La foto els presenta als dos i és commovedora i horrible: Borges i la Bombal es miren de front. Data del 77. Jorge Luis Borges és una espècie de cec que dóna pals de cec -es quadra amb els militars argentins, rep una medalla de Pinochet- i Maria Luisa Bombal està vella i cansada. Tots dos semblen versions de cera fosa de si mateixos: ell és una caricatura, ella llueix deteriorada a anys llum d'aquella aura de femme fatale o flapper perfecta i atemporal. I sorprèn veure'ls així, inconscients de que algú els fa un retrat, monstruosos en certa forma.
 La Bombal ha tornat a Xile, ha retornat a Vinya. Carregada amb una mena de síndrome de Bartleby, d'un silenci acompanyat de certs fets de sang. Borges ja és Borges, o més bé s'ha adaptat a la idea de ser el que s'espera de Borges: s'equivocarà sempre en política, tancarà els ulls-amb una ceguesa "groc aneguet" com apuntaria añguna vegada Fresán -i sostindrà l' bastó i estarà María Kodama- la versió boom de Yoko Ono-al seu costat, observant des d'alguna part. Però això és el backstage. A la foto, Maria Luisa li pren la mà a "Georgie" i és impossible saber de què parlen.

Per qui contempla la imatge és inevitable no mirar la cara d'ella amb sorpresa. La Bombal sembla sortida d'un quadre de Goya, d'un malson. Mentre ell roman impertèrrit, és com si ella-la mandíbula tensa, els ulls sortits, el cap emergint del cos estirat, com una tortuga que busca el sol-estigués a punt de trencar-se, de cridar, de saltar d'un desè pis o calar foc. Ja ho ha fet abans: ha deixat de publicar, i ha transformat la seva pròpia vida en una novel·la perfecta que altres explicaràn com una llegenda o un murmuri. Ja no li importa gens. O li importen poques coses. I a la foto es nota. Tots dos són ombres que parlen entre si. Fantasmes.
Hi ha una mica de esotèric a la foto, que recorda vagament a la llum projectada per l'ectoplasma. Potser, té a veure amb que després de la foto s'aproxima la fi, el futur. La Bombal es transformarà en una ombra esmunyedissa, fins i tot per als seus biògrafs. Borges mai guanyarà el Nobel.
Ella es tancarà en Vinya i a la província, en algun d'aquests casalots alts i impossibles -gairebé extints, per cert- però que són la seva pròpia versió de l'infern. O de la força de gravetat de la qual ha volgut escapar sempre. I aquesta força de gravetat la retindrà aquí fins a la mort, convertida en els seus anys finals en una mena d'estrella nana blanca que destella de vegades a les pàgines socials envoltada de hagiògrafs menors. Borges esdevindrà una mena de mite contradictori però també en una casa -o un palau, o un laberint- on habitaran les lletres llatinoamericanes. Caldrà oblidar per aprendre de nou.

La foto de tots dos romandrà aquí, perduda o reflotada segons l'ocasió. Mai serà una postal. Es convertirà en el que es converteixen les millors polaroids: la classe de fotos que ens treuen quan no pensem fer-nos una foto, els records dels moments morts o del temps perdut, la memòria del que preferiríem ometre, no recordar mai, inventar de nou.
.
Alvaro Bisama en El Mercurio, 25 de marzo de 2005 - del blog Descontexto