PARTIDARI DE VIURE 24.10.24

El Premi Princesa d'Astúries de les Arts ha mantingut una distesa xerrada amb el periodista Iñaki Gabilondo al Teatre Jovellanos de Gijón, que ha acollit un dels actes principals de la Setmana dels Premis. Joan Manuel Serrat, ha pujat a l'escenari del Teatre Jovellanos per mantenir una conversa apassionant amb el periodista Iñaki Gabilondo, sota el títol 'Partidario de vivir'. Durant aquesta trobada, el cantautor ha repassat la seva llarga i intensa trajectòria vital i professional davant del públic. Una frase de Serrat que em va encantar: Qualsevol temps passat va ser anterior. No és d'aquest acte sinó d'una entrevista anterior. La frase és de Nieves Concostrina

NO HI HA DEMOCRACIA SENSE VERITAT 24.10.24

A "La mentira en política, reflexiones sobre los documentos del Pentágono", Hannah Arendt escriu: “El sigil –que diplomàticament s’anomena “discreció” (…)– i l’engany, la deliberada falsedat i la pura mentida, utilitzats com a mitjans legítims per a l’assoliment de fins polítics, ens han acompanyat des del començament de la història coneguda. La sinceritat no ha figurat mai entre les virtuts polítiques i les mentides han estat sempre considerades en els tractes polítics com a mesures justificables”. I a "Verdad y política", fruit de la controvèrsia sorgida després de la publicació d’Eichmann a Jerusalem, Arendt es pregunta: “És a l’essència mateixa de la veritat ser impotent, i a l’essència mateixa del poder ser fal·laç?”. Però Hobbes sosté que la mentida pot servir per establir les condicions per a la recerca de la veritat. És a dir, la mentida, que sovint substitueix mitjans més violents, bé pot merèixer la consideració d’eina­ relativament innòcua en l’arsenal de l’acció política. Per això, els defensors de la veritat han sabut sempre dels seus riscos i han estat freqüents les teories que justifiquen la mentida i altres transgres­sions si la supervivència de la ciutat està en joc. Mai –diuen aquestes– deixar-se enlluernar pel miratge pervers fiat iustitia, et pereat mundus.

Per tant, no és estrany que Arendt desconfiés del paper de la veritat en la política i concebés l’espai públic com el lloc de l’acció, lliure, espontània i contingent, oposada als atributs d’objectivitat, fermesa i necessitat inherents a la idea de veritat. Això va portar Arendt a considerar que el lloc de la veritat havia de ser ocupat, en política, per l’opinió, que reflecteix els punts de vista plurals d’una societat. Però, amb el temps, Arendt va evolucionar i, en els seus treballs sobre el totalitarisme, demostra que aquest tipus de règims amaga, destrueix i tergiversa dades fiables per falsejar la realitat i privar així d’una base objectiva a la crítica pública. És a dir, Arendt va atribuir un paper central a la veritat en política en enfrontar-se al fenomen totalitari i percebre el dany irreparable infligit a l’espai públic pels règims totalitaris que amaguen sistemàticament la veritat, fins i tot la veritat de fet o fàctica, que és la més important en política. Aquest és avui un tema cabdal: l’avanç dels totalitarismes (per la via dels populismes de dreta i d’esquerra) provoca un xoc frontal a gran escala entre la veritat factual i la política, és a dir, entre els fets i la política. Així, la veritat de fet, si s’oposa al projecte personal d’un líder o d’un grup (per exemple, un partit domesticat), s’enfronta avui a una hostilitat més gran que mai. En aquesta situació, alguns fets notoris se situen en un terreny vedat a la seva discussió pública, amb la consegüent persecució dels mitjans de comunicació que els publiciten. Així –diu Arendt–, a l’Alemanya de Hitler i la Rússia de Stalin era més perillós parlar dels camps de concentració o del gulag que criticar el règim. La veritat de fet, en política, sempre està relacionada amb altres persones i, per ­això mateix, és política per naturalesa. I per tant, quan aquesta veritat és políticament incòmoda, als països totalitaris (o en trànsit de ser-ho) és perseguida per erradicar-la, i als països lliures tan sols es tolera tractant-la moltes vegades com una simple opinió. Això planteja una altra qüestió: hi ha fets independents de l’opinió? Sí, sens dubte; com va dir Clemenceau, no es podrà dir mai que, a la Primera Guerra Mundial, Bèlgica va envair Alemanya. La veritat fàctica, els fets, són més enllà d’acords i consensos. Els fets són d’una tossuderia irritant que no pot contradir res, excepte la mentida. Els fets, la veritat fàctica, són sagrats; les opinions són lliures. D’acord amb aquesta regla, quan un polític nega l’evidència, tergiversa els fets i presenta arguments renyits amb la veritat, estem davant l’embrió d’un dictador potencial. I quan tot el seu partit el segueix pel mateix camí, el risc d’una involució democràtica és proper. La vanguardia.

