MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC

El filòsof alemany Jürgen Habermas, un dels grans intel·lectuals europeus, va declarar fa uns anys que “hi ha una grotesca desproporció entre la influència profunda que la política europea té sobre les nostres vides i l’escassa atenció que se li presta a cada país”. La Unió Europea és un bastió de la defensa de les llibertats, de l’Estat de benestar, de la solidaritat entre estats. Però el cert és que està sent sotmesa a contínues amenaces per part dels seus enemics per debilitar-la. La reaparició de l’extrema dreta, que semblava esborrada definitivament de la història, guanya protagonisme als països, amb l’ajuda de Rússia, a qui li interessa una UE dividida i sense nord.

En aquest panorama preocupant, el PP pretén impedir amb tots els mitjans al seu abast que Teresa Ribera sigui escollida vicepresidenta de la Comissió, en un intent desesperat de traspassar part de la responsabilitat de la tragèdia de la Comunitat Valenciana a la ministra espanyola. Per què? Segurament per emmascarar la responsabilitat del president valencià, Carlos Mazón, i, en el pitjor dels casos, per aconseguir implicar-la per repartir culpes, malgrat que les proves l’hi posen difícil al PP a fi de compartir responsabilitats.

Però l’envit que Alberto Núñez Feijóo ha portat a la Comissió compta amb la complicitat de Manfred Weber, president del PPE. Però té el rebuig de la presidenta de la institució, Ursula von der Leyen. Les relacions entre les dues figures del centredreta­ alemany estan molt allunyades. A Weber li agradaria acostar-se a la ultradreta, mentre que Von der Leyen prefereix mantenir-se amb la majoria actual de populars, socialdemòcrates, liberals i verds. Weber, com Feijóo, no està a favor del cordó sanitari a l’extrema dreta, encara que Vox li va demostrar la seva escassa fiabilitat al trencar els seus pactes a l’estiu. L’estabilitat del Govern europeu està en perill per aquesta jugada d’escacs de Feijóo. No podia haver triat un moment pitjor, amb la victòria de Donald Trump i la seva voluntat d’abandonar Ucraïna. Traslladar un problema domèstic com la DANA­ a Brussel·les ha estat un error greu. I un signe de debilitat política. 

Màrius Carol a la vanguardia.

LA BAULA


A Sant Feliu de Codines, el poble on jo vaig néixer fa quatre dies, el pare, era el fill del Lluís de l'oli i la Maria de can Cotillaire, per què l'avi Lluís venia oli a granel que repartia amb el carro i el cavall per la zona de Castellterçol, Moià, l'Ametlla, Bigues i Riells etc. i la iaia Maria feia cotilles. L'ofici dels progenitors marcava el nom o malnom de la descendència. Això era abans, car a la següent generació, la meva, jo era ja només el noi del Santiago, aquí la mare desapareix i la professió del pare també (oliaire tota la seva vida laboral), i a la següent, ja no hi ha ni rastre de pare i mare, les meves filles tenen la seva pròpia entitat i identitat sense cap referència al seu progenitor i responsable o irresponsable d'haver-les dut aquí. No són les filles del noi del Santiago, són elles mateixes, i com totes les coses, té la importància que se li vulgui donar. La baula del malnom o sobrenom que unia als pares amb els seus descendents s'ha trencat, propiciant la uniformitat manifesta d'una societat cada vegada més hedonista i avorrida, en la que de la gent ni tan sols se sap de qui són fills, llevat dels àrbitres de futbol, que segons una llegenda urbana, o potser és cert, es diuen sempre els dos cognoms, i això ve per un àrbitre que hi havia en temps del dictador que es deia Franco de cognom, i el varen obligar a afegir Martínez que era el de sa mare, (Franco Martinez) per què en ser insultat no sembles que s'insultava al 'caudillo', ah! i la mare de l'àrbitre?, us preguntareu. En aquells temps els hi era igual, i ara em sembla que també. I si non vero, è ben trobato. Per acabar, fent tasca d'investigació he trobat que Franco Martínez va morir el 3 de febrer d'enguany.

