Actualment, entre els suecs, que es consideren des de fa uns quants anys un dels pobles més feliços del món, s'està convertint en tendència el concepte de döstädning, que traduït literalment significa 'neteja de la mort' o, en termes menys aterridors , 'netejar com si fos l'última vegada'. Aquesta noció implica desfer-se de les coses innecessàries per no carregar amb aquesta trista obligació els éssers estimats després de la mort.
La pintora Margareta Magnusson va formular aquesta idea al seu llibre publicat el 2017 'L'afable art de la neteja sueca de la mort: com alliberar-te a tu mateix ia la teva família de tota una vida de desordre' ('The Gentle Art of Swedish Death Cleaning: How to Free Yourself and Your Family (Lifetime of Clutter', en anglès). L'escriptora afirma haver-se mudat 17 vegades al llarg de la seva vida i assegura: "Hauria de saber de què parlo quan es tracta de decidir què conservar i què llençar".
"Netejar abans de la mort no consisteix a treure la pols o trapejar, es tracta d'una forma permanent d'organització que fa que la teva vida quotidiana transcorri amb més facilitat", explica. "I potser fins i tot et resulti agradable el procés en si", suggereix l'artista, i afegeix que "és un plaer repassar les coses i recordar-ne el valor".
Inicialment, el mètode es va dissenyar per a la gent gran, que, en desfer-se gradualment de coses innecessàries, conservarien només les més importants i agradables. Així, el precepte es basa en una proposta simple: què quedarà de tu si de sobte marxes demà? o què faran els teus éssers estimats amb totes les teves coses?
Això no obstant, això de guardar només coses útils i significatives, sembla una mica de sentit comú, independentment de l'edat. Així, l'enfocament sembla rellevant, per exemple, per als que planegen mudar-se a un nou habitatge, per als estudiants que deixen la casa dels pares i, en general, per als que no vulguin acumular escombraries.
El llibre de Magnusson ja és un èxit de vendes a molts països, no només entre els lectors grans, sinó també entre els joves, alhora que 'la neteja de la mort' avui dia pot ser considerada tendència a diversos països, una forma de vida per a totes les generacions. En poques paraules, la metodologia serveix per a tothom que vulgui simplificar i organitzar la seva vida, resumeix la revista Cosmopolitan. Aquí es descriuen els punts essencials.
- No tenir pressa, ja que la 'neteja' ha de ser un procés continu i no pot acabar en un dia, una setmana o un mes. No és un període de purga, sinó un canvi en l'estil de vida.
- Expressar les intencions, és a dir, explicar als amics i familiars aquests plans per fer que hi prenguin part. Al llibre, Magnusson ressalta que aquest és un pas molt important, indica Tree Hugger.
- Regalar els articles que ja no es necessiten ni desitgen a persones que podrien fer-los servir o voler-los.
- Començar per l'armari. Segons Magnusson, és menys exigent emocionalment i ajuda a aconseguir motivació per ocupar altres parts de la llar.
- El procés és 'terapèutic'. La 'neteja de la mort' no implica la mort com a tal. Es tracta de mirar enrere i quedar-se només amb allò que és important, de fer un balanç del viscut, reviure records entranyables i retrobar objectes oblidats.
- Recompensar-se a ell mateix, però no amb coses materials. En acabar una etapa d'organització, és possible donar-se un gust, com anar al cinema, fer-se la manicura o menjar una mica deliciós. actualidad-rt.com
* döstädning, rt.com
* Melero
A mitjans del segle XIX, Arthur Schopenhauer, a l’obra Sobre la llibertat de la voluntat, afirmava que el lliure albir és una quimera. Les decisions dels éssers humans estan ineludiblement lligades a la cadena de causa-efecte que regeix l’univers. Diu Schopenhauer que les nostres decisions estan predeterminades per factors que s’escapen de la consciència. En realitat, és la interrelació de les múltiples causes (algunes conegudes, d’altres no) la que en determina cada un dels comportaments i actuacions de cada ésser humà i de la societat en conjunt.
Algunes ments humanes han estat capaces de preveure moviments socials, científics o econòmics avançant-se al seu temps. Així, alguns acadèmics van alertar sobre el ressorgiment del nacionalisme a l’Alemanya dels anys trenta o a la Rússia actual; altres intel·lectuals van imaginar avenços tecnològics amb segles d’antelació (com Da Vinci o Jules Verne). Els inversors de més èxit són capaços d’avançar-se a una recessió o al final d’una bombolla. Tot i això, gairebé ningú no va ser capaç de preveure l’11-S, la crisi financera del 2008 o la covid.
Encara que la ciència ha anat augmentant la capacitat humana per preveure l’evolució de malalties i fenòmens naturals, la nostra habilitat per conèixer el futur és limitada.
Al contrari, la capacitat predictiva de la IA augmenta exponencialment. Els humans podem analitzar una quantitat limitada de dades i necessitem temps per recopilar-ne i extreure’n conclusions. Les màquines, al contrari, poden analitzar quantitats immenses de dades, generant prediccions instantànies amb gran precisió. Aquesta capacitat de predicció és el que ja va permetre a Deep Blue guanyar Kaspàrov en escacs en un llunyà 1997 i a AlphaGo vèncer Lee Sedol en el complex joc de Go el 2016.
