INCOMPETÈNCIA O NEGLIGÈNCIA

La política d'Emergències mai no va ser una prioritat per al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. L'evidència ha estat la catàstrofe de la DANA a la província de València. Però els precedents evidencien que la llavor del desastre de la gestió es va plantar tot just arrencar la legislatura. I tot, malgrat que fa menys de tres anys una pandèmia va fuetejar el món i el 2019 un altre temporal salvatge arrasava la comarca del Baix Segura. La virulència amb què els efectes del canvi climàtic s'estan acarnissant amb el litoral mediterrani tampoc no va ser suficient evidència per estar alerta. El govern valencià va rebutjar l'ajuda del Grup d'Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat, especialitzat en operacions de rescat, i dimecres va fer tornar a Catalunya un equip complet amb metges i un helicòpter. Així ho ha denunciat el mateix cos, que ha lamentat que l'executiu de Carlos Mazón "prioritzi la política" per davant de l'atenció a les víctimes i les tasques de rescat. Ahir, finalment va permetre la col·laboració d'una seixantena de bombers catalans que varen sortir cap a les zones afectades.

“S'espera que, entorn de les 18 hores, disminueixi la intensitat del temporal”. El vídeo de Carlos Mazón esborrat dimarts del seu compte de X quan ja tenia l'aigua al coll ha canviat la seva biografia política. El menyspreu a les previsions, el dèficit de prevenció i una alerta a la ciutadania amb dotze hores de retard tenen ara una altra riuada davant: la del pes dels morts, la indignació de les víctimes i la imatge d'administració autonòmica fallida. L'improvisat corredor solidari dels valencians calma el dolor, però no esborra la incapacitat política.

Els responsables tècnics de la gestió d'emergències estan abonats a una màxima: és millor ser alarmista que negligent. Si la predicció funciona, el que no pot fallar és la prevenció per falta de decisions polítiques. Predir, prevenir, decidir… El president de la Generalitat valenciana és avui víctima de la música del seu discurs. Mazón va presumir d'haver eliminat de cop el “xiringuito” de la unitat d'emergències que va crear el govern de Ximo Puig, i ja se la va trobar a faltar en l'incendi del Campanar; va minimitzar la predicció de l'Aemet per evitar decisions amb conseqüències socioeconòmiques, i la DANA ha escombrat el seu crèdit.

Les competències exclusives en protecció civil són de la comunitat autònoma –art. 49.1.3 de l'Estatut valencià– i si s'exerceix el poder, s'ha d'assumir la responsabilitat de prendre decisions que no saben d'ideologies i salven vides. L'Aemet portava des de dilluns alertant d'una DANA excepcional, els avisos d'alerta roja es van activar a les 7.31 hores de dimarts, reiterant-se des d'aleshores fins a en cinc ocasions. Les previsions permetien anticipar els riscos a què s'enfrontava la província de València. 

Que el Govern de Mazón enviés el missatge d'alerta quan ja hi havia pobles arrasats i carreteres convertides en cementiris és incompetència. Que dijous, amb la mateixa alerta roja, a Castelló s'obrissin les escoles per a una hora després enviar als nens a casa és negligència. Repartir després les culpes polítiques està lluny de qualsevol lleialtat institucional.

Les víctimes no només han d'afrontar el duel, també plantegen preguntes mentre caminen a la recerca de menjar: per a què serveixen les institucions? Mazón va demanar el desplegament de l'exèrcit 48 hores després de la tragèdia, quan l'olor de descomposició física i moral és ja insuportable. Aquesta és la imatge que reprodueixen The New York Times , la BBC o The Economist, que no entenen de desajustos de l'Estat de les autonomies davant una tragèdia.

Amb Mazón a la picota, desconcerta el turisme de catàstrofes de Feijóo per atacar Sánchez. Per això la contenció verbal des de la Moncloa, l'oferta de mitjans sense fi de Pedro Sánchez i el suport, a més de material, de comandament executiu. Amb les xifres de víctimes ascendint a cotes insuportables per a qualsevol dirigent polític, Mazón accepta i agraeix la decisió de Sánchez d'incrustar el ministre de l'Interior en el seu centre d'emergències per posar ordre. Una intervenció de l'autonomia amb guant de seda per contenir el soroll polític i intentar donar resposta a les necessitats bàsiques dels afectats.

