El selfie penjat a la xarxa per Marie Chantal Miller, en què s’hi veu la imputada Cristina, rient enmig d’una escena festiva, amb els néts de la família reial grega molt enriolats i joganers,  ha aixecat tanta polseguera que ha acabat a les portades dels diaris del quiosc. “Mira com riu la imputada” ha estat un dels comentaris més repiulats a Twitter, enmig de comentaris més àcids i sagnants. Tota l’estratègia de protocol s’ha esfondrat per un selfie. I el més rellevant del cas és que, malgrat que la xarxa pugui semblar tan volàtil i desmemoriada com la infanta davant del jutge, en realitat no ho és. És a dir, que una foto penjada a la xarxa pot esdevenir molt més eterna que qualsevol retrat d’estudi perquè per molt que l’autor la vulgui capar o recuperar, un cop a la xarxa és molt, molt difícil assegurar-ne el seu control. 


I, com ja consta al diccionaris anglosaxons, selfie és l’equivalent digital dels autoretrats de tota la vida. Si cliqueu autoretrat a la Viquipèdia us sortiran una vintena d’imatges icòniques, des de Van Gogh fins a Andy Warhol, passant per tots els grans noms de la història de l’art i, també, de les monarquies europees dels últims cinc segles! Tot apunta, doncs, que malgrat els esforços de la Casa del Rei, la imatge riallera de la infanta imputada serà de les que passarà a la història. Ai las, tenir sang blava et pot garantir un judici a mida, però no una foto a mida. Quines coses que té la xarxa! comenta David Bassa a Nació digital.
No ho diu Bassa, però el Selfie (no se com s'hauria de traduïr) és com totes les modes, una banalitat passatgera on es mesura el grau d'idiotesa i vanitat de la gent, en la línia dels cinc minuts de glòria de Warhol. Tot plegat pura superficialitat d'una societat endogàmica, hedonista i avorrida, nomès que d'aquesta moda banal en queda a la xarxa l'empremta per molt de temps i vergonya demés d'un....

Com diu l'acudit de José Ramón Mora: 'tonto el que lo selfie'