LA GENT DE BÉ DEIXA "X," ANTES TWITTER

Entre les conseqüències de la victòria de Donald Trump a les eleccions dels EUA amb l'inefable suport del propietari de X –abans Twitter– Elon Mask, hi figura el corrent de mitjans de comunicació, entitats, empreses, institucions i polítics que han decidit abandonar la xarxa social. La Vanguardia, seguint les petjades de The Guardian, ha fet el pas, i ahir, després de “molt pensar-ho”, la vicepresidenta segona Yolanda Díaz, va anunciar que també l'abandona. A la política espanyola s'està instal·lant un debat sobre això. La decisió de Díaz va més enllà de la que ha adoptat el seu partit, Sumar, que va anunciar la seva incorporació a la xarxa Bluesky, si bé continuarà publicant a X “un temps”, per “fer arribar el nostre missatge i desmentir els crits de la dreta i l'extrema dreta”. Membres de les confluències d'aquest espai han fet el mateix. En altres partits, dirigents com l'alcaldessa socialista de Sabadell, Marta Farrés, ja han fet el seu darrer tuit. Altres, com l'exlíder de Podem Pablo Iglesias, ho veuen un error. També els reconeguts bloguers de la catosfera, Ricard Pardo i Francesc Puigcarbó s'han passat a Bluesky, encara que cert és que feia temps que havien abandonat Twitter.

EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO

Celeste Caeiro, la dona que amb els seus clavells va donar nom a la revolució a Portugal, va morir aquest divendres als 91 anys, va confirmar la seva neta Carol a les seves xarxes socials. La mort de Caeiro es produeix quan aquest any s'ha complert, el 25 d'abril, el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells, que va posar fi a la dictadura. De mare espanyola, aquesta dona treballava al rober d'un restaurant al centre de Lisboa, el Sifire, quan es va produir l'aixecament. 

Com ella mateixa va explicar en una entrevista amb EFE el 2014, els propietaris del restaurant volien fer una festa aquell 25 d'abril del 1974 per celebrar el primer aniversari de l'establiment i havien comprat flors.

Aquell dia quan va arribar a la feina, es va trobar amb la porta tancada i el gerent els va dir a ella ia la resta d'empleats que no obririen perquè s'estava produint una revolució i que s'emportessin les flors perquè no es fessin malbé. 

Contra el consell dels seus caps, Caeiro va decidir no anar-se'n directament a casa i assabentar-se de què passava, no sense abans prendre sota el braç diversos clavells vermells i blancs. Se'n va anar amb metro fins a la plaça del Rossio de Lisboa, just a l'inici del Llarg do Carmo, on els tancs dels revoltats esperaven noves ordres en una tensa espera des de la matinada. “Miré per a ells i vaig dir a un soldat: què és això, què estan fent aquí? 'Anem per a la Caserna del Carmo, on hi ha Marcello Caetano, el president (hereu del règim de Salazar)”, li van respondre, segons la narració que Caeiro va fer a EFE. Eren prop de les nou del matí i el soldat, que ja feia unes hores de guàrdia, va demanar a la dona una cigarreta. Com que ella no fumava, però se sentia malament per no poder ajudar el militar, li va oferir un dels clavells que portava. “Vaig agafar un clavell, el primer va ser vermell, i ell ho va acceptar. 

Com que sóc així tan petiteta i ell estava a sobre del tanc, va haver d'estirar el braç, va agafar el clavell i el va col·locar al seu fusell”, va explicar ella mateixa. Immediatament, la resta de soldats van imitar el seu company i van demanar a la dona un d'aquells clavells, vermells i blancs, que portava sota el braç, fins a repartir-los tots. Ella, militant del Partit Comunista, no s'esperava que amb aquest simple gest passaria als llibres d'Història.  I és que hores més tard d'aquest episodi, diverses floristes s'afanyaven que a ningú li faltés un clavell, contribuint a convertir-los en una icona de llibertat. El seu acte va donar nom a una revolució que es recorda per l'absència de vessament de sang. DEP. 

QUI MAL VA...

El 2018 hi havia enquestes demoscòpiques que apuntaven a la possibilitat que Ciutadans deixés enrere el PP en les eleccions generals següents. Un any abans, els d'Albert Rivera havien estat la primera força al Parlament, als comicis convocats després del referèndum de l'1-O i la intervenció de la Generalitat. Set anys després són una força extraparlamentària tant al Congrés dels Diputats com a la Cambra catalana. A Barcelona, ​​en els seus millors anys, el partit tenia una seu gran i vistosa al carrer Balmes, per sobre de la Diagonal, però el 2021 el seu capital polític autonòmic se'n va anar en orris i la formació es va quedar amb només sis escons. Aquest any, al maig, els taronges van patir l'estocada final i es van quedar fora del Parlament. La seu que tenien fins ara, més discreta, a ronda Sant Pau, al centre de la capital catalana, ha tancat aquesta setmana. El logo del partit ja s'ha esborrat i a penes quedava ahir un cor amb les banderes catalana i espanyola al taulell i a l'interior s'hi veien butaques taronges. Però el partit ja no hi és. La nova política dura el que dura. Com diu el refrany: Qui mal va, mal acaba. Consti en acta que el dicent ja albirava la desaparició del partit en aquest artícle de 2016, seguint l'estela de UPyD i amb Podemos a la pista de sortida.