El repte de la reconstrucció no és només material. El fang alimenta la desafecció, i el turisme polític de catàstrofes d'Alberto Núñez Feijóo desconcerta si l'únic objectiu és la foto i la voluntat d'erosió de l'adversari polític. Els gestors d'emergències admeten que les visites institucionals paralitzen els centres de comandament, però també és la manera d'ordenar els anuncis a la població. Si no hi ha anunci per fer, què feia el líder del PP fotografiant-se al costat d'Emiliano García-Page i Mazón quan encara plovia?

Feijóo va viatjar a València per defensar la gestió de Mazón amb un atac a l'Aemet i un retret a Sánchez. Va descriure la desgràcia com a “emergència nacional”, i a aquella definició s'aferra ara l'argumentari de la dreta. El nivell 3 d'alerta trasllada el comandament i la responsabilitat al Govern central. Mazón no ho va demanar, i la Moncloa va optar per la col·laboració en lloc d'assumir per decret competències del president autonòmic del PP. L'emergència no acaba fins a la tornada a la normalitat. Va per llarg. La normalitat política és encara més llunyana. Amb informació de la vanguardia i el diario.es

PODEMOS, CRÒNICA D'UNA MORT ANUNCIADA

Escriure al bloc té avantatges i riscos. Un avantatge és que, passat el temps, pots dir que alguna cosa que està passant ara ja ho vas anticipar amb antelació, i si no és així, no es comenta i esperes que ningú recordi el que vares desopinar. Això és el que em passa a mi pel que fa als partits de la nova política, que van sorgir a Espanya després de la justa eclosió dels indignats, ja que he sostingut des del principi que tots els seus líders, i en concret els de Podemos, no van ser els creadors d'aquest moviment, sinó que es van limitar a ser uns arribistes que es van enfilar a la carena d'una onada que ells no havien generat, sinó que la van aprofitar en veure-la venir, perquè els portés a les platges del poder. I llavors, impulsats els seus joves i agosarats líders per la força de l'onada provocada pels indignats, van donar a aquest moviment un biaix populista radical amb regust tropical, amb què van aconseguir un inesperat èxit sonat. Podem ha estat, des del principi, la crítica frontal de la transició. "Som l'alternativa a un règim que s'esfondra, un règim d'oligarques, el règim del 78", va clamar Iglesias en el seu primer discurs com a secretari general de Podem. Més o menys el mateix que li va passar a Artur Más amb el procés, i ja es veu on ha acabat.
Però han passat deu anys i el “règim del 78” segueix allà, vilipendiat, però vigent, aguantant abusos i traïcions, però sense que tingui cap altra alternativa que el caos. I, mentrestant, de Podem només en queda una vaga ombra del que va ser: l'ombra que precedeix l'ocàs definitiu. La protesta dels indignats, justificada i seriosa, mereix respecte. Podem, en canvi, va ser un miratge. Si em refereixo a l'esvaïment de Podem, ho faig perquè sí que cal extreure'n un ensenyament: que no cal deixar-se enganyar per les aparences, ja que moltes vegades sembla que ens anuncien desenllaços tremends, quan no són, en realitat, més que el fruit d'una aprensió enganyosa. Les aparences no enganyen, o no ens haurien d'enganyar, són aparences. Però no és ni serà així, perquè els fets són tossuts, i, per tant, les institucions també ho són, com l'Estat profund. I cal no oblidar, a més, la inèrcia com una de les forces determinants de la història. De tot això es dedueix que passaran els arribistes, passaran els revolucionaris inflamats, passaran els pares d'una pàtria idolatrada, passaran els constructors d'un nou ordre ideal, però la vida seguirà al seu ritme de sempre. Les noves polítiques se solen saldar amb sonats fracassos, sobretot per la manca de capacitat de consolidar-se en una estructura de partit, i el de Podem estava anunciat feia temps, gairebé des del moment de la seva fundació.
Aixó escrivía fa deu anys sobre Podemos:  No son de este mundo, y, sino al tiempo, Podemos se irá diluyendo como lágrimas perfumadas de ginebra, mientras el Pp y hasta el PSoE, !Sí!, El PSoE, persistiran en el tiempo..., como lo que son, moscas cojoneras. 

