Parlava avui Sala Martín sobre l'augment de l'independentisme en els últims cinc sis anys, i no és un independentisme a l'ùs més o menys residual que representaba i segueix representant un 20, 25% de la població amb dret a vot. 

La realitat és que en els últims anys s'ha produït un augment de l'independentisme emocional, producte del català emprenyat, del català cansat, del català en crisi... Van mal dades, i en la nostra societat ha quallat la idea de separar-nos d'aquest llast feixuc, antiquat i oneròs dit Espanya, que ens costa setze mil milions d'euros l'any.  Però no per un sentiment de Pàtria, de País, simplement`per esgotament, avorriment, per la constatació que Espanya ès un mal company de viatge amb el qui anem enlloc i amb la creença fonamentada que sense ella aniriem millor, segons expliquen els números que presenten alguns economistes pro independentistes. I això no afecta nomès a Catalunya, hi ha altres comunitats autonomíques dins d'Espanya que segur que s'apuntarien a separarse de la Madre Patria pel compte que els té.

La meva postura sobre aquests conceptes de Pàtria, Nació, és clara. Visc al segle XXI, i sóc conscient que aquests conceptes són antiquats i no tenen cap raó de ser a dia d'avui, és més sembla s'haurien ja d'haver superat del tot. No es pot construir el futur amb conceptes del segle XIX, començaments del XX, que és quan es varen formar les nacions. Sóc dels qui es creu (dels pocs) el concepte d'Europa i el fet de ser i considerar-me Europeu, tot i que el projecte és encara a les beceroles i avança lentament, molt lentament.

El problema és on anem. S'anava camí d'una Europa unida i forta i resulta que està dirigida i gestionada per una colla d'indigents mentals entossudits en aplicar unes formules económiques que ens porten camí del pedregar, mentre els representants de les gestories nacionals segueixen fil per randa les instruccions que venen des de Berlín, tot i ser conscients que no s'està aplicant el remei correcte al malalt que empitjora dia a dia. La sensació és de desconcert i confusió, de que, fem el que fem no anirem bé.

I en tot aquest assumpte de la nostra suposada Independèncoa, que hi diu Espanya? Res, saben de vell que som inofensius, que com un gos petener bordem pero no mosseguem i que en aquesta qüestió com en altres només ens quedem amb l'elegant e impùdic fet del gest, en un etern coitus interruptus. Hi ha un vell acudit de Woody Allen a Annie Hall que seria l'imaginari de com ens contempla Espanya:

 "Doctor, el meu germà és boig, es creu que és una gallina...
I perquè no l'ingresa en un manicomi? - li pregunta aquest 
-Veurà, diu Allen....és que necessito els ous."

I en el nostre cas, mai millor dit lo dels ous. Espanya necessita els nostres ous. Del que no s'han adonat és de l'augment de l'Independentisme emocional a Catalunya, que creix dia a dia, de que a més a més és un moviment, una convicció que va de baix a dalt i que ha gairebè obligat als Polítics a plantejar-se seriosament el procès de consulta i separació d'Espanya. I aquest ha estat el gran error del Govern Espanyol. No han estat capaços d'entendre el missatge, la magnitud de la tragedia que els i ens ve al damunt.