El primer que pensa quan surt de veure la pel·lícula El 47 és que resulta impossible imaginar-se el seu protagonista, Manolo Vital, interpretat per un actor que no sigui Eduard Fernández. Aquest home és capaç de transmetre tota la ràbia, el desemparament, la tossuderia i la noblesa de l'autèntic Manolo Vital, i fins i tot té certa semblança física amb aquesta, que apareix a l'última escena llegint amb renou el testament esquinçador del seu pare. A quina varietat de camaleons pertany Eduard Fernández, a qui també en algunes escenes de la pel·lícula Marco, sobre el famós impostor d'Amical de Mauthausen, és impossible distingir-lo de l'original? Com pot algú assemblar-se alhora a Manolo Vital i a Enric Marco, tan diferents?

De la història de l'autobús 47, segrestat per Vital per reivindicar la implantació d'una línia al barri de Torre Baró, se n'ha parlat molt les últimes setmanes. La pel·lícula és la petita epopeia d'uns desposseïts, el raïm de la ira dels que arribaven a Barcelona buscant una vida millor, una odissea de fang i uralita. El descarnat realisme de les primeres seqüències té tota la versemblança del món. Són unes seqüències ambientades el 1958. Aleshores Espanya acabava de recuperar la renda per càpita anterior a la Guerra Civil (havien passat dues dècades!) i encara no s'havien posat en marxa els Plans de Desenvolupament, que impulsarien l'economia a la dècada dels seixanta. La d'aquells extremenys i andalusos que s'afanyen a aixecar els seus habitatges precaris a l'extraradi barceloní és una misèria bíblica, secular, de la mateixa nissaga, agresta i desnodrida, que la dels seus avis i els avis dels seus avis.

D'acord amb la llei del Sòl, la policia no podia tirar a casa teva si aconseguies posar-li la teulada abans de l'alba, així que els nouvinguts s'organitzaven en quadrilles, de manera que poguessin concloure la feina en una sola nit: era com a Set núvies per a set germans però sense música ni coreografies. Els que aconseguien construir-se un habitatge amb la teulada completa podien considerar-se uns afortunats. A altres els havien enderrocat les cases per no tenir-les acabades, i encara n'hi havia d'altres, encara més dissortats, que ni tan sols s'havien pogut instal·lar a Barcelona: o els tenien tancats en algun vell pavelló de l'Exposició Internacional del 1929 a l'espera que algun familiar se'n fes càrrec o directament els tornaven a la seva terra al mateix tren on havien arribat. A aquest tren se'n deia “el borreguero” i, efectivament, a tota aquesta gent se la tractava igual que a borregos.

Veus a 'El 47' com era la vida a Torre Baró el 1978 i t'adones que pobre que seguia sent Espanya

El cinema espanyol de l'època feia molta cura d'amagar aquesta realitat de gana i misèria. Abundaven les comèdies galants, els despreocupats protagonistes de les quals no s'havien de preocupar per guanyar diners, i només de tant en tant, per influència del neorealisme italià, s'obria pas alguna pel·lícula que, com Surcos, de José Antonio Nieves Conde, mostrava les penalitats que havien de passar els espanyols per emportar-se un tros de pa a la boca.

El segrest de l'autobús es va produir el 1978, quan Espanya feia els primers passos cap a la normalització democràtica. L'Estat de benestar encara estava a mig fer, i molts dels serveis que ara ens semblen bàsics i irrenunciables se'ls havia de guanyar al carrer: va ser l'època daurada de les mobilitzacions veïnals.

Veus a la pel·lícula com era aleshores la vida a Torre Baró i t'adones de com seguia sent de pobre Espanya. En comparació amb aquella època, l'Espanya d'ara res a l'abundància, amb uns serveis públics que en general funcionen i un sistema de protecció social que s'assegura que ningú no mori en la indigència. I, no obstant això, la joventut actual té més motius de queixa que la de llavors. A finals dels setanta i principis dels vuitanta vèiem el futur amb optimisme, i teníem raó: tot va millorar molt de pressa. El recel i el pessimisme van arribar amb el canvi de segle. Va ser aleshores quan els joves van començar a veure's a si mateixos com els paganinis d'unes prestacions públiques que potser ells no arribaran a gaudir-ne. El futur havia deixat de presentar-se promissori, esperançador. - Ignacio Martínez de Pisón. 

Potser seria arribada l'hora de segrestar un altre autobús.