'DÖSTÄDNING', NETEJA DE LA MORT 23.10.24

'Neteja de la mort': què hi ha darrere d'aquesta popular tendència sueca?. "No consisteix a treure la pols o netejar, es tracta d'una forma permanent d'organització que fa que la teva vida quotidiana transcorri amb més facilitat", explica l'autora de la idea.

Actualment, entre els suecs, que es consideren des de fa uns quants anys un dels pobles més feliços del món, s'està convertint en tendència el concepte de döstädning, que traduït literalment significa 'neteja de la mort' o, en termes menys aterridors , 'netejar com si fos l'última vegada'. Aquesta noció implica desfer-se de les coses innecessàries per no carregar amb aquesta trista obligació els éssers estimats després de la mort.

La pintora Margareta Magnusson va formular aquesta idea al seu llibre publicat el 2017 'L'afable art de la neteja sueca de la mort: com alliberar-te a tu mateix ia la teva família de tota una vida de desordre' ('The Gentle Art of Swedish Death Cleaning: How to Free Yourself and Your Family (Lifetime of Clutter', en anglès). L'escriptora afirma haver-se mudat 17 vegades al llarg de la seva vida i assegura: "Hauria de saber de què parlo quan es tracta de decidir què conservar i què llençar".

"Netejar abans de la mort no consisteix a treure la pols o trapejar, es tracta d'una forma permanent d'organització que fa que la teva vida quotidiana transcorri amb més facilitat", explica. "I potser fins i tot et resulti agradable el procés en si", suggereix l'artista, i afegeix que "és un plaer repassar les coses i recordar-ne el valor".

Inicialment, el mètode es va dissenyar per a la gent gran, que, en desfer-se gradualment de coses innecessàries, conservarien només les més importants i agradables. Així, el precepte es basa en una proposta simple: què quedarà de tu si de sobte marxes demà? o què faran els teus éssers estimats amb totes les teves coses?

Això no obstant, això de guardar només coses útils i significatives, sembla una mica de sentit comú, independentment de l'edat. Així, l'enfocament sembla rellevant, per exemple, per als que planegen mudar-se a un nou habitatge, per als estudiants que deixen la casa dels pares i, en general, per als que no vulguin acumular escombraries.

El llibre de Magnusson ja és un èxit de vendes a molts països, no només entre els lectors grans, sinó també entre els joves, alhora que 'la neteja de la mort' avui dia pot ser considerada tendència a diversos països, una forma de vida per a totes les generacions. En poques paraules, la metodologia serveix per a tothom que vulgui simplificar i organitzar la seva vida, resumeix la revista Cosmopolitan. Aquí es descriuen els punts essencials.

- No tenir pressa, ja que la 'neteja' ha de ser un procés continu i no pot acabar en un dia, una setmana o un mes. No és un període de purga, sinó un canvi en l'estil de vida.

- Expressar les intencions, és a dir, explicar als amics i familiars aquests plans per fer que hi prenguin part. Al llibre, Magnusson ressalta que aquest és un pas molt important, indica Tree Hugger. 

- Regalar els articles que ja no es necessiten ni desitgen a persones que podrien fer-los servir o voler-los.

- Començar per l'armari. Segons Magnusson, és menys exigent emocionalment i ajuda a aconseguir motivació per ocupar altres parts de la llar.

- El procés és 'terapèutic'. La 'neteja de la mort' no implica la mort com a tal. Es tracta de mirar enrere i quedar-se només amb allò que és important, de fer un balanç del viscut, reviure records entranyables i retrobar objectes oblidats. 

