró, se n'ha parlat molt les últimes setmanes. La pel·lícula és la petita epopeia d'uns desposseïts, el raïm de la ira dels que arribaven a Barcelona buscant una vida millor, una odissea de fang i uralita. El descarnat realisme de les primeres seqüències té tota la versemblança del món. Són unes seqüències ambientades el 1958. Aleshores Espanya acabava de recuperar la renda per càpita anterior a la Guerra Civil (havien passat dues dècades!) i encara no s'havien posat en marxa els Plans de Desenvolupament, que impulsarien l'economia a la dècada dels seixanta. La d'aquells extremenys i andalusos que s'afanyen a aixecar els seus habitatges precaris a l'extraradi barceloní és una misèria bíblica, secular, de la mateixa nissaga, agresta i desnodrida, que la dels seus avis i els avis dels seus avis.

D'acord amb la llei del Sòl, la policia no podia tirar a casa teva si aconseguies posar-li la teulada abans de l'alba, així que els nouvinguts s'organitzaven en quadrilles, de manera que poguessin concloure la feina en una sola nit: era com a Set núvies per a set germans però sense música ni coreografies. Els que aconseguien construir-se un habitatge amb la teulada completa podien considerar-se uns afortunats. A altres els havien enderrocat les cases per no tenir-les acabades, i encara n'hi havia d'altres, encara més dissortats, que ni tan sols s'havien pogut instal·lar a Barcelona: o els tenien tancats en algun vell pavelló de l'Exposició Internacional del 1929 a l'espera que algun familiar se'n fes càrrec o directament els tornaven a la seva terra al mateix tren on havien arribat. A aquest tren se'n deia “el borreguero” i, efectivament, a tota aquesta gent se la tractava igual que a borregos.

Veus a 'El 47' com era la vida a Torre Baró el 1978 i t'adones que pobre que seguia sent Espanya

El cinema espanyol de l'època feia molta cura d'amagar aquesta realitat de gana i misèria. Abundaven les comèdies galants, els despreocupats protagonistes de les quals no s'havien de preocupar per guanyar diners, i només de tant en tant, per influència del neorealisme italià, s'obria pas alguna pel·lícula que, com Surcos, de José Antonio Nieves Conde, mostrava les penalitats que havien de passar els espanyols per emportar-se un tros de pa a la boca.

El segrest de l'autobús es va produir el 1978, quan Espanya feia els primers passos cap a la normalització democràtica. L'Estat de benestar encara estava a mig fer, i molts dels serveis que ara ens semblen bàsics i irrenunciables se'ls havia de guanyar al carrer: va ser l'època daurada de les mobilitzacions veïnals.

Veus a la pel·lícula com era aleshores la vida a Torre Baró i t'adones de com seguia sent de pobre Espanya. En comparació amb aquella època, l'Espanya d'ara res a l'abundància, amb uns serveis públics que en general funcionen i un sistema de protecció social que s'assegura que ningú no mori en la indigència. I, no obstant això, la joventut actual té més motius de queixa que la de llavors. A finals dels setanta i principis dels vuitanta vèiem el futur amb optimisme, i teníem raó: tot va millorar molt de pressa. El recel i el pessimisme van arribar amb el canvi de segle. Va ser aleshores quan els joves van començar a veure's a si mateixos com els paganinis d'unes prestacions públiques que potser ells no arribaran a gaudir-ne. El futur havia deixat de presentar-se promissori, esperançador. - Ignacio Martínez de Pisón. 

Potser seria arribada l'hora de segrestar un altre autobús.

NADONS EN LLOC DE LLIBRES 18.9.24

“Dilluns al matí, em truca una clienta i em diu que el nostre compte de Facebook és ple de fotos de nens. I m'espanto, és clar”, explica Xavier Vidal, de la llibreria No Llegiu. Els han piratejat el compte, substituït per fotos de nadons riallers d'una suposada botiga de roba. "Fa quatre anys ens van piratejar el compte d'Instagram i vaig patir molt, perquè a més des d'allà fem streaming de molts actes", recorda. Ho van denunciar, però al final van optar per crear un nou perfil, des del qual avui operen sense problemes. “He intentat denunciar-ho a Facebook, i allò sembla un homenatge a Kafka, és rocambolesc, com parlar amb una paret després de la qual no saps qui hi ha”, assenyala, i fins i tot assegura que en reportar-ho a altres xarxes com X li van assaltar diversos trols amb per tal de segrestar llavors aquest compte. No pensa angoixar-se com en el passat, i això que tenia al compte segrestat 11.000 contactes, però la importància de Facebook no és avui la de fa deu anys. - La Mirilla de La Vanguardia. El que deia en l'escrit anterior, per comunicar-nos acabarem recorrent al tam tam, a telèfons primitius, o al telèfon dels pobres.