Dies enrere, en redactar un paper, va cristal·litzar en mi una idea que s'insinuava des de ja fa temps: que és cert que el món té avui una sèrie de problemes greus, socials, polítics, econòmics i de governança, que s'han vist successivament agreujats per la incidència sobrevinguda de tres grans crisis –la crisi financera del 2008, la pandèmia i les dues guerres en curs (la d'Ucraïna i l'Orient Mitjà)–, així com per una globalització executada sense solidaritat, però que, malgrat això , també és veritat que els homes i dones d'avui comptem amb infinits més recursos de tota mena que mai van tenir abans els nostres avantpassats per afrontar la situació amb fortalesa, analitzar-la amb intel·ligència, tractar-la amb coratge i resoldre-la sense cap mena de menys.
I, si això és així, per què sucumbim avui al desànim i la desesperança, ens abandonem al derrotisme i ens tanquem en un lament estèril? La resposta és clara: perquè molts de nosaltres, els homes i les dones d'aquest temps, és a dir, el “factor humà”, fallem clamorosament. La causa d'aquest fracàs és un individualisme arrelat, atent només als drets i poc pendent dels deures, que desemboca al nihilisme. I com a resultat d'aquesta involució egoista, s'esvaeixen els sentits de pertinença i de solidaritat a tota comunitat, així com el reconeixement de la primacia de l'interès general.
En aquesta situació, és evident, al meu entendre, que el món només pot aspirar a un progrés real i sostingut si es té en compte que:
1) Només hi haurà autèntic progrés si progressem tots, per la qual cosa hem de recordar – cenyint-nos a Espanya– que els excel·lents indicadors macroeconòmics es donen en una situació social definida per un augment de la pobresa, una pèrdua de poder adquisitiu, una aturada juvenil insuportable i unes dificultats greus per accedir a un habitatge digne.
2) Només progressarem tots si hi ha un fort sentit comunitari, un arrelat sentit de pertinença i de solidaritat a una comunitat, així com una escala de valors compartida en allò essencial per tots els seus membres. Sent conscients que qualsevol regulació de la conducta dels actors socials, per detallista que sigui, no podrà suplir mai l'autocontrol basat en principis ètics. La inflació reguladora actual, que en alguns àmbits arriba al paroxisme, és per si mateixa un problema.
3) Cal rebutjar qualsevol model de constructivisme social, sigui quina sigui la ideologia que l'impulsi, a babord oa estribord, optant amb convicció i sense reserves per la força creadora de la llibertat.
4) I cal practicar la virtut de la moderació, entenent per tal –diu Claudio Magris– aquella predisposició de l'ànim que ens fa adaptar les nostres idees a la realitat en comptes de forçar la realitat per acomodar-la a les nostres idees. El que exigeix: a) realisme per observar les coses, els fets i la gent sense idees preconcebudes; i b) absència de dogmes com a sinònim d'una laïcitat que va més enllà del fet religiós, en el bé entès que no només el clericalisme intolerant de matriu religiosa és contrari a la laïcitat, sinó també la cultura o pseudocultura radicaloide i secularitzada dominant. Laïcitat –conclou Magris– significa: “Dubte respecte a les pròpies certeses, autoironia, desmitificació de tots els ídols, inclosos els propis; capacitat de creure amb força en alguns valors, sabent que n'hi ha d'altres igualment respectables”. En síntesi: humanisme, urnes i lleis. És a dir, respecte a l'adversari, respecte a les regles i primacia del bé comú. Sense una actitud que assumeixi com a operatives aquestes idees no hi haurà progrés que valgui, ja que incideixen en la conducta de tots i, en especial, dels polítics. I és aquí, al factor humà, on rau el dèficit fonamental de la nostra vida pública. La fallada resideix en un factor humà que navega majoritàriament sense nord, ara a babord, ara a estribord. Amb supèrbia i oblit de linterès general. Vull creure que no sap què fa: un mal irreparable. El factor humà - Juan-José López Burniol a la vanguardia.cat
.jpg)
.jpeg)