LES 10 DE SEDAVÍ


Un dels episodis més angoixants de la serie de Filmin 'el col·lapse' és el sisé,  és un dels episodis més durs emocionalment, atès que està ambientat en una residència de la tercera edat gairebé dos mesos després que el sistema s'hagi desplomat i el subministrament de recursos s'evapori. Però, almenys, en la tasca del cuidador interpretat per Bastien Ughetto, cal trobar un raig de llum esperançadora malgrat les difícils decisions que es veu obligat a prendre. Una llum, bé 10 llums es varen encendre ahir a la residència de gent gran de la localitat de Sedaví, on les deu treballadores van salvar la vida dels 124 avis pujant-los a pols a les plantes superiors, segons han narrat en un reportatge del diari Levante del que se n'han fet ressò a les xarxes socials. Segons expliquen a l'article, les empleades es van trobar amb la ràpida crescuda de l'aigua i, amb l'ascensor fora de servei, es van posar a pujar els residents a pols per les escales “Hi ha gent molt pesada que havíem de pujar entre diversos i quan els pugem al primer els vam agafar un pis més fins al segon per si de cas", van narrar als periodistes. En el moment del reportatge, allà seguien cuidant tothom a l'espera de subministraments i ajuda.
Una vegada més, treballadores de residències de gent gran, que en moltes ocasions són feines precàries i amb baixos salaris exercits majoritàriament per dones, fent front a situacions extremes, com ja es van viure durant la pandèmia. La notícia no ha passat desapercebuda entre tota la informació d'aquests dies i molts n'estan aplaudint l'exemple. 


LA CIUTAT DELS MORTS

El cementiri de Montjuïc, el més gran de Barcelona, ​​té més de 152.000 sepultures i podria ser la sisena ciutat de Catalunya. Passejar-hi és una experiència molt interessant. Es constata que la mort no ens iguala a tots i que l'estatus es pot mantenir més enllà de la vida. La ciutat dels morts de Montjuïc té similituds amb la dels vius. Hi ha les zones dels nínxols més petits, un a sobre de l'altre, optimitzant al màxim l'espai, com als barris perifèrics. També hi ha les zones enjardinades amb les tombes a terra, en filera, totes iguals, com si fossin les cases adossades, i després hi ha les zones nobles, amb els panteons amb jardí, tanques, vitralls i portes forjades com si fossin els xalets de els barris més acomodats. N'hi ha que sobresurten, com autèntiques catedrals mortuòries, que s'enfilen i que es veuen des de lluny, deixant constància del poder que tenien els que hi dormen el somni etern. Tots llueixen escultures o figures al·legòriques de la mort, creus i decoracions diverses, elements religiosos, més senzills o més pomposos, amb lletres de pedra o forja on esculpir el nom de la família, perquè la família descansi unida. Cognoms il·lustres i coneguts de la ciutat, polítics com Cambó, Prat de la Riba, l'alcalde Porcioles, amb l'escut de Barcelona presidint la làpida de cara al port, i el panteó de grans dimensions d'un altre alcalde, Joan Pich i Pon. També noms més contemporanis, com la construcció de marbre negre i elegant on reposa la família Núñez i Navarro o el de la família Pujol i Soley, on fa poc van enterrar la dona de l'expresident de la Generalitat. Són de nova construcció, perquè no només hi ha panteons històrics i monumentals. Les construccions mortuòries segueixen vigents. De fet, en una zona del cementiri de Montjuïc, uns operaris treballaven aquesta setmana per deixar a punt una nova zona de tombes adossades que segur que aviat quedaran ocupades.

Digues quina tomba tens i et diré qui eres. Per això és fàcil imaginar qui hi ha darrere dels nínxols sense làpida. En un hi ha escrit en pintura negra, sobre el guix blanc, el nom del difunt i la data de naixement i de defunció. En alguns casos és Arrels Fundació la que enganxa el nom de la persona morta amb un cartell de cartó. Una solució efímera per intentar dignificar els enterraments de beneficència dels que no tenen ningú, dels que no han tingut casa a la seva vida, però que ara tindran un nínxol durant uns anys. No és l'únic acte de record, les darreres setmanes voluntaris d'aquesta entitat han col·locat a diferents punts de Barcelona plaques amb informació de les 84 persones sense llar mortes aquest any. El record, de mínims, és l'únic que queda d'aquestes persones que viuen invisibles i que desapareixen sense fer soroll, discretament i abans. Es calcula que les persones que dormen al ras viuen de mitjana 25 anys menys que la resta. Allò que dèiem, la mort no ens iguala a tots. Eva Arderiu a la vanguardia.

