Ahir a la nit vaig veure a Canal+ 'Lo imposible' de J.A. Bayona. Sincerament no em va agradar ni desagradar, no és més que una pel·lícula de dissabte o diumenge a la tarda a Antena3 o Telecinco. La pel·licula és molt tramposa jugant constantment amb l'espectador, el paper d'Ewan Mc Gregor com a pare no és gens creïble, Naomí Wats està bé en un paper fàcil pel lluiment, ara, la banda sonora de la pel·lícula és infame, no se qui la va perpetrar, però que algu el perdoni, jo no!. El que em va sorprendre, de fet l'ùnic que em va agradar de la pel·lícula és Tom Holland en el paper de Lucas, no se si aquest noi ha fet més pel·lícules, però té quelcom d'extraordinari actor que el fa més que creible, tot el contrari d'Ewan Mc Gregor o els dos germans que són d'encefalograma pla. En canvi, l'home que deixa el mòbil al pare i l'acompanya en la cerca de la seva dona i el fill gran, transmet força humanitat. L'aparició d'una molt envellida Geraldina Chaplin no té tampoc massa sentit per parlar de quatre obvietats, encara que això deu ser més aviat culpa del guionista que ni vull saber qui és. 

En fi, ja sé que no m'agrada res, però sincerament, Lo imposible per a mi ha estat 'molt soroll per no res' o per poca cosa. I no deixa de ser curiòs que si no fos - diuen - que la història és real, sembla talment inversemblant.