- Recompensar-se a ell mateix, però no amb coses materials. En acabar una etapa d'organització, és possible donar-se un gust, com anar al cinema, fer-se la manicura o menjar una mica deliciós. actualidad-rt.com

ENTRE INEPTES I CORRUPTES 23.10.24

El llibre de referència sobre la corrupció a Espanya (Corrupción en la España democrática, d’Alejandro Nieto) comença el primer capítol amb una frase lapidària, de les que haurien d’estar esculpides en marbre a l’entrada dels edificis públics: “La corrupció segueix el poder com l’ombra el cos”. I té tota la raó. És més, vist això, cal donar gràcies perquè un bon nombre dels representants públics es limitin a ser uns ineptes. L’alternativa és que militin en una cultura moral que manca de principis o de frens, un “tot s’hi val” que al país de la picaresca s’associa a llestesa, rapidesa de reflexos i enginy de didalet de patxaran en una marisqueria.

La corrupció pot estar associada al delicte, però no només. Hi ha corruptes amb balcons al carrer, dels de Codi Penal, i només cal esperar que el tractament peniten­ciari els faci algun efecte. Potser, practicant la mar­queteria al taller de la presó arriben a entendre que el cobrament de suborns no és un privilegi d’elits meritocràtiques, sinó una marranada. Aquesta és la categoria clàssica i hi ha exemples per avorrir, sent els més recents, amb tots els “presumptes” que es vulgui, Ábalos i Zaplana­.

Diguem que el seu modus operandi sempre és el mateix: primer es passa per la degeneració política de considerar que l’exercici del govern no està associat (o no només) als interessos generals, sinó als particulars del grup al poder. A partir d’aquí ja ve la prevaricació, el suborn, la informació privilegiada i la legislació “a mida”. De passada, solen aparèixer nòvies contractades per l’administració pública sense que els seus mèrits estiguin massa clars, xalets de pa sucat amb oli (amb piano, això sí) i trames triangulars per al cobrament de suborns. Un clàssic. Com el My way cantat per Sinatra.

Hi ha categories intermèdies, i una tipologia molt entretinguda. Com els que incorren en pràctiques corruptes no delictives del tipus de faltar públicament a la veritat a l’exercici del seu càrrec. Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. A Nixon, almenys, el van fer renunciar sense que a ningú li passés pel cap haver d’esperar una sentència judicial, i a la convulsa Espanya del 1935, Lerroux va dimitir pel cas de l’estraperlo quan va tenir notícies que al seu nebot li havien regalat un rellotge uns paios que es movien pel ministeri buscant vendre una ruleta. Als nostres dies­, l’emperador del Paral·lel seria una espècie de santa Maria Goretti, un exemple per a individus com el mentider Trump o el nou premier del Regne Unit, Starmer, que, a part de ser opac com un totxo, en tot just cent dies ha malbaratat una discreta reputació laborista a canvi de quatre draps i unes entrades per al futbol.

Sembla increïble que la mentida no tingui la més mínima conseqüència, però és així. No em digueu que no és per sorprendre’s que un ciutadà que ha estat fiscal, que té un alt càrrec al partit, que cobra un bon sou com a diputat i que pretén arribar a primer ministre consideri de bon to que un grup empresarial s’encarregui de finançar-li l’aixovar i l’esbarjo! Amb raó deia­ Einstein que només hi ha dues coses infinites, l’estupidesa i l’univers, i que de la segona no n’estava gaire segur.

N’hi ha molts més i segur que en coneixeu uns quants, però no puc deixar d’esmentar els que exhibeixen la seva proximitat amb el poder (prendre el te a la Moncloa amb algun fun­cionari/empresari amb qui es tenen interessos econòmics o professionals mentre el president del Govern, exercint de cònjuge, reparteix felicitacions i llagoteries seria un bon model) com una línia més del currículum. Això sí, el problema no és seu: és dels funcionaris que comprometen la bona reputació del servei públic. Podrà sonar antiquat, però la netedat que cal exigir als que ocupen el poder ha de ser tanta que superi sense sospites tant els filtres jurídics com els polítics i els ètics (Nieto dixit).

Davant aquest panorama, els ineptes rai. Són els que voten el que al final resulta que no volien votar (la llei que computa les penes complertes a la UE a efectes de liquidació de condemna a Espanya) perquè llegir-se les lleis que passen pel Parlament no està inclòs en els seus minvats emoluments (entre 50.000 i 90.000 euros a l’any, segons càrrecs i impostos). I són els menys nocius fins que manen. Gairebé fan una mica de llàstima. Com en fem tots nosaltres. Xavier Melero a la vanguardia.cat

