Vaig llegir en algun lloc fa temps, que la veritat és un mirall trencat en mil bocins, dels quals cadascú en té un i aquesta és la seva veritat. Dic això perquè tinc un amic que diu - i ho practica - que sempre s'ha de dir la veritat, que a la llarga és millor així. No ho sé, se m'acut que si sempre tots diguéssim la veritat del que pensem realment dels altres, acabaríem no parlant-nos. De fet, a nivell personal em va passar un cas que reforça la meva teoria: un amic escriptor em va demanar el meu parer sobre una novel·la que havia publicat. "Sobretot, vull que em diguis la veritat del que et sembla, no vulguis quedar bé". Li vaig dir sincerament el que en pensava, i, no m'ha tornat a parlar mai més. Diria que a vegades és millor una bona mentida, piadosa o no que no pas dir la veritat, car el que la gent pretén és que li diguis la seva de veritat, la que ell creu i no la teva, i clar els bocins de veritat que tenim l'un i l'altre son diferents. Ja ho diu la dita: La veritat ni es crea ni es destrueix, únicament es transforma, i com diu Serrat, mai és trista, el que no té és remei.