 |
| - no és la mare de totes les joguines, però amb el tumilet vaig ser molt feliç - |
Tot i que sembla no avancem en el temps, és cert que molts conceptes quotidians que ara es donen per normals i de sempre han variat en qüestió de pocs anys. Fa seixanta anys a les cases no hi havia neveres, ni rentadores, o començaven a haver-hi els primers aparells de televisió i rentadores bastant primitives comparades amb les d'ara. De neveres, com a molt n'hi havia que refrigeraven amb barres de gel que duien embolicades amb un sac d'arpillera per evitar el desglaç i transportades per un carro i una mula i més endavant per un camió Ebro.
La compra d'aliments frescs era doncs diària i es solia comprar a miquetes, una lliura, que són 400 grams, o mitja lliura que en són 200, un patricó és un quart de litre i una tersa em sembla eren 250 grams (ho dic perquè també hi havia mija tersa). Era habitual en aquells temps aquest tipus de mesures talment com anar a buscar la llet a la vaqueria i un clàssic entre la mainada, fer girar el pot de la llet sense la tapadora (d'alumini) molt depressa de manera que el líquid no és vesses (normalment).
Quan no hi havia com he dit neveres i tampoc supermercats, coses que ara semblen normals no ho eren fa seixanta anys, ha plogut doncs. La cadència de la vida quotidiana era també una altra i tot anava més pausat. Recordo encara a l'any 68 a Palma, que l'autobús s'aturava perquè el xofer pugués esmorzar, cosa que per cert encara es fa a Cuba en el trajecte del Via Azul l'Havana-Varadero i viceversa. Ah! i ni a Palma abans, ni a Cuba ara, la gent diu res ni es queixa abraonant-se sobre el xòfer, potser perquè dins la miseria i les dificultats, el sentit del temps, la cadència era una altra, i la gent, tenint molt poc i visquent, abans aqui i encara ara a Cuba sota el jou d'una dictadura, malgrat tots els malgrats era més feliç. Potser perquè com diria la Patrocinio Herrero Zarzoso (la iaia de la meva dona que era de Olba (Teruel), "el que apoco tiene com apoco se conforma.
Dit això, només deixeu-me reblar una frase: Qualsevol temps passat fou pitjor, llevat de l'infantesa. però d'això no ens n'adonem fins que som malauradament grans.
Quan no hi havia com he dit neveres i tampoc supermercats, coses que ara semblen normals no ho eren fa seixanta anys, ha plogut doncs. La cadència de la vida quotidiana era també una altra i tot anava més pausat. Recordo encara a l'any 68 a Palma, que l'autobús s'aturava perquè el xofer pugués esmorzar, cosa que per cert encara es fa a Cuba en el trajecte del Via Azul l'Havana-Varadero i viceversa. Ah! i ni a Palma abans, ni a Cuba ara, la gent diu res ni es queixa abraonant-se sobre el xòfer, potser perquè dins la miseria i les dificultats, el sentit del temps, la cadència era una altra, i la gent, tenint molt poc i visquent, abans aqui i encara ara a Cuba sota el jou d'una dictadura, malgrat tots els malgrats era més feliç. Potser perquè com diria la Patrocinio Herrero Zarzoso (la iaia de la meva dona que era de Olba (Teruel), "el que apoco tiene com apoco se conforma.
Dit això, només deixeu-me reblar una frase: Qualsevol temps passat fou pitjor, llevat de l'infantesa. però d'això no ens n'adonem fins que som malauradament grans.
ummmm falta la onza ¡¡¡
ResponEliminaUna onza de pernil del dolç , sis plau ¡¡ ..agg no em possi tan papelamen de estraça ¡¡¡
I si, a la meva manera vaig sér feliç...que punyetes ¡
salut
Tambè hi havia l'onza i mitja, i a Sabadell - se m'ha passat posar-ho - la gent s'anava a banyar o dutxar un cop a la setmana a cal ral (valia 0.25 cts de pesseta), d'ací el seu nom.
ResponEliminaTambè hi havia l'onza i mitja, i a Sabadell - se m'ha passat posar-ho - la gent s'anava a banyar o dutxar un cop a la setmana a cal ral (valia 0.25 cts de pesseta), d'ací el seu nom.
ResponEliminaMira, el Miquel m'ho ha tret de la boca: la mitja unça, l'unça, l'unça i mitja i les tres unces.
ResponEliminaA mercat encara faig servir les unces i les lliures.
I el record de la infantesa és la manera com construïm el paradís. Beneïda sigui!
Enric: la infantesa marca por el nostre devenir a la vida.
ResponEliminaHi ha una frase que no recordo de qui és que diu: Una vida lograda és aquella que aconsegueix convertir en realitat de gran els neguits de la infantesa.
Sens dubte, Francesc. Però no creus que el nostre record de la infantesa té molt de reconstrucció fictícia. Hi ha una part que és una reconstrucció feta des del present. L'experiència i la maduresa mental ens fa veure les coses d'una manera diferent a com era en el passat.
ResponEliminaTens raó ENRIC, demà surt una altra part de "fragmentos", una mica reconstruït, ..Crec que avui no podria reviure-ho..perquè la infància, almenys la meva, són com les dents al nounat...un no s'adona del dolor perquè ho oblida, i avui i a la meva edat, seria difícil oblidar.
ResponEliminaSalut
Enrich i Miquel: cadascu recorda la infantesa a la seva manera i suposo que com els records la magnifica I OBLIDA EL QUE NO L'INTERESSA. La meva va ser molt feliç, tampoc era conscient de l'entorn gris i tristoi quye m'envoltava, i de fet de fonamental no em va faltar mai de res, encara que els reis em portessin la mateixa bicicleta tres anys seguits (repintada pel pare). Les necessitats son etèries, de fet moltes coses actuals no les necessitem per a gran cosa, i el més important és l'entorn familiar en que creixes, i el meu va ser molt bó.
ResponEliminaAixò de la infantesa és molt relatiu, recordem de forma subjectiva i, a més, malauradament quan ets petit depens per a tot dels adults.
ResponEliminaHo sé Júlia, la memòria és selectiva, pero els records són els records i no els manipulem tan com ens pensem. Quan a dependre, sempre estem depenent d'algun altre, de menuts i d'adults.
ResponEliminaFrancesc, una TERSA tambè era una mida molt comuna, oi que si?
ResponEliminasalutacions.
tambè Josep, i la mitja tersa, són mesures que s'han ben perdut.
ResponElimina