ESTEM PREPARATS? 22.10.24

El Dr. Omar Hatamleh, es nascut a Granada, encara que amb cinc anys es va mudar a Aman. Ha seguit vinculat a Espanya però la seva feina el va portar als Estats Units. Actualment és el cap d'Intel·ligència Artificial al Goddard Space Flight Center de la NASA, i director de l'estratègia tecnològica d'aquesta agència.  Segons la Fundació Marqués de Oliva, és un dels 25 espanyols més influents en Ciència i Tecnologia. I segons Thinkers360, un dels 100 líders mundials a IA. Marc Vidal l'ha entrevistat el seu canal de youtube.  Amb en Marc fa molts anys que ens coneixem, des del començament de la catosfera a Granollers, és molt recomanable que veieu o escolteu aquesta entrevista, crec que val molt la pena. Dura una hora llarga, però la podeu guardar i anar-la escoltant a estones. Entenc que costa aguantar una hora mirant la pantalla.

LA IA I EL FINAL DEL LLIURE ALBIR 22.10.24

Una de les revelacions de la neurociència moderna sobre el cervell humà és que aquest és una màquina imperfecta d’anticipar el futur. La xarxa neuronal de la nostra escorça prefrontal té la capacitat de generar constants hipòtesis i simulacions, prenent les dades emmagatzemades en la nostra memòria, la qual cosa ens permet prendre decisions a termini, fins i tot utilitzant eines abstractes com el llenguatge i les matemàtiques. La intel·ligència artificial (IA) no només comparteix amb nosaltres aquesta capacitat, sinó que la millora infinitament.

A mitjans del segle XIX, Arthur Schopenhauer, a l’obra Sobre la llibertat de la voluntat, afirmava que el lliure albir és una quimera. Les decisions dels éssers humans estan ineludiblement lligades a la cadena de causa-efecte que regeix l’univers. Diu Schopenhauer que les nostres decisions estan predeterminades per factors que s’escapen de la consciència. En realitat, és la interrelació de les múltiples causes (algunes conegudes, d’altres no) la que en determina cada un dels comportaments i actuacions de cada ésser humà i de la societat en conjunt.

Algunes ments humanes han estat capaces de preveure moviments socials, científics o econòmics avançant-se al seu temps. Així, alguns acadèmics van alertar sobre el ressorgiment del nacionalisme a l’Alemanya dels anys trenta o a la Rússia actual; altres intel·lectuals van imaginar avenços tecnològics amb segles d’antelació (com Da Vinci o Jules Verne). Els inversors de més èxit són capaços d’avançar-se a una recessió o al final d’una bombolla. Tot i això, gairebé ningú no va ser capaç de preveure l’11-S, la crisi financera del 2008 o la covid.

Encara que la ciència ha anat augmentant la capacitat humana per preveure l’evolució de malalties i fenòmens naturals, la nostra habilitat per conèixer el futur és limitada.

Al contrari, la capacitat predictiva de la IA augmenta exponencialment. Els humans podem analitzar una quantitat limitada de dades i necessitem temps per recopilar-ne i extreure’n conclusions. Les màquines, al contrari, poden analitzar quantitats immenses de dades, generant prediccions instantànies amb gran precisió. Aquesta capacitat de predicció és el que ja va permetre a Deep Blue guanyar Kaspàrov en escacs en un llunyà 1997 i a AlphaGo vèncer Lee Sedol en el complex joc de Go el 2016.

Des d’aleshores, les màquines han anat refinant els models predictius i acumulant tota la informació disponible d’internet, les xarxes socials i que obtenen de tota mena de sensors. Aquesta capacitat de predicció permetrà a curt termini frenar la propagació de les pandèmies, temperar conflictes armats, impedir accidents, mitigar l’impacte dels desastres naturals, incrementar els èxits en el camp científic i perfeccionar la presa de decisions d’impacte econòmic. Sense anar més lluny, fa pocs dies s’ha concedit el premi Nobel de Química a dos científics de Google pels seus avenços en la predicció d’estructures de proteïnes mitjançant la intel·ligència arti­ficial.

Però els algoritmes continuaran optimitzant-se. La capacitat de predicció de la IA inclourà, sense marge d’error, els comportaments socials i fins i tot els aspectes més íntims de les nostres vides: amb qui podem procrear amb èxit i com i quan morirem. A aquest ritme, d’aquí vint o trenta anys les màquines podran analitzar tota la informació generada pels humans, la natura i les mateixes màquines, anticipant amb gran exactitud cada aspecte del comportament humà i del nostre entorn.

Les nostres decisions seran cada vegada més irrellevants. Per bé o per mal, la IA reduirà considerablement el lliure albir dels humans. 

Jaime Malet a la vanguardia.com