DE LA CAVERNA AL COSMOS

Després de retirar-se de la direcció de les excavacions d'Atapuerca i jubilat de la Universitat Rovira i Virgili, l'arqueòleg Eudald Carbonell dedica ara el seu temps a “pensar i escriure, que és el que més m'agrada”. En el seu darrer llibre, “De la caverna al cosmos” (Ara Llibres; properament en castellà a RBA), sosté que la humanitat evolucionarà dels actuals Homo sapiens cap als transhumans i, més endavant, els posthumans. A la vanguaerdia Josep Corbella l'han entrevistat.


Els Homo sapiens estem destinats a desaparèixer?

Encara no. En les properes dècades evolucionarem cap a una diversitat més gran. Els humans que no vulguin ser modificats conviuran amb altres grups humans que hauran estat modificats per preservar-los de malalties o per millorar-ne algunes de les característiques. I possiblement també amb humans creats amb tècniques de biologia sintètica, que podran incorporar tant materials orgànics com a inorgànics.

I després?

La humanitat evolucionarà cap a la transhumanitat, que es defineix per la millora artificial de la nostra espècie. La selecció natural serà substituïda per la selecció artificial com a motor de l'evolució.

Quan pensa que es produirà la transició a la transhumanitat?

El progrés tecnològic s'està accelerant, no crec que hi falti gaire. Calculo que dins d'un o dos segles.

I la transició dels transhumans als posthumans?

Es produirà quan els transhumans deixin d'actuar guiats per la consciència individual i adquireixin consciència col·lectiva. Emergirà un estat nou de consciència humana. Trigarà més, no sé quant, potser 400 o 500 anys.

Continuarà havent-hi Homo sapiens biològics?

Desapareixerem. No és una cosa que em faci por, al contrari. És l'única opció que tenim de transcendir. L'atzar ens ha fet humans, la lògica ens farà transhumans.

Ho veu com a desitjable?

Ho veig com a inevitable.

Però seria desitjable frenar el procés perquè la transició arribi més tard?

No veig com es podria frenar, el progrés tecnològic s'està accelerant i té una inèrcia tremenda.

Regulant el desenvolupament de la tecnologia?

Potser ho pot frenar una mica, però la transició cap a la transhumanitat arribarà igualment amb regulacions o sense. “L'atzar ens ha fet humans, la lògica ens farà transhumans”

No li fa una sensació de futilitat?

Em produeix sobretot sensació de fragilitat, de no poder fer res per aturar-ho. Escriure és la meva manera de lluitar contra la intranscendència. La meva ambició més gran és transformar el coneixement en pensament. Aspiro a transcendir pel pensament.

El llibre es titula “De la caverna al cosmos”. El va inspirar el 2001, l'odissea de l'espai?

És una pel·lícula que em va marcar, l'he vist moltes vegades. Penso que la humanitat arribarà a Mart, després a altres astres del sistema solar i més endavant a altres sistemes solars.

La seva visió del futur sona a ciència ficció.

Sóc conscient que pot fer aquesta impressió. Però he treballat quatre anys en aquest llibre vetllant perquè sigui una reflexió amb fonament. Reflexiono sobre el futur de la humanitat basant-me en allò que he après sobre l'evolució humana estudiant el passat. "Escriure és la meva manera de lluitar contra la intranscendència"

Creu que a Mart es viurà millor que a la Terra?

Es viurà altrament. El cos dels transhumans es podrà modificar per adaptar-lo a les condicions de Mart. I en el futur es podrà anar a Mart com ara es pot anar a la Lluna.

No seria millor dedicar els esforços a cuidar la Terra que no pas a buscar la manera d'emigrar?

És cert que a la Terra tenim molts problemes per als quals hem de cercar solucions. Estic completament dacord. Però els humans tenim l'ambició d'explorar, anar sempre més enllà. Mart és la propera frontera ia més té un gran atractiu simbòlic.

Què us fa pensar que el destí final dels Homo sapiens és l'evolució i no l'extinció?

Tinc una gran esperança a la nostra espècie. El gènere humà va aparèixer fa dos milions i mig d'anys i ha sobreviscut tots els colls d'ampolla de l'evolució. És resilient.

¿Posar tecnologies de destrucció massiva en mans de minories ingovernables no obre la via a l'autodestrucció de la humanitat?

És un perill que tenim, podrien morir milers de milions de persones. Però els humans som més creatius que no pas destructius. I si evolucionem cap a una diversitat més gran, en lloc d'homogeneïtzar-nos com està passant amb la globalització, alguns grups sobreviuran.

24/7
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMES NOTICIES 24/7