Mandrosa i indiferent, sacsejant amb facilitat l'espai de les seves ales, coneixedora del seu camí, passa la garsa sobre l'església, sota el cel. Blanc i indiferent, abstret, el cel cobreix i descobreix sense parar , s'en va i es queda .Un llac? ¡Treu-li les ribes! Una muntanya? Sí, perfecte, amb l'or del sol a les vessants. Cau des de dalt. Falgueres o plomes blanques, sempre, sempre ...

Desitjant la veritat, esperant-la, destil·lant laboriosament unes poques paraules, desitjant sempre (s'inicia un crit a l'esquerra, un altre a la dreta; rodes colpegen divergents; òmnibus es conglomeren en conflicte), desitjant sempre (el rellotge assevera amb dotze clares campanades que és migdia, la llum aboca escates d'or; nens s'arremolinen), desitjant sempre veritat. Vermella és la cúpula, dels arbres pengen monedes; el fum surt lent de les xemeneies, lladruc, udol, crit. «Compro metall»... I la veritat?

Com raigs orientats cap a un punt, peus d'homes, peus de dones, negres o amb incrustacions daurades (Aquesta boira... Sucre? No, gràcies... La commonwealth del futur), la llum del foc salta i deixa vermella la estada, excepte les negres figures i els seus ulls brillants, mentre descarreguen una camioneta fora, la senyoreta Thingummy xucla te a la seva taula escriptori, i les vitrines protegeixen abrics de pells.

Esbombada, lleu com fulla, arrissada a les vores, passada per les rodes, platejada, a casa o fora de casa, reunida, escampada, malbaratada en diferents platets de la balança, escombrada, submergida, esquinçada, enfonsada, acoblada ... I la veritat?

Recordar ara al costat del foc de la llar la blanca plaça de marbre. De les profunditats d'ivori s'alcen paraules que eliminen la negror, floreixen i penetren. El llibre caigut, en la flama, en el fum, en les peribles espurnes, o ja viatjant, la bandera a la plaça de marbre, minarets sota i mars de l'Índia, mentre els espais blaus corren i les estrelles brillen ... ¿La veritat?, O bé, satisfacció amb la seva proximitat?

Mandrosa i indiferent l'agró torna; el cel cobreix amb un vel les seves estrelles ;les esborra després .

FI


Virginia Woolf