Antonio Machado va veure l’ombra de Caín vagant errant per Espanya. Però també freqüenta altres paratges. L’any 1917, en vista de l’esfondrament del règim tsarista i la negativa dels Habsburg a signar una pau per separat, la Gran Bretanya i França van començar a encoratjar el nacionalisme i a convertir l’autodeterminació en una de les finalitats de la Primera Guerra Mundial. França va fixar la independència de Polònia com a objectiu principal, i França i la Gran Bretanya van impulsar la divisió d’Àustria-Hongria i la creació de nous estats ètnics. A l’Orient Mitjà, el coronel T.H. Lawrence va ser autoritzat a prometre regnes independents als emirs Faisal i Hussein. I la declaració Balfour va prometre als jueus una llar nacional a Palestina, per tal d’encoratjar-los a abandonar la causa de les potències centrals. Era un xec signat per guanyar la Gran Guerra.

Tony Judt explica que, el 1958, en el moment culminant de la crisi algeriana, mentre a París es consentia l’ús de la tortura per l’exèrcit francès d’ocupació i els coronels paracaigudistes demanaven carta blanca per acabar amb el terror, Raymond Aron va publicar un llibre – L’Algérie et la République –, en què va esquivar els debats sobre la colonització, la independència, la tortura i el terrorisme, alhora que va sostenir fredament que els francesos havien d’abandonar Algèria, ja que França no tenia voluntat i mitjans per retenir-la. Molts anys després, preguntat per què no havia tractat al seu llibre de la guerra bruta, va respondre que l’important no era analitzar els orígens del conflicte ni adjudicar-ne culpes, sinó fer el que s’havia de fer.

De la mateixa manera, en el caos d’acusa­cions mútues que s’entrecreuen al Pròxim Orient, es troba a faltar la fredor gla­cial d’un Aron. Perquè la sortida del conflicte entre Israel i Palestina no passa per embrancar-se en el debat sobre les causes i el repartiment de responsabilitats, sinó per l’acceptació dels fets com són. I aquests són tossuts. Israel existeix: amb el temps, els palestins i els altres àrabs ho acceptaran; i els palestins no poden ser expulsats de Palestina, ni integrats a Israel. Els palestins necessiten un veritable Estat propi i, tard o d’hora, el tindran. Potser, al final, les fronteres del 1967 seran modificades, però gairebé la totalitat dels territoris ocupats tornaran a domini palestí, i la majoria dels assentaments israelians als territoris ocupats seran desmantellats. No hi haurà un dret al retorn dels àrabs, i caldrà acceptar que Jerusalem ja està dividida de fet per fronteres ètniques.

Admès que els fets són tossuts i acabaran prevalent, la pregunta és inexorable: per què és impossible arribar a un acord? La resposta també és clara: per l’enfrontament visceral entre els àrabs i els jueus. Ara bé, res no és etern, i tampoc són eterns els enverinaments. Penseu que, quatre anys després del llibre d’Aron, De Gaulle va treure els francesos d’Algèria amb certa facilitat. I, després de cinquanta anys de repressió i explotació, els blancs de Sud-àfrica van cedir el poder a la majoria negra, que els va substituir sense violència ni venjança, és clar que tenien Mandela. Això­ posa en relleu la importància decisiva en la història del factor humà, que avui està fallant miserablement. “A la fuerza ahorcan”, es diu en castellà quan algú ha de fer una cosa en contra de la seva voluntat i no li queda més remei que acceptar-ho amb resignació. És aquesta una predisposició que, tard o d’hora, han de tenir tant àrabs com israe­lians, ja que afecta tothom. No poden mantenir una guerra sense fi. Sobretot quan, al tauler geopolític internacional, el declivi d’Occident, incloent-hi els Estats Units, és imparable i determinant, per la qual cosa àrabs i israelians quedaran cada cop més limitats a les seves pròpies forces, que, tot i ser molt superiors en gairebé tot les d’Israel, també són insuficients per a una guerra eterna. Estan condemnats a entendre’s. I per aquesta mateixa raó és infinitament dolorós el que avui està passant en aquella terra on l’ombra de Caín ja ho enfosqueix tot. - Juan José López Burniol a la vanguardia.