.

ELS DOMINIS DE LA VIDA


Si les vetllades dominicals fossin prolongades durant mesos, què s'en faria de la humanitat emancipada de la suor, lliure del pes de la primera maledicció? L'experiència valdria la pena. És més que probable que el crim arribés a ser l'única diversió, que la disbauxa semblés candor, l'udol melodia i la mofa tendresa.
La sensació de la immensitat del temps faria de cada segon un intolerable suplici, un escamot d'execució capital. En els cors més plens de poesia s'instal·larien un canibalisme estragador i una tristesa de hiena, els patíbuls i els botxins esllanguiríen, les esglésies i els bordells esclatarien de sospirs. L'univers transformat en tarda de diumenge ... és la definició del tedi i la fi de l'univers ...

Retireu la maledicció suspesa sobre la Història i aquesta desapareix immediatament, el mateix que l'existència, en les vacances absolutes, descobreix la seva ficció. El treball construït a la res forja i consolida els mites; embriaguesa elemental, excita i cultiva la creença en la «realitat» , però la contemplació de la pura existència, contemplació independent de gestos i d'objectes, no assimila més que el que no és ...

Els desocupats capten més coses i són més profunds que els enfeinats: cap empresa limita el seu horitzó; nascuts en un etern diumenge, miren i miren mirar. La mandra és un escepticisme fisiològic, el dubte de la carn. En un món farcit d'ociositat, serien els únics en no fer-se assassins. Però no formen part de la humanitat i, ja que la suor no és el seu fort, viuen sense patir les conseqüències de la Vida i del Pecat. No fent el bé ni el mal, menyspreen -espectadors de l'epilèpsia humana - les setmanes del temps, els esforços que asfixien la consciència.

Què haurien de témer d'una prolongació il·limitada de certes tardes, sinó el pesar d'haver sostingut evidències grollerament elementals? Llavors, l'exasperació en la veritat podria induir-los a imitar els altres i a complaure en la temptació envilidora de les tasques. Aquest és el perill que amenaça la mandra, supervivència miraculosa del paradís.

L'única funció de l'amor és ajudar-nos a suportar les vetllades dominicals, cruels i incommensurables, que ens fereixen per a la resta de la setmana i per a l'eternitat. Sense la seducció del espasme ancestral, ens farien falta mil ulls per plors ocults, o, si no, ungles per mossegar, ungles quilomètriques ... Com matar d'una altra manera aquest temps que ja no transcorre? En aquests diumenges interminables, el dolor de ser es manifesta plenament. A vegades un arriba a oblidar-se en alguna cosa, però com oblidar-se en el món mateix?

Aquesta impossibilitat és la definició del dolor. El que estigui afectat per ell no es curarà mai, tot i que l'univers canviés completament. Només el seu cor hauria de canviar, però és immodificable, també per a ell, existir no té més que un sentit: capbussar-se en el patiment, fins que l'exercici d'una quotidiana nirvanización l'elevi a la percepció de la irrealitat ...

E.M. Cioran
 

6 comentaris:

  1. Algún domingo tuve esa sensación, es verdad que plasmarla no sabría en unas hojas, pero tengo la certeza de haberlo pasado.

    ResponElimina
  2. Si l'oci fos perllongat no seria el mateix. L'oci viu gràcies a l'ocupació.

    ResponElimina
  3. Yo creo que las ocupaciones son buenas y desarrollan el espíritu.
    Los ociosos dan soluciones a problemas que ellos previamente han creado.

    ResponElimina
  4. Miquel, qui més qui menys ha passat és d'un diumenge com el que ens descriu Cioran.

    ResponElimina
  5. Loreto, aquesta és la gracia de l'oci, com totes les coses cal gaudir-lo amb mesura, si t'agrada anar en bicicleta i hi vas cada dia, segfurament té n'acabaràs cansant, si és l'oci del cap de setmana, el gaudeixes.

    ResponElimina
  6. Temujin: quién crees que inventó el puente, un vago ocioso al que le daba pereza bajar por la ladera de la montaña, cruzar el rio y luego volver a subir.

    ResponElimina