Deia Edmon Jabes que no és la pregunta sinó la resposta la que incendia l'edifici, i és així. Quan es pregunta a la gent si és racista, la gran majoria contesten impúdicament que no ho són, a sabendes que menteixen, però ho diuen. I  - reconeguem-ho - tots som racistes, tot el que ens és desconegut produeix en nosaltres una sensació de desconcert i por, i és per això que som racistes, es tracta tan sols de procurar no exercir i tractar de comprendre l'altre. L'altre, cal no oblidar-ho, som nosaltres pel desconegut.

I d'aixó es tracta. Aquí succeeix que un negre o un moro fa gracia, queda exòtic, però cent són ja un problema i si són mil ja ni en parlem, i oblidem que fins fa quatre dies quant aquestes persones feien d'escombriaires, jardiners, cuitadors de gent gran, etc, en resum totes les feines que els rostres pàl·lids rebutjàvem dedicats al totxo o a ser funcionaris convençuts que gaudiem de la societat del benestar i consideraven que aquestes feines menors i sovint feixugues les havien de fer els nouvinguts, a meitat de preu, clar. Ara, amb la crisi ha passat el que ja estava previst i anunciat, els d'aqui volen feina, la que sigui i els immigrants que tan útils eren, ara fan nosa. No són conscients molts d'aquests ciutadans, que ells també ho són d'immigrants, llevat que sembla ho han oblidat. 

Ni bonisme, ni racisme, tot és molt més senzill: comprendre l'altre, a qui s'ha de demanar el mateix esforç de comprensió. Les regles del joc estan establertes, cal només complir-les i han de ser iguals per a tothom, pels d'aquí i pels nouvinguts.