Segons la Razón, les tombes més visitades a Catalunya són la d'Antoni Gaudí i Salvador DalÍ, pero al cementiri de Montjuïc, la més visitada és la de Carlos Ruiz Zafón.

HABITAS HABITATIS

Reconec que ens agrada molt
a Nuri i a mi, anar de visita
al vell cementiri de la Salut.
Vaguejar enmig d'aquell ambient
tranquil, relaxat i evocador,
d'altres éssers que resten allí,
amb noms i cognoms,
fins i tot amb retrat incorporat.
Veure les flors dipositades
de plàstic o naturals, llegir
alguna mala dedicatòria,
o un poema desafortunat.
Potser ens agrada anar-hi,
a part de la pau i assossec
que en aquest lloc hi ha,
com qui visita l'últim habitatge

que tard o d'hora,
 sap ha d'ocupar.

LA LLARGA MARXA DELS VALENCIANS

Sense arribar a la mortalitat "tan brutal" de la del 2022, (4.800 persones), la calor extrema d'aquest nou estiu anòmal ha causat més de 1.800 defuncions, encara que algunes estimacions gairebé dupliquen aquesta xifra. "L'impacte de la calor no és només un cop de calor, que són els menys. La calor en si és un estrès per al cos". Informava el confidencial aquest agost passat. Però la gent no s'ha alterat per la xifra de morts, simplement perquè aquests morts, a banda de ser anònims, no s'han vist. Cert és que tampoc hem vist els morts de la catàstrofe de València, però sí que ens han saturat repetidament tots els mitjans amb les imatges de la destrucció, del caos, però en el fons i a la que passin uns dies, uns morts i altres deixaran d'importar-nos, els oblidarem com hem oblidat els morts d'Ucraïna o els més recents de Gaza.

Acostumat a contemplar la destrucció cada dia, cada cop m'afecten menys aquestes notícies, em costa empatitzar amb les víctimes i és que m'he creat una mena de barrera que em protegeix, encara que sigui de moment, perquè la tragèdia de València perdurarà en el temps, i no és cosa de dies, ni de mesos, sinó d'anys. De tota aquesta tragèdia, el que més m'ha impressionat són aquests centenars de valencians capitalins anant a peu a ajudar els pobles del seu voltant, carregats amb aigua i menjar, en una llarga marxa solidària i espontània. Un cop més la majoria silenciosa ha actuat abans que l'oficialitat governamental, que com sempre arriba tard i a deshora, i veurem com van de ràpides les ajudes als què s'han quedat sense res, encara que almenys conserven una cosa que molts dels polítics no tenen, l'ànima. I malgrat tots els malgrats, se'n sortiran, com se'n varen sortir d'altres riuades anteriors, però els costarà temps i necessitaran molta ajuda. Força València, i que la geperudeta faci el que pugui per vosaltres.

DECONSTRUIR ÉS LA SOLUCIÓ

 


Els experts demanen adaptar els plans de prevenció d’inundacions al canvi climàtic i deixar de construir en zones susceptibles de ser inundables. Mònica Usart parlava ahir de deconstruir. Quants pobles hi ha que el carrer principal era una riera o un torrent, i jan sabem que més tard o més d'hora hi acabarà baixant un toll d'aigua. Al Maresme prou ho saben, però cada any tenim alguna desgràcia sense que s'afronti el problema de cara, potser perquè deconstruir és una solució cara i molt impopular, i aquí la culpa té molts responsables a banda i banda, però la culpa no la vol assumir ningú.

A València el context urbanístic va agreujar la catàstrofe. A la regió afectada es concentren gran quantitat d’infraestructures lineals i rígides com carreteres i vies de tren. Aquests elements defensen experts consultats, són perpendiculars a rius, barrancs i torrents. Per tant, no faciliten la circulació de l’aigua i causen un "efecte pressa" que va empitjorar la situació.

"L’àrea metropolitana de València és un lloc molt antropitzat. Dècades enrere estava ocupat per camps i zones de reg, però ara és un espai urbà molt vulnerable, ja que hi ha una gran quantitat de població movent-se", afirma José Vicente Sánchez Cabrera, professor d’ordenació del territori i urbanisme de la Universitat de València. "És una superfície fragmentada per una infraestructura que ha actuat com un tap, bloquejant el curs de l’aigua", afegeix.

Jorge Guillén, investigador del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), està d’acord amb Sánchez Cabrera amb relació a aquest fenomen: "És veritat que algunes construccions de ciment impermeables dificulten el pas de l’aigua". Tant Sánchez Cabrera i Guillén com Jorge Olcina, catedràtic de Geografia de la Universitat d’Alacant, consideren que és necessari revisar els documents de prevenció d’inundacions i plantejar mesures adaptatives. De fet, el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic, aprovat pel Govern el 2020, exigeix millorar els plans de gestió del risc d’inundacions incorporant també la variable de l’emergència climàtica.

La regió mediterrània, des d’Andalusia fins a Catalunya, és un dels àmbits geogràfics més amenaçats. En aquest sentit, a Catalunya, per exemple, més de 700.000 persones habiten zones inundables, les quals suposen el 15% del territori. No obstant això, en el dia d’avui ja s’estan reavaluant els riscos a través de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua). A la Comunitat Valenciana, el Patricova (Pla d’Acció Territorial sobre Prevenció del Risc d’Inundació a la Comunitat Valenciana), revisat el 2015, adverteix que el 12% de la comunitat són terrenys inundables en els quals habiten 600.000 persones. Sánchez Cabrera opina que caldrà revisar el pla per incloure-hi punts afectats per la DANA que no consten com a zona de risc. "És necessari actualitzar els documents i integrar-hi episodis com el d’aquesta setmana i analitzar les estadístiques, perquè decretar períodes de retorn [el temps que es calcula que torna a repetir-se un fenomen] de 100 o 500 anys no és suficient", defensa.

Després de les riuades del 1957, en ple franquisme, es va desviar el curs del Túria en l’anomenat Pla Sud. Durant la gota freda, el cabal va augmentar considerablement, però el riu no es va arribar a desbordar perquè el llit és molt ample. En canvi, als barrancs més al sud, sí que es va produir aquest desbordament. "Els rius valencians estan molt canalitzats, a l’interior per l’orografia i en els trams mitjans i baixos de forma artificial amb ciment", diu Sánchez Cabrera. L’aigua circula a gran velocitat i no afluixa. Per canviar aquesta situació, es plantegen mesures basades en la natura, com descanalitzar els rius i intentar ubicar vegetació de ribera que suavitzi el cabal. "Els pobles inundats són al costat esquerre de l’autovia, no hi ha dubte que les infraestructures van actuar com un tap", remarca Guillén.

Segons ell, aquestes infraestructures tenen en compte cert risc, però no estan adaptades a registres puntuals com el que es va viure dimarts a València. "En alguns casos, el barranc creua el poble i s’ha de buscar la manera de preparar-se per quan caiguin 500 litres per metre quadrat", diu. Tant ell com Sánchez Cabrera coincideixen que construir en zones inundables és "temerari". ¿Però què es pot fer amb el que ja està construït? "Existeixen mesures per laminar l’aigua o acumular-la en tancs que serveixin per recarregar aqüífers, però és difícil trobar una única solució", admet Sánchez Cabrera. Suggereix detectar embussos i estrangulacions, punts vermells on l’aigua s’acumula.

"A l’hora de planificar el territori, no es pot donar per descomptat que no passarà res fins d'aquí a 500 anys, és millor basar-se en el que ja ha passat", exposa. Assenyala l’exemple del Japó: "Allà, a l’escola s’ensenya als nanos que viuen en un context inundable, potser ho hauríem d’introduir en els plans d’estudis".

La Comunitat Valenciana contempla algunes actuacions d’enginyeria per evitar que l’aigua es desbordi. "Són obres que s’inclouen en l’annex al Patricova, però moltes no s’han dut a terme", critica Sánchez Cabrera. El problema és que el Consell de la Generalitat està plantejant un projecte de llei per simplificar la legislació urbanística i despullar de garanties mediambientals els processos de construcció", denuncia. "El que es requereix és precisament el contrari, estudis rigorosos que impedeixin edificar en zones sobreexposades a inundacions", determina. Tant ell com Guillén reclamen als polítics que no oblidin aquests fets dramàtics i que escoltin la ciència a l’hora de prendre decisions i planificar l’urbanisme. - Guillem Costa, a elperiodico.cat

LA DANA I LA POLÍTICA

Vergonyós és, davant de les desenes de morts per la DANA a València, Castella-la Manxa i part d'Andalusia, suspendre la sessió de control al Govern però mantenir el debat del decret sobre RTVE. Una decisió la prerrogativa de la qual recau en la presidenta del Congrés. La consegüent disputa política esborrona tant com ho havien fet ja les portades d'alguns mitjans, que van empetitir la catàstrofe davant de fotos com un piano de Begoña Gómez. Ja saben, això del centralisme. Això que si no passa a Madrid no passa.

Indecència és que el PP, dimarts a les 23 h, amb tota la tragèdia encara desbordant-se, insisteixi a l'infantil dóna-li que dóna joc polític contra el PSOE, photoshopejant la seva seu amb un cartell en què es llegeix “Días sin que la liemos, 0”. El partit no va esborrar el tuit fins a l'endemà.

Infàmia és que hi hagi gent que aprofiti fins i tot el desastre més total per difondre bulls sobre la DANA, agitant la por per treure'n profit polític. Des de suposats problemes de subministrament d'aigua potable a la ciutat de València o el desbordament de preses, fins a la protagonitzada per perfils de X que fan caixa gràcies a imatges i vídeos falsos. Aquí, una menció especial per a l'extrema dreta. Vito Quiles se suma a la mentida de la suposada destrucció massiva de pantans: “Mal nascuts els que presumeixen de demolir preses i embassaments que haurien servit per alleujar les conseqüències d'aquesta catàstrofe”. Són assuts i petits murs sense vida útil, cosa que es va enderrocar. “A la demarcació hidrogràfica del Xúquer no hi ha hagut demolició de preses, i l'assut més gran va ser enderrocat el 2015 pel govern de Rajoy”, recorda per si de cas @comuflauta.

I irresponsabilitat, la de la classe política, i en concret del Govern valencià. Ens la dibuixa la cronologia. Dijous, 24 d'octubre. Primer missatge d'avís de l'AEMET a X: “Una DANA s'acostarà al nostre entorn, amb molta incertesa encara sobre la posició final. En aquest moment, seria a l'est peninsular la zona que més pluja rebria”. Juan José Gónzález Alemán, investigador de l'AEMET afegeix un dia després que la gota freda que ve “té molt potencial d'entrar al grup de les que poden ser recordades al vessant mediterrani”. Tots avisats.

Dimarts, 29 d'octubre. No és fins a les 20.10 h que la Generalitat Valenciana llença la primera alerta generalitzada als mòbils per demanar precaució a la ciutadania. Similar a aquell “xiulet orwellià intrusiu” del setembre a la Comunitat de Madrid del qual, novament la dreta més extrema, es va queixar fins que va saber que no ho havia llançat Sánchez, sinó Ayuso. Una alerta, la de dimarts, que va arribar tard. Aleshores ja hi havia desapareguts, crits d'auxili a les xarxes i gent sobre els sostres dels cotxes des de feia hores, rius desbordats, ponts arrossegats per la força de l'aigua, autopistes bloquejades i un cabreig amb Carlos Mazón i el PP, que a més de presumir l'any passat de convertir la Unitat Valenciana d'Emergències en el “primer organisme de Ximo Puig suprimit” pel nou Govern del PP, a les 13 h d'aquest dimarts havia demanat calma, anunciant a més que a partir de les 18h la tempesta s'allunyaria". És el “tranquils, aquí no hi ha res a veure” de Leslie Nielsen convertit malauradament en drama i fruit de múltiples peticions de dimissió. Àlex Tort, a La vanguardia.com


BLOCS
DIGITALS
COMENTARIS
-