Des d’aleshores, les màquines han anat refinant els models predictius i acumulant tota la informació disponible d’internet, les xarxes socials i que obtenen de tota mena de sensors. Aquesta capacitat de predicció permetrà a curt termini frenar la propagació de les pandèmies, temperar conflictes armats, impedir accidents, mitigar l’impacte dels desastres naturals, incrementar els èxits en el camp científic i perfeccionar la presa de decisions d’impacte econòmic. Sense anar més lluny, fa pocs dies s’ha concedit el premi Nobel de Química a dos científics de Google pels seus avenços en la predicció d’estructures de proteïnes mitjançant la intel·ligència artificial.
Però els algoritmes continuaran optimitzant-se. La capacitat de predicció de la IA inclourà, sense marge d’error, els comportaments socials i fins i tot els aspectes més íntims de les nostres vides: amb qui podem procrear amb èxit i com i quan morirem. A aquest ritme, d’aquí vint o trenta anys les màquines podran analitzar tota la informació generada pels humans, la natura i les mateixes màquines, anticipant amb gran exactitud cada aspecte del comportament humà i del nostre entorn.
Les nostres decisions seran cada vegada més irrellevants. Per bé o per mal, la IA reduirà considerablement el lliure albir dels humans.
Jaime Malet a la vanguardia.com
* IA, LLIURE ALBIR
Antonio Machado va veure l’ombra de Caín vagant errant per Espanya. Però també freqüenta altres paratges. L’any 1917, en vista de l’esfondrament del règim tsarista i la negativa dels Habsburg a signar una pau per separat, la Gran Bretanya i França van començar a encoratjar el nacionalisme i a convertir l’autodeterminació en una de les finalitats de la Primera Guerra Mundial. França va fixar la independència de Polònia com a objectiu principal, i França i la Gran Bretanya van impulsar la divisió d’Àustria-Hongria i la creació de nous estats ètnics. A l’Orient Mitjà, el coronel T.H. Lawrence va ser autoritzat a prometre regnes independents als emirs Faisal i Hussein. I la declaració Balfour va prometre als jueus una llar nacional a Palestina, per tal d’encoratjar-los a abandonar la causa de les potències centrals. Era un xec signat per guanyar la Gran Guerra.
Tony Judt explica que, el 1958, en el moment culminant de la crisi algeriana, mentre a París es consentia l’ús de la tortura per l’exèrcit francès d’ocupació i els coronels paracaigudistes demanaven carta blanca per acabar amb el terror, Raymond Aron va publicar un llibre – L’Algérie et la République –, en què va esquivar els debats sobre la colonització, la independència, la tortura i el terrorisme, alhora que va sostenir fredament que els francesos havien d’abandonar Algèria, ja que França no tenia voluntat i mitjans per retenir-la. Molts anys després, preguntat per què no havia tractat al seu llibre de la guerra bruta, va respondre que l’important no era analitzar els orígens del conflicte ni adjudicar-ne culpes, sinó fer el que s’havia de fer.
De la mateixa manera, en el caos d’acusacions mútues que s’entrecreuen al Pròxim Orient, es troba a faltar la fredor glacial d’un Aron. Perquè la sortida del conflicte entre Israel i Palestina no passa per embrancar-se en el debat sobre les causes i el repartiment de responsabilitats, sinó per l’acceptació dels fets com són. I aquests són tossuts. Israel existeix: amb el temps, els palestins i els altres àrabs ho acceptaran; i els palestins no poden ser expulsats de Palestina, ni integrats a Israel. Els palestins necessiten un veritable Estat propi i, tard o d’hora, el tindran. Potser, al final, les fronteres del 1967 seran modificades, però gairebé la totalitat dels territoris ocupats tornaran a domini palestí, i la majoria dels assentaments israelians als territoris ocupats seran desmantellats. No hi haurà un dret al retorn dels àrabs, i caldrà acceptar que Jerusalem ja està dividida de fet per fronteres ètniques.
Admès que els fets són tossuts i acabaran prevalent, la pregunta és inexorable: per què és impossible arribar a un acord? La resposta també és clara: per l’enfrontament visceral entre els àrabs i els jueus. Ara bé, res no és etern, i tampoc són eterns els enverinaments. Penseu que, quatre anys després del llibre d’Aron, De Gaulle va treure els francesos d’Algèria amb certa facilitat. I, després de cinquanta anys de repressió i explotació, els blancs de Sud-àfrica van cedir el poder a la majoria negra, que els va substituir sense violència ni venjança, és clar que tenien Mandela. Això posa en relleu la importància decisiva en la història del factor humà, que avui està fallant miserablement. “A la fuerza ahorcan”, es diu en castellà quan algú ha de fer una cosa en contra de la seva voluntat i no li queda més remei que acceptar-ho amb resignació. És aquesta una predisposició que, tard o d’hora, han de tenir tant àrabs com israelians, ja que afecta tothom. No poden mantenir una guerra sense fi. Sobretot quan, al tauler geopolític internacional, el declivi d’Occident, incloent-hi els Estats Units, és imparable i determinant, per la qual cosa àrabs i israelians quedaran cada cop més limitats a les seves pròpies forces, que, tot i ser molt superiors en gairebé tot les d’Israel, també són insuficients per a una guerra eterna. Estan condemnats a entendre’s. I per aquesta mateixa raó és infinitament dolorós el que avui està passant en aquella terra on l’ombra de Caín ja ho enfosqueix tot. - Juan José López Burniol a la vanguardia.