Som una nació o una noció?

Som un país rar els Catalans (bé, els quatre que quedem) estem entossudits en una independència que cap dels qui la proclama, realment la vol de veritat, i malgrat tot, es passen el sant dia tocant les pilotetes amb el transsumpte de l'assumpte. Ens dediquem cada onze de setembre a celebrar una derrota i fem a més a més l'homenatge al lloc i persona equivocades. Tenim la patrona del país que és negre i el Barça és la mesura de totes les coses que es fan i es desfàn. Amb la que està caient i les fatxenderies delpocasolta Burns d'ahir i en comptes de parlar d'aixó, el gran tema d'aquest matí (hom el primer) era la derrota dels de la no décima.

I mentre se suposa que tots els partits units fan força per redreçar el rumb de la nau, es van mirant de cua d'ull a veure qui pot fotre a qui per tenir els seus cinc minuts de protagonisme i zaquesta continúa a la deriva camí del pedregar i no d'Ìtaca. 
Ai senyor! els catalans que d'una pedra en feiem pa i ara el comprem precuit a la benzinera. Si els de Madrid no fossin tan beneits haurien d'incitar a la Generalitat a convocar un referèndum per demanar la independència de Catalunya vers d'Espanya, a veure si arribàvem al 25% i quans d'aquests que passegen o penjen l'estelada hi votarien a favor. Ja van sent hora que de veritat vulguem saber que volem ser quan siguem grans i comencem a tocar de peus al terra i anar per feina, que molt dir-ho però poc es fa.

Tot el demés, demagògies i parrupejar de coloms. O així m’ho sembla a mi. I és que confesso que estic cansat d'herois o patriotes que ni ho són, ni han aportat gran cosa al país. Ho dic per Puig Antich que era un idealista, però un idealista atracador de bancs, Companys un dèbil eixelebrat incapaç d'imposar-se i de controlar res, del general Prim que era Militar i per tant en aquella època assassí professional, Cambó un espavilat reconvertit al que fos per pròpia conveniència qual un López Tena qualsevol...., en Rafel de Casanova frare sospitós habitual, i el mateix Moragues que de fet després de la desfeta va fugir de Barcelona i fou en tornar al cap de gairebé un any quan el varen enxampar al port de Barcelona quan intentava fugir cap a Mallorca. La resta seria igualment una llarga tirallonga de falsos patriotes o pseudo patriotes que poc de bo han aportat al país, que de fet no és oficialment país, ni tampoc nació, si més no (i aquesta es la realitat) una província autonòmica d'Espanya i no de les més afavorides. Aquesta és la realitat que tots aquests suposats patriotes han estat incapaços de capgirar, perquè no és ni ha estat fàcil i potser perquè possiblement no pugi ser mai realitat, i se sol dir que el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible. 
Una altra questió, u n nou factor que hauria de preocupar a Madrid, seria l'indendentisme emocional del que ja n'he parlat en més d'una ocasió, aquest si que creix exponencialmente dia a dia davant la befa, mofa i fatxenderia dels espoliadors vers el pais, i aquests si que som (m'hi incloc) cada vegada més i més exaltats, i diría que els de Madrid no ho han acabat de detectar.
De vegades em pregunto si som una nació o una noció i no ho dic en broma. Que el President Mas arregli la qüestió de la pasta ho veig difícil, el Govern de Madrid el ninguneja, passa d'ell i ja ha dit que no pensa pagar...., que no té diners o se'ls està gastant en l'AVE Gallec o la compra d'armes i altres fotesses fora del'àmbit de Catalunya.


No se a que espera el Molt honorable President per fer el que s'ha de fer.....